15.06.2017 - 22:00
Avui a Barcelona s’organitza la Nit de la Memòria, per commemorar el quinzè aniversari de la fundació de la Comissió de la Dignitat. Durant aquests anys l’entitat ha lluitat perquè sigui retornada als catalans i a les institucions del país la documentació confiscada per la dictadura franquista. El naixement de la Comissió de la Dignitat va permetre que la batalla per a recuperar els papers de Salamanca es convertís en una qüestió de país. Parlem amb el president de l’entitat, Pep Cruanyes, per fer-ne un breu balanç.
—Com neix la Comissió de la Dignitat?
—Tot comença el 2002 amb una reunió que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, convocada per Toni Strubell. L’objectiu era intentar fer alguna cosa amb els papers de Salamanca. En aquell moment ja se n’havia parlat molt, perquè el ministeri espanyol havia creat una comissió d’experts per a estudiar-ho. Però la negociació amb la Generalitat havia arribat a una situació de blocatge. La ministra de Cultura d’aleshores, Pilar del Castillo, va considerar que la situació era tancada i que no se n’havia de parlar més. Però hem de tenir en compte que en aquell moment només es negociava sobre la documentació de la Generalitat, no s’havia parlat mai encara dels documents dels particulars i els ajuntaments. I és llavors quan en Toni convoca un seguit de persones.
—I així és com la qüestió va esdevenir nacional.
—Sí. De seguida es va decidir de fer una campanya amb força. Recordo molt bé la campanya de suport internacionals de més de dues-centes universitats que s’hi van adherir. Gent com Noam Chomsky, Francesco Cossiga, Rigoberta Menchú i Adolfo Pérez Esquivel. Per una altra banda, vàrem haver d’explicar bé a la ciutadania quin era el problema, que aquella documentació no era allà perquè sí i que era una conseqüència de la repressió política. Tot plegat va servir perquè la societat catalana prengués consciència sobre els papers de Salamanca i l’afer es va convertir en una qüestió transversal dins la societat catalana.
—La primera pedra per al retorn dels papers la va posar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Com va anar?
—Es va crear una comissió mixta d’experts. Jo en formava part, com també Borja de Riquer, Joan Rigol, Àngels Bernal i Federico Mayor Zaragoza. En aquesta comissió, encapçalada pels catalans majoritàriament, vàrem aconseguir que es fes un dictamen positiu i, en conseqüència, es pogués desenvolupar la llei del 2005 de restitució.
—Podem dir que han tornat tots els papers?
—No. Després d’aprovar-se la llei per al retorn dels papers, es crea una comissió mixta entre la Generalitat i l’estat que s’encarrega de veure, dins de la documentació de Salamanca, quina pertany a Catalunya. Van arribar a un acord i a un desacord. Però és que no s’ha complert ni l’acord, perquè el PP hi ha posat bastons a les rodes.
—Sobre quina documentació no hi va haver acord?
—No hi va haver acord sobre la documentació d’ ajuntaments i la de la Generalitat que fa referència a justícia i ordre públic.
—I l’acord que es va assolir amb el PSOE, no s’ha complert per culpa del PP?
—Cal dir una cosa. Tot aquest procés va anar tan lent perquè al PSOE li feia molta mandra. Després de l’aprovació de la llei, passen dos anys en què no es fa res perquè els del ministeri no es volen reunir i no volen avançar. El PP hi ha tingut molt entusiasme? Gens, però els socialistes molt poc. De fet, si una part de la documentació de particulars no és aquí és per culpa del PSOE.
—Per què?
—La ministra de Cultura que hi havia llavors, Ángeles González-Sinde, realment s’hi va implicar molt i estava disposada a solucionar-ho. Amb ella vàrem rebre un primer lliurament i se n’havia de fer un altre el mes de desembre, quan els socialistes ja havien perdut les eleccions. Doncs a última hora ho van aturar. Llavors s’havia aprovat l’estatut de Catalunya del 2006 i Catalunya feia temps que s’exclamava que l’estat no complia aquella disposició addicional tercera. Sembla que, per despit, Ramón Jáuregui, que era ministre de Presidència, ho va frenar. Amb l’enuig consegüent de la ministra, perquè els documents ja s’havien empaquetat i ja hi havia el transport contractat.
—Llavors, què queda per retornar?
—Sobretot arxius particulars, d’entitats i part de la documentació de la Generalitat. Però, com us dic, no solament és culpa del PP, perquè gran part de la documentació hauria estat transferida si no fos pel PSOE.
—I ara què s’ha de fer?
—Nosaltres ho continuem reclamant. I hem emplaçat el conseller de Cultura que s’ho prengui seriosament. Però estem dolguts perquè li hem demanat una reunió unes quantes vegades i no ens ha respost. No ens havia passat mai.
—Què en valoreu més, d’aquests quinze anys?
—Vàrem aconseguir que es fes una llei per a retornar bona part dels documents. Però l’aspecte més positiu és que vàrem originar una gran mobilització a Catalunya. Molta gent, que no esperava ni sabia que tenia documentació familiar a Salamanca, l’ha recuperada. Aquest punt positiu de la societat catalana contrasta amb el de bona part de la societat espanyola, perquè la llei que habilitava el retorn també preveia que es tornaria la documentació particular de la resta de l’estat. Mentre en la nostra societat hi ha hagut la consciència de fer acte de justícia i restitució, a fora no hi ha estat.
