Pau a la Rambla

Les víctimes de l’atemptat del 17 d’agost mereixen tots els homenatges. Els serveis d’emergència i de seguretat que aquell dia es van dedicar a salvar vides, també. I els veïns, ciutadans i visitants que aquell dia ho vam patir, també. Sense cap mena de dubte, ens hem de posar d’acord entre tots per erigir un memorial a l’indret adequat, en record de totes les persones afectades. Però podem fer més, molt més. Podem fer que la Rambla sigui el millor passeig del món. Aquest seria potser l’homenatge que més sentit tindria.

Hem de fer els actes que corresponen, i socialitzar el dolor. S’ha de fer, per descomptat. S’ha de poder expressar el sentiment col·lectiu, s’ha de compartir i s’ha de traduir en algun record visible, que ja per sempre es converteixi en recordatori del que no ha de tornar a passar mai més. ¿Però us imagineu un record més durador, un homenatge més gran, un acte col·lectiu més valuós, que aconseguir fer de la Rambla aquell passeig que, en paraules de García Lorca, no voldríem que s’acabés mai?

Hem de recuperar la Rambla, i una gran tragèdia ens brinda també una gran oportunitat. Hem de recuperar-la en el sentit més ple de paraula, no pas per tornar enrere i reproduir allò que ja es va endur la història; recuperar-la per a la gent i per a Barcelona. El que va passar el 17A ens hi obliga, perquè no podem deixar de demostrar que estimem tot allò que va ser amenaçat; la joia de viure, la barreja, la diversitat, el color, el moviment, les flors, les parles, les creences, les llibertats i les vides.

Si ens resignem a no fer res, a deixar que el nervi sentimental de la nostra ciutat es continuï degradant, no haurem honorat prou la memòria d’aquells que van patir un atemptat que, recordem-ho, va actuar contra tot allò que la Rambla sempre ha representat. Una altra cosa és com ho fem. Aquí hauran de parlar els experts en mobilitat, els tècnics en seguretat, els urbanistes i, per damunt de tot, la societat civil. Els Amics de la Rambla, les associacions de veïns, les floristes, els quiosquers, els comerciants, i tots els col·lectius que ajuden a fer ciutat.

La meva proposta, com a regidor de Barcelona però també com a veí i ramblista insubornable, seria pacificar la via al màxim. De fet, pacificar ve de pau, i el que necessitem ara és pau elevada a l’enèsima potència. Hem d’humanitzar la Rambla i aconseguir que hi domini el vianant, tant com sigui possible. Que hi passin el mínim de vehicles, i que les persones s’hi sentin segures en tots els sentits. Ja fa temps que diem que Barcelona és la ciutat del vianant, i en això tenim algun rècord mundial; segurament som la gran ciutat en què més es camina. Doncs que es noti, i que es noti al cor de la Barcelona de sempre.

El mitjà de transport més corrent a la nostra ciutat és l’anar a peu. És també el més natural, sostenible, ecològic i saludable. I econòmic. Com és que el vianant no regna a la Rambla? Regna a carrers on fa uns anys s’hi passejava molt menys i els no eren, de cap manera, tan emblemàtics i representatius. Ja sé que no és fàcil, que hi ha molt problemes, que hi han de passar autobusos, que els cotxes han d’accedir als aparcaments, que s’han de poder fer els repartiments i han de poder transitar ambulàncies i cotxes patrulla. Però també sé que avui en dia existeixen autèntics mestres que tenen una infinitat de solucions tècniques a tots els impediments de mobilitat. Reunim als millors, que hi pensin i que proposin com podem fer que al passeig s’hi passegi en plenitud.

No val queixar-se que si ho fem, se’ns omplirà encara més de turistes i la perdrem del tot. Aquesta seria una posició temorosa, i recordem-ho, no tenim por. Qualsevol reforma que fem al centre històric de la ciutat ens pot portar més turisme, però no per això deixarem d’innovar, progressar i millorar, oi que no? El que hem d’aconseguir, i podem fer-ho, és que sense fer fora ningú, la Rambla sigui molt més atractiva per als barcelonins. L’experiència demostra que fer carrers de vianants ajuda a fomentar que veïns i veïnes se’n facin els amos, sobretot si hi ha un bon pla d’usos i els comerços actuen d’imant.

El Portal de l’Àngel no és el millor exemple del que voldríem, però en l’aspecte que us comentava ara, cal admetre que la pacificació d’aquesta via no l’ha fet més turística que la Rambla, tot el contrari. Tampoc ho és Portaferrissa, ni la Boqueria, ni Argenteria. Tots ells són carrers de vianants i tots ells suporten menys pressió turística que la Rambla. De fet, les barreres laterals que suposen els carrils de pujada i de baixada, fan que resultin poc atractius per als locals, i en part això ajuda a que les botigues que s’hi estableixen siguin les que són.

L’operació s’ha de fer en concordança amb el pla especial que ja impulsa l’ajuntament, ajudat d’un concurs internacional. S’ha de combinar amb un pla d’usos intel·ligent. Cal reactivar tots els equipaments públics que té el passeig, que són molts i alguns del tot infrautilitzats; la Virreina, el palau Moja, el plau March, la Foneria, el teatre Principal, el Poliorama, el Capitol, el Liceu, Santa Mònica, centres universitaris, el mercat de la Boqueria… i segur que me’n deixo. En tot cas, les administracions poden ajudar molt a donar vida al nostre primer passeig, més enllà de l’oci i el turisme,.

Barcelonines i barcelonins, ens toca ser valents; fem-nos nostra la Rambla. Els visitants també. Tothom hi és convidat en so de pau. Pacifiquem. No hi ha millor homenatge. Que aquesta via antiga i desbordant d’humanitat sigui la més alegre, la més sàvia, la més pencaire, la més estimulant. Que no la vulguem acabar mai. Que tothom hi vulgui passejar. Ramblegem i no parem. Fem allò que feien aquells nens, aquelles dones i aquells homes que van ser brutalment segats el 17 d’agost. Que no hagin patit debades, que el seu llegat sigui el millor. No ens encongim, no apostem per les barreres i la por. La Rambla ens farà lliures.