‘Parlar català arrenca somriures’

Javed Ilyas Qureshi és una institució al barri del Raval de Barcelona. És un dels ravalencs més apreciat i estimat per la seva comunitat, la d’origen paquistanès, i per tots els veïns que el coneixen, que són pas pocs, ans al contrari. Em rep al carrer d’en Robador número 11, al cor del barri, a l’emblemàtica seu de l’Associació de Treballadors Paquistanesos de Catalunya, entitat fundada l’any 2001 i que d’ençà d’aleshores funciona com a centre neuràlgic per a l’acollida l’assessorament d’immigrants del sud-est asiàtic. ‘Volíem ser al mig del Raval perquè volíem fer un servei de veritat a la comunitat; què faríem lluny d’aquí?’. I de servei, l’associació, en fa, i molt. No en va, enguany és una de les tres finalistes del premi Martí Gasull, que la Plataforma per la Llengua lliura des del 2013 anulament a persones o entitats que treballen en favor de la llengua. Des del 2008 l’associació ofereix regularment cursos de català.

Mentre parlem, entren i surten uns quants veïns que pregunten, conversen, s’esperen, llegeixen diaris i es connecten a internet. En Javed els diu que de seguida acabem, que s’esperin un segon. Ell no para. Fa anys que no para, ajudant uns i altres explicant el barri, la ciutat i el país on viuen o on acaben d’arribar. Sobre els nostres caps, dos missatges a les parets: ‘Cap ésser humà és il·legal’ i ‘Som a Catalunya’. A la sala on som s’hi fan els cursos de català i tota mena de xerrades sobre l’actualitat política d’aquí i d’allà, sobre el nou parlament, el nou president, els canvis de diputats de la CUP, el pla de xoc, el Tribunal Constitucional, la crisi i la independència.

— En quin moment decidiu fer cursos de català?
— Fa ja una colla d’anys, cap al 2007. T’ho explico amb una anècdota: al metro, fa molts anys, abans de baixar a la meva parada jo preguntava sempre: ‘Bajas?’ I la gent em responia ‘sí’ o ‘no’ i prou. Però quan un dia vaig preguntar-ho en català dient ‘baixes?’, la noia que tenia davant es va girar, em va sormriure, i em va dir que sí que baixava. I em va dir, amb alegria: ‘que bé que parlis català’. Des d’aleshores sempre vaig preguntar-ho en català i la gent em somreia. Quan parlava català arrencava somriures. Només això ja és una raó de pes, no?

— Com vau començar?
— Després d’això vaig pensar que si només amb una paraula ja podia generar tota aqueta alegria, imaginem-nos el que podria fer si parlés sempre en català! I em vaig dir: per què els paquistanesos no parlem català? Ho hem de fer! Quina millor manera hi ha d’integrar-se que parlar català? Se’m va acudir que organitzar cursos de català seria un bon servei a la meva comunitat. Va ser aleshores quan vaig anar al Consorci de Normalització Lingüística i vaig proposar de fer cursos de català per a la comunitat paquistanesa des de l’associació. I ells van enviar-nos un professor i vam començar.

— Quants alumnes heu tingut?
— Cada any n’hem tingut més. Per aquí, des del 2008, quan vam començar els cursos, hi han passat més de mil dos-cents alumnes, comptant només els que han seguit els cursos i que tenen un certificat de Bàsic 1 o de Bàsic 2. La majoria són paquistanesos, però també tenim molt alumnes de Bangla Desh, indis i nepalesos. Al curs d’aquest dilluns, per exemple, hi tenim trenta-dos alumnes.

— Què li dieu a un nou immigrat que arriba i es dirigeix a l’associació per a informar-se, per fer tràmits o senzillament per a demanar ajuda o assessorament?
— En primer lloc, l’ajudem en el que necessiti i després li expliquem que si una persona parla català ho té molt més fàcil. Això és claríssim. Si parles la llengua del territori sempre tindràs més oportunitats i més bon acollida. A més, aquí, per exemple, el 85% dels paquistanesos que hi ha són del Punjab. Ells no parlen a casa la llengua oficial del seu estat, que és l’urdú, sinó que parlen la llengua materna, que és punjabi. Per tant, aquí també hem de parlar la llengua del territori. A més, el català s’escriu i té una gramàtica i una literatura, cosa que no passa de la mateixa manera amb el punjabi. És a dir, que el català és la llengua materna de la ciutat i a més és molt rica en tots els àmbits.

— En general, la comunitat paquistanesa, n’és conscient, d’això que dieu? Quants parlen català, per exemple?
— És una pregunta difícil. Pensa que hi ha quaranta-vuit mil paquistanesos a Barcelona! Però sí que puc dir la gran majoria sap que la llengua del territori és el català i que són molts, cada vegada més, els que s’hi interessen. Els nens ja l’aprenen, i molt de pressa, a l’escola, però els adults no. I per a molts adults l’associació és un símbol pel que fa a la integracó. Als nostres cursos i xerrades hi vénen tant homes com dones i saben que aquí hi trobaran tota la informació i suport pel que fa a la llengua i la cultura del país que els ha acollit. Puc explicar una altra anècdota?

— Endavant!
—Mira, ara hi ha crisi, però abans de la crisi vaig viure una escena molt il·lustrativa: un dia em va trucar aquí a l’associació el patró d’un dels alumnes dels cursos de català. I em va demanar si era cert que aquell noi feia el curs i que si venia a les classes. Jo li vaig dir que venia sempre a les classes i que era un bon alumne, cosa que era ben certa, i el patró em va dir: ‘molt bé, doncs ja li pots dir que demà li faré un contracte fix’. És un cas especial perquè no hi havia encara la crisi, però em va quedar gravat.

— Un cas especial, d’acord. Però teniu constància del camí que han seguit alumnes que han fet  cursos de català a l’associació?
— Oi tant! Són molts els alumnes que temps després d’haver acabat el curs tornen per agrair-nos-ho. A més, cada vegada que s’acaba un curs fem una festa i sovint vénen ex-alumnes. Però és que no calen gaires estadístiques: si tu parles català l’actitud de la gent i les facilitats per progressar i integrar-se canvien radicalment. Al banc, als hospitals, a les botigues… A tot arreu. I si ets un immigrat d’una certa edat com jo, encara més!

— Com viu la comunitat la situació política que es viu a Catalunya?
— Mira, aquí fem moltes xerrades i debats i sempre hi ve molta gent. En fem sobre la història de Catalunya, sobre les raons econòmiques de la independència, sobre què passarà amb els immigrats el dia de la independència, sobre el per què de tot plegat, sobre la crisi, sobre els fets que succeeixen al Paquistan… Fem molts debats interessants i a vegades convidem representants del partits polítics d’aquí. Són un èxit. A la comunitat li interessa molt la política d’aquí. És aquí on viu i on vol que creixin els seus fills. Per tant, interessa i molt.

— I què en pensa, sobre la independència, la comunitat paquistanesa?
— Hi ha de tot. N’hi ha que estan una mica preocupats pels papers, per la nacionalitat, etc. Però en general tothom està molt tranquil i ho veu amb bons ulls. I des de l’associació els diem que no es preocupin per la burocràcia, que estiguin tranquils, que és una cosa bona.

— Dilluns podeu guanyar el premi Martí Gasull de la Plataforma per la Llengua. Això sí, teniu dos rivals de pes: el grup Flaix i els supermercats Bon Preu…
— Són contrincants molt forts! I han fet molt bona feina per la llengua. Però compte, que potser guanyem nosaltres, eh!

— Què significaria guanyar?
— Si guanyem serà una injecció de moral molt forta. Farem una bona festa! El més important és que servirà perquè la gent ens conegui i les institucions sàpiguen que fem molta feina. Ja és un honor haver estat seleccionats pel premi. I si guanyem serà un reconeixement molt important per a nosaltres, n’estarem molt i molt agraïts. Servirà tant per a donar-nos a conèixer, per qui no ens conegui, com per donar moral dins de la nostra comunitat. Pensa que hem passat moments molt durs. En realitat vam estar a punt de tancar l’any passat perquè no teníem recursos. Ara sembla que tornem a tenir les eines per tirar endavant i també el suport, encara que petit, de les institucions. Confiem que podrem continuar. Tenim esperança, energia i molta gent que ens ho demana.

Al final de la conversa se li esborra momentàniament la mirada riallera i em comenta que algunes vegades ha passat gent a l’associació només per insultar-los, per catalanistes. ‘Però en canvi que n’ha vinguda molta més a felicitar-nos’, diu, un xic més reconfortat i somrient. Em pregunta pel president Puigdemont, per si sé si és bona persona i de quin peu calça. Jo li dic que no el conec i ell que mirarà de saludar-lo dilluns, al lliurament del premi. ‘Espero que així sigui’, li dic, i mentre ens saludem desitjant-nos salut surto de nou al carrer d’En Robador. Jo també, amb un somriure.