País Valencià, país desafecte

El Tribunal Superior de Justícia valencià va emetre ahir una sentència que anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat. El TSJ ho argumenta dient que decret discrimina la llengua espanyola. En una sorprenent interpretació de la realitat, el tribunal considera que el fet que el decret de plurilingüisme oferesca més plurilingüisme als qui demanen el plurilingüisme és una discriminació.

El decret estableix com s’han de tractar, a les escoles, l’espanyol, el català i l’anglès. I dibuixa tres possibles itineraris, cadascun dels quals incrementa el grau de plurilingüisme respecte de l’anterior. L’itinerari menys avançat deixa la situació com fins ara, amb una preponderància gran del castellà. El més avançat és el que conté més català i més anglès, precisament perquè és l’opció més plurilingüe. La immensa majoria de les escoles valencianes va discutir quin model voldria per al seu centre per mitjà dels seus consells escolars. I el resultat va ser que la majoria va optar per les opcions més plurilingües, cosa que va generar una preocupació gens dissimulada en el PP, en Ciutadans i entre els mitjans unionistes valencians.

Concretament, el 54% dels centres va triar l’opció més plurilingüe i un 84% del total va optar per opcions que representaven més presència del català a l’aula. El programa menys plurilingüe –l’equivalent del que ara s’exercia en el 48% de les escoles valencianes– s’impartiria, a partir del setembre i per voluntat dels consells escolars de cada centre, només en l’11% de les escoles valencianes. Ahir, però, el TSJ va fer saltar per l’aire tota la previsió i el govern valencià va anunciar que acatava la sentència, des de la discrepància profunda amb el seu significat.

Amb aquesta votació feta en tots els centres, el decret guanyava una enorme legitimitat, que ara es veu violada pel tribunal. El decret té l’origen en la voluntat dels votants, que, en definitiva, han configurat un govern que es presentava a les eleccions amb un compromís clar de fer avançar la llengua pròpia. I de fet, si hi ha ningú que reclama res, en tot cas, reclama més implicació. El govern valencià falla en temes com l’arrencada de la nova RTVV i la reciprocitat amb TV3. I la publicació del decret de plurilingüisme va ser rebuda amb reticències per les organitzacions cíviques, que el veien poc atrevit. Tanmateix, l’ofensiva espanyolista ha esclatat igualment i ha trobat en els tribunals, com passa també al Principat, la màquina per a tombar la voluntat popular. Que els valencians voten el que vulguen però no poden governar com volen.

L’agressivitat dels tribunals desconcerta el govern valencià. De la mateixa manera que ho fa la intransigència del govern espanyol pel que fa al finançament de la Generalitat i la política d’infrastructures. El full de ruta de l’Acord del Botànic no preveia un enfrontament directe amb el govern espanyol. El PSPV pensava que, malgrat ser del PP, el govern espanyol acabaria entenent que el finançament de la Generalitat és impossible i que perjudica de manera greu els valencians. Malgrat algun èxit en aquesta línia, la veritat és que la situació és dramàtica i el conflicte ja ha arribat al carrer. El passat mes de juny, ja va haver-hi una manifestació contra els pressupostos de l’estat reclamant ‘les claus de la caixa’ que va treure milers de valencians al carrer, i se n’anuncia una altra per a l’octubre.

Entre els assistents a la manifestació, hi havia el conseller valencià d’Hisenda, el socialista Vicent Soler. Des de la seua arribada al govern, Soler ha denunciat de manera implacable l’espoliació fiscal i l’incompliment del finançament de la Generalitat. En una entrevista a VilaWeb feta l’abril, declarava que era ‘hora de dir prou a aquesta situació de menyspreu i de maltractament sistemàtic’ i es queixava: ‘En el passat no hem estat mai cap problema; doncs ara sembla que sí que ho som.’ A les Corts, en una iniciativa sorprenent, el PP va sumar el seu vot a una declaració unànime de protesta i rebuig als pressupostos generals de l’estat.

Un gran canvi geopolític
Els atacs a la llengua, especialment per ser una agressió a les decisions democràtiques dels consells escolars, governs i ajuntaments, com en el cas dels senyals de trànsit o el nom de València, i el mal finançament van estenent la sensació d’un canvi geopolític major al País Valencià. Si en un moment determinat es va parlar de l’eix Madrid-València-Palma, com l’alternativa del PP a l’eix Mediterrani, ara ja és una evidència que el País Valencià s’ha situat en l’eix dels desafectes. D’aquells territoris que, des de Madrid, consideren un perill al seu model d’Espanya.

El paper de Compromís al congrés espanyol ha reforçat aquesta imatge i, fins i tot, l’enfrontament entre Ximo Puig i Pedro Sánchez. A Madrid, no estaven acostumats a tenir diputats valencians que exerciren de valencians i, encara menys, que foren influents. Compromís, i en concret Joan Baldoví, han jugat molt bé les cartes en aquest sentit i s’han convertit de manera indiscutida en la veu valenciana i en una veu incòmoda i molt independent. Baldoví ha fet constants equilibris entre el PSOE i Podem per no quedar engolit com una simple confluència, i de moment, ha aconseguit més visibilitat que no havia tingut mai el valencianisme.

Per una altra banda, l’enfrontament entre Pedro Sánchez i Ximo Puig ha portat el debat més enllà del que podria quedar com un enfrontament entre el PP i el País Valencià. Puig es va alinear amb Susana Díaz de manera sorprenent i més per raons de química personal, de manca de química personal amb Pedro Sánchez, que no pas polítiques. Després de la seua victòria, Sánchez no va resistir la temptació d’intentar fer caure Ximo Puig. Però Puig va guanyar amb comoditat les primàries contra el candidat ‘sanchista’ i aquest cap de setmana es disposa a fer un gir estratègic en el socialisme valencià.

Es tracta d’un gir valencianista que implica el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica del País Valencià i la demanda d’un federalisme asimètric amb respecte especial a la plurinacionalitat. De fet, una frase de la ponència marc del congrés valencià ha causat furor a Madrid, i ha generat els clàssics articles d’alarma i la preocupació dins el PSOE. El PSPV diu, en la seua ponència, que el País Valencià ‘és una nacionalitat històrica basada en un poble constituït des del 1238’. I a continuació, assegura que ‘el País Valencià és un subjecte polític que va ser reduït en favor d’un nou estat nació emergent: l’espanyol.’ El llenguatge, el to i les maneres no fan gràcia a un Madrid que es pensava que l’invent de l’eix Madrid-València-Palma tenia alguna possibilitat de funcionar.

Una anècdota famosa de la transició explica un episodi durant un concert de Raimon. Un famós membre de l’oposició democràtica, encara clandestina, es va adreçar a Joan Fuster i li va dir que estava molt bé allò dels catalans i que quan manaren ja els atorgarien un estatut d’autonomia. Fuster va respondre que era valencià i el polític  va respondre: ‘Amb una Catalunya ja en tenim prou, no fotem!’ D’això, en fa cinquanta anys, durant els quals, l’estat, oposició inclosa, ha gaudit d’un País Valencià dòcil, que no els donava problemes. Sembla que això s’ha acabat.