Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans

L’any 1979, Teodoro Obiang arriba al poder amb un cop d’estat, i un amic d’Adolfo Suárez, el valencià José Luis Graullera, arriba a Malabo via aèria, com a ambaixador espanyol a l’ex-colònia. Després de la dictadura de Francisco Macías, el país havia quedat devastat, i Espanya, amb esperit neocolonial, volia recuperar la seva influència. Ajudant, que en diuen.

Per començar, l’estat espanyol hi va enviar uns tres cents cooperants. Alguns, eficaços; alguns altres, un pèl extravagants, perquè, segons les cròniques, baixaven de l’avió amb salacot, carretejant pals de golf i escopetes de caça major. En dos anys, el govern espanyol hi va enviar, també, 7.000 milions de pessetes d’ajuda i hi va instal·lar el Guinextebanc, de propietat mixta: la meitat era del govern guineà, és a dir, de la família Obiang, i l’altra meitat, del Banc Exterior d’Espanya.

Eren els anys daurats del gangsterisme tropical. L’etapa de formació d’una joventut inexperta, violenta i descarada. Entre els corruptes espanyols i la màfia d’Obiang. Guinea va entrar en fase de sinistre total. ‘Els de Mongomo es reuneixen cada tarda, s’engaten de whisky, mengen sargantanes, llangardaixos, cocodrils, tortugues, fumen banga i decideixen les coses importants del país’, declarava ala revista Interviú un opositor.

Les estranyes morts de Carme Samaranch i d’Antonio Martínez Liste
Alguns residents espanyols, com ara el doctor en ciències polítiques Luis de la Rasilla, que va dirigir dos anys la UNED a Guinea, va denunciar a la premsa i al congrés espanyol que membres de l’ambaixada i de la cooperació canviaven molts milions al mercat negre per finançar activitats dubtoses, i que el 80% dels recursos dedicats a la cooperació s’havien gastat pagant els sous dels espanyols. També va demanar que s’investigués el sospitós assassinat de la monja catalana Carme Samaranch que, segons que sembla, hauria pogut trencar la llei del silenci sobre la corrupció que regnava en l’espoliació de l’ajut humanitari. Resultat: res no es va investigar mai, i el director de la UNED, Luis de la Rasilla, va ser destituït per pressions de l’ambaixada i del Ministeri d’Afers Estrangers.

Els corruptes espanyols eren una legió, però també hi havia empresaris i cooperants honestos que van patir per partida doble. Sense la protecció dels seus, alguns van caure en mans del xantatge i la violència dels sicaris del dictador. Els crims i la violència eren habituals. És el cas de l’armador espanyol, Antonio Martínez Liste, mort en estranyes circumstàncies l’any 1985, quan ja havia perdut la protecció dels seus socis del clan Obiang. L’empresari va ser detingut i apallissat, i va morir, després de passar quatre hores en estat semicomatós a la pista de l’aeroport de Malabo, esperant a ser embarcat en un avió cap a Espanya, perquè el ministre d’Interior guineà li negava l’accés a l’hospital de Malabo. També hi va haver molts casos d’estafa, xantatge i extorsió a empresaris espanyols, una pràctica que ha perdurat fins als nostres dies. Avui s’extorqueix treballadors d’empreses espanyoles, sense que la direcció de les empreses mogui ni un sol dit per ajudar-los. No fos cas que hi perillessin les adjudicacions.

L’arribada de Paco Roig
L’any 1980, als despatxos del Guinextebanc els directius guineans negociaven amb la pistola damunt la taula. Després de l’empresonament de quatre dels seus directors, l’afusellament d’un cinquè i l’acomiadament de setanta treballadors per apropiació indeguda de fons, es va descobrir un forat de 1.200 milions de pessetes. Tot s’havia fos en alcohol i cotxes de luxe. El clan Obiang i els seus socis espanyols havien espoliat el banc, concedint crèdits per a finançar negocis inexistents o surrealistes. Per exemple, la senyora Obiang va obtenir un crèdit de 8 milions de pessetes per a obrir un suposat saló de bellesa. Eren crèdits sense aval ni interessos i, generalment, ningú no es prenia la molèstia de retornar-los. Quan el banc va plegar perquè el Banc Exterior d’Espanya, dirigit per Miguel Boyer, se’n va retirar, el principal deutor, amb més de 1.500 milions de francs CFA (uns 558 milions de pessetes de l’època), era el valencià Francisco Roig, àlies Paco, propietari de Supermercados de Guinea SA (Suguisa), Maderas de Guinea SA (Maguisa) i Agroguisa.

Paco Roig, futur president del València FC, va arribar a Guinea el 1979, gràcies a un altre valencià, Graullera, es va fer amic d’Obiang i va aconseguir el monopoli d’importació d’aliments. ‘L’illa és meva’, diuen que advertia als seus competidors. No pagava impostos. El marge de benefici era molt elevat i, a més, no retornava els crèdits. Era una estafa multimilionària perfecta. Es repartia els beneficis amb Obiang, qui, fins i tot, li va concedir arbitràriament la gestió de l’Hotel Bahia, que, segons Tiempo (número 17, 1983), havia estat requisat a un empresari espanyol. La gestió de l’establiment, diuen, era expeditiva: si un guineà poderós tenia una necessitat sobtada d’una habitació, l’estadant podia ser expulsat del llit a la força. I si gosava anar a comissaria a denunciar els fets rebia una altra pallissa.

Sobre els supermercats guineans de Paco Roig, el periodista Juan María Calvo, aleshores delegat de l’agència EFE, va escriure a ‘Guinea Ecuatorial: la ocasión perdida’ (Asodegue) que el xarcuter valencià venia productes espanyols de dubtosa qualitat: ‘El mercat és tan ampli que el compensa portar productes etiquetats amb el seu cognom, com una mortadel·la que es va fer famosa, perquè gairebé sempre era florida; o unes hamburgueses congelades que els espanyols només feien servir per alimentar els seus gossos. En canvi d’això, es va convertir en el principal exportador de la fusta guineana i un gran productor i exportador de cacau. Mortadel·la per caoba.’

Els mètodes comercials de Paco Roig van ser objecte de molts comentaris de cooperants i periodistes. Gonzalo Lara, a Actual (número 67, 1983), escrivia: ‘En un país enfonsat en la misèria era un luxe i un espectacle veure com tones senceres d’aliments que Roig portava a Guinea (i que mai no podria col·locar a Espanya) havien de llençar-se pels barrancs del pont Kope. Roig cobrava els crèdits i declarava productes que no es posaven mai a la venda, però, a més a més, tenia l’exclusiva del mercat de l’alimentació amb Guinea.’

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya