Oriol Esculies: ‘Aquest últim mes, la meitat d’adolescents s’han emborratxat. El sistema falla’

Oriol Esculies parla clar. Després de dirigir durant anys el Projecte Home, una ONG catalana que treballa per combatre les addiccions, coneix molt de prop la problemàtica lligada amb les drogues. Totes. Perquè Esculies diu que, encara que sigui legal, l’alcohol també és una droga. I no tan sols això: assegura que és de les que crea més problemes en la societat actual. Ens explica que l’addicció a les drogues ha passat de ser un problema social a ser un problema domèstic, perquè s’ha normalitzat. Esculies critica el poder que tenen els distribuïdors i proveïdors d’alcohol, vi, xampany i cervesa al nostre país. Per ell, l’alcohol és massa barat i això fa que els adolescents en puguin obtenir massa fàcilment. Ací, diu, s’exporta el model anglosaxó i els adolescents ‘beuen fins a afartar-se’n’. Aquest últim mes, la meitat de joves confessen haver-se emborratxat.

—La societat no és conscient del problema que encara signifiquen les drogues?
—Hi ha problemes que fa tants anys que duren que ja els donem per descomptats. Passa com amb les guerres: ens interessen les primeres setmanes i després ja no hi donem tanta importància. La guerra de Síria continua, com cada any, però ja no ens interessa tant. Això no vol dir que el problema hagi desaparegut. Al contrari, de vegades fins i tot s’ha fet més gran.

—Però no hem tingut mai tanta gent amb tractament com ara…
—No, ni tampoc no hi ha hagut mai tan poc interès com ara envers les addicions. Hi ha el factor de normalització de què parlàvem. Però també hi ha un altre factor: les drogues ja no s’associen amb l’alarma social ni amb una problemàtica que afectarà la societat a curt termini. Fa vint anys, o vint-i-cinc, la gent també temia un contagi de malalties com el VIH o un creixement exponencial de la violència. Hi havia por social de les drogues. Allò d’alguna manera va fer créixer l’interès per aquesta causa. És cert que hi ha molts menys contagis de VIH, hepatitis C i més malalties de transmissió sexual o via sanguínia. També s’ha reduït la delinqüència associada amb les drogues. I tot això ha fet que passés de ser un problema social o públic a ser un problema domèstic, individual o fins i tot familiar.

—…
—Passa que la lectura és molt a curt termini, quan en el fons aquest problema, si no s’atura a temps, a la llarga té una repercussió social enorme. La persona que té un problema de drogoaddicció, a la llarga no anirà a la feina, cosa que provocarà més absentisme, menys productivitat, més baixes laborals, més despesa en l’àmbit jurídic, presons, salut… S’ha demostrat perfectament que si no s’inverteix ara en prevenció i bon tractament en els qui tenen problemes o risc de tenir-ne, com a societat ho acabarem pagant cinc o deu vegades més.

—És un problema silenciat?
—Fa uns vint anys la societat situava aquest problema al tercer lloc d’interès general, segons les enquestes. Just després del terrorisme i la desocupació. Ara és a la posició número 50. Però, al mateix temps, si demanes directament a una persona si està preocupada pels problemes de drogues, et dirà que sí. Ens preocupa que el jovent en consumeixi, coneixem un cas proper o familiar, i sabem que realment és un drama, perquè la persona addicta no se sent capaç de superar-ho i entra en un cercle viciós molt difícil i complex, que afecta tota la família.

‘Hi ha una normalització molt general del problema de les drogues, i encara més si són substàncies legals, com l’alcohol.’

—Però ho vivim des de la distància…
—Des de molta distància i molt escepticisme. És que si mirem els telenotícies, gairebé cada dia hi ha una notícia relacionada amb les drogues. La majoria són successos. Fa poques setmanes, aquell noi que va agafar el camió de butà. No vaig trobar gens afortunades les declaracions del conseller d’Interior en aquell cas.

—Per?
—Com que no es podia relacionar el fet amb un acte terrorista, semblava que ja ens havíem de quedar tots tranquils. Va dir que simplement havia estat una borratxera o una nit de gresca, banalitzant completament el fet. Com que no és cap terrorista ja no ens fa por. Però el mal hauria acabat essent al mateix sota els efectes d’una substància o guiat per una ideologia terrorista. Hi ha una normalització molt general del problema de les drogues, i encara més si són substàncies legals, com l’alcohol.

—El 2016 vau atendre 2.200 persones amb addicions. Un 20% més que l’any anterior. Una xifra rècord…
—Sí, però això no ha de ser necessàriament una mala notícia. Vol dir que la gent accedeix al tractament. També s’explica perquè hem obert nous serveis a Catalunya, som en procés d’extensió per tot el país. Aquests últims tres anys hem obert tres nous serveis, a Tremp, Tarragona i Tortosa. Això fa que hi hagi més resposta. Però és veritat que han augmentat els serveis que ja teníem; per tant, les addicions continuen.

‘El cànnabis és la substància il·legal més consumida de la història a l’estat espanyol. No s’havia consumit mai tant una substància il·legal.’

—Quines són les drogues que més tracteu?
—La droga que suscita més demanda d’atenció en projectes com el nostre és l’alcohol. Ocupa la meitat de casos, aproximadament. Els adults, en segon lloc, vénen per la cocaïna i després el cànnabis i més substàncies. En canvi, per als adolescents, la gran droga és el cànnabis i l’alcohol.

—La xifra més preocupant és la del consum excessiu de cànnabis per part dels adolescents?
—Sí, el cànnabis és la substància il·legal més consumida de la història a l’estat espanyol. No s’havia consumit mai tant una substància il·legal. D’aquí ve tot aquest fenomen de regularitzacions de les associacions i clubs cannàbics. En vista de l’evidència que és una droga consumida per una població minoritària però important –parlem d’un 20%, si fa no fa– es busquen camins de regularització.

—Hi ha una cultura massa tolerant amb l’alcohol?
—L’alcohol forma part de la nostra cultura. I cada vegada més. A casa nostra sempre hem tingut el patró mediterrani de l’alcohol, un perfil adult que beu cada dia vi o cervesa, en els àpats o entre àpats. Un consum cronificat, que implica problemes greus d’alcohol per al 10% d’aquests consumidors, i uns altres presenten consum de risc problemàtic. Aquest alcohol, després de molts anys, acaba passant factura: a la salut, amb la parella, a la feina… Ara, a més a més, els nostres adolescents i joves han importat un altre patró, l’anglosaxó. Es tracta d’afartar-se d’alcohol fins a la borratxera. Beuen molt en un moment determinat del cap de setmana, sobretot a la nit, i vinculant-ho amb l’oci. És a dir, és un consum social, que no pel fet de no ser diari és menys problemàtic. Al contrari, pot tenir moltes repercussions: accidents de trànsit, violència, incivisme, problemes a casa, baix rendiment acadèmic o fins i tot contagi de malalties pel fet de no posar-se el preservatiu en una nit de gresca, en què no tens la consciència de la importància de posar-te’l perquè et trobes sota l’efecte de l’alcohol. S’ha demostrat que construïm els millors clients. Aquests joves, quan passin a l’etapa adulta, faran servir el patró mediterrani i continuaran bevent.

—Vivim en una societat en què si no beus ets malvist…
—Cada vegada hi ha més consciència, però encara tenim molt camí per recórrer. Crec que estem millor que fa cinc anys, la pressió de grup per al qui no beu és una mica menor, però encara som a les beceroles. Ara es comença a valorar la valentia del que no beu i té la capacitat personal de divertir-se sense haver d’estar sota els efectes de l’alcohol. Aquell a qui no importa què opinen la resta de companys i, com que té la responsabilitat envers ell i la resta de grup, si condueix no beu. Aquestes actituds es comencen a veure. Fa deu anys, o cinc, era impensable.

—Però la venda de l’alcohol als menors d’edat és prohibida?
—La meitat dels adolescents s’ha emborratxat aquest últim més, cosa que significa que el sistema falla. És una xifra molt preocupant. Hi ha una permissivitat total, independentment que hi hagi una llei que regula que no es pot vendre a menors. Però beuen, perquè els ho compra l’amic que té divuit anys, o simplement els supermercats no paren atenció a mirar si és o no menor. Això se’ns ha escapat de les mans com a societat. L’última campanya de la FAD és molt encertada. Diu que tenim una mala notícia, que més de mig milió d’adolescents a l’estat espanyol s’ha emborratxat l’últim més, però és que n’hi ha una de pitjor: que ens és igual. Com a societat no hi fem res. Hi ha un alt grau de tolerància i acceptació.

‘S’ha de tendir a restringir dràsticament el tsunami publicitari que hi ha al nostre país. Es va aconseguir amb el tabac i va donar molt bon resultat.’

—Cal fer un treball de prevenció?
—S’ha demostrat que només amb l’educació i la prevenció no n’hi ha prou per a reduir el consum d’una substància tan estesa. Encara que la prevenció sigui tan necessària, també s’ha de tendir a restringir dràsticament el tsunami publicitari que hi ha al nostre país. Es va aconseguir amb el tabac i es va obtenir molt bon resultat.

—I es poden fer més coses?
—Cal apujar els impostos i taxar-lo més, perquè els adolescents hi poden accedir massa fàcilment, perquè és molt barat. Si no tingués aquest preu, no se’n consumiria tant.

—Cal fer canvis en el model de prevenció?
—És clar, avui dia no hi ha cap pla en l’àmbit català que obligui les escoles a aplicar cap programa de prevenció. Són les escoles que ho decideixen i poden triar com ho apliquen a l’aula i quins problemes posen sobre la taula. Moltes escoles i centres educatius apliquen píndoles: xerrades esporàdiques, una vegada l’any, que no són suficients per a canviar les actituds i sensibilitzar de veritat. Se sap, que allò que funciona en prevenció és aplicar programes transversals a les aules, en què el professorat s’implica i també hi assisteixen els familiars. En definitiva, que es treballi curricularment com qualsevol assignatura. Es tracta que adquireixin habilitats per a encara la vida. Enfortir aquests nois i noies perquè, en situacions com el consum de drogues, siguin capaços dir que no.

‘Les empreses distribuïdores i productores d’alcohol són molt poderoses i han aconseguit tombar les propostes de llei per a reduir l’alcoholisme‘

—Però amb el tabac això s’ha aconseguit.
—Cal que l’estat prengui consciència que és a les seves mans, és el principal subsidiari. Cal que legisli sobre aquesta problemàtica. Segons l’actual ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, aquest seria el cinquè intent de proposta de llei per restringir la publicitat i l’accés a l’alcohol. Les últimes vegades, ha estat tombada al darrer moment. Les empreses productores i distribuïdores d’alcohol, sobretot, les que produeixen vi, cervesa i cava, són molt poderoses i han aconseguit sempre tombar aquestes propostes de llei, tot hi haver-hi l’acord de tots els grups polítics i entitats. Finalment sempre es queda al calaix. Tothom sap que això passa perquè darrere hi ha molts interessos i molts diners en joc.

—Tant de poder tenen aquests productors i distribuïdors d’alcohol?
—Sí, penseu que fins i tot és difícil de parlar clar a molts mitjans de comunicació, perquè hi ha el patrocini i el finançament de la principal empresa de cervesa del país. En l’àmbit municipal passa igual: les festes majors de les principals ciutats del país tenen el patrocini principal d’aquesta empresa de cervesa. Cada vegada hi ha més queixes i mobilitzacions perquè els alcaldes no es prestin a fer publicitat de begudes alcohòliques. És complicat, perquè generen molta activitat econòmica i hi ha moltes famílies que en viuen. Però crec que, en el dilema dels interessos econòmics i la salut pública, hauríem de ser capaços de prioritzar la salut. Les entitats som molt crítiques amb la ciutat de Barcelona. Hi hem insistit, però no hi ha manera: volem que no cedeixin a posar publicitat d’empreses proveïdores d’alcohol. Cal ser conscient que si es fa publicitat de la cervesa durant la festa major això afecta la manera com veiem aquest producte. Vam aconseguir que només es fes publicitat de cervesa sense alcohol, però amb la crisi vam tornar enrere.

—Com es pot detectar si la persona que tenim al costat té una problema d’alcoholisme?
—No hi ha blanc o negre, s’ha de mirar quin grau té el problema d’aquella persona. El grau extrem és l’addicció. En té quan tot gira entorn de beure i no hi ha res que li importi més que això. Té problemes múltiples, orgànics, de salut, psíquics, de relació de parella, a la feina, és un desastre. No pot deixar de beure, ho necessita. L’alcohol li produeix una síndrome d’abstinència. Però després hi ha graus. Hi ha persones que potser cada dia beuen cervesa o vi, però que no es consideren addictes. Tenen problemes però ho neguen. A aquestes persones els poden començar a fallar les cames, la circulació, tenen malament el fetge o es discuteixen amb la seva dona cada dia. Tenen un problema d’alcoholisme. És algú que potser ha sabut mantenir més o menys l’activitat diària, però tot el seu entorn sap que beu massa i que no li convé.

‘No cal esperar que la persona en prengui consciència per actuar, acostuma a ser l’últim d’assumir-ho‘

—Com la podem ajudar, aquesta persona?
—La major part dels qui arriben a projectes com el nostre és per pressió de la seva família. És a dir, no cal esperar que la persona en prengui consciència per a actuar, acostuma a ser l’últim d’assumir-ho. L’entorn és el que té el cap més clar per a veure què passa.

—L’altra droga que preocupa és el cànnabis. Augmentarà?
—No, crec que anirà decreixent. Ara som en un altiplà. Durant molt de temps ha anat creixent i ara està estable. Els cicles de les substàncies normalment passen uns primers anys de benevolència, perquè són vistes com unes substàncies innòcues, que no fan res. Va passar amb l’heroïna i la cocaïna. En canvi, si ho preguntem ara, tothom en té una visió completament diferent. En el cas del cànnabis, s’hi ajunta que sembla que és una substància natural, que no ho és. Fins i tot hi ha qui diu que no esdevé addictiva o que no té tants problemes com les altres. Però no és cert. El 80% dels nois i noies en tractament al Projecte Home vénen per problemes de cànnabis. És com l’alcohol: hi ha persones que són capaces de fer-ne un ús esporàdic i controlat, però no tothom.

—Quin efecte pot tenir la regularització dels clubs cannàbics?
—És una qüestió molt delicada. Nosaltres no hi anem en contra, però creiem que aquesta regularització hauria d’anar acompanyada de mesures. Primer, cal invertir en prevenció i educació, perquè si ho fas més accessible vol dir que ho tindran més a mà. Per tant, com a societat hem de ser capaços de conscienciar del risc de consumir cànnabis. L’altra qüestió és com garantim que els col·lectius més fràgils no hi accediran. S’ha demostrat del tot que a una persona amb esquizofrènia li és absolutament contraproduent consumir cànnabis. És molt perillós, cal protegir aquesta persona adulta.