24.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.01.2017 - 17:03
La filtració de la conversa entre el ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, va mostrar com s’utilitzaven les institucions de l’estat contra l’independentisme. Des de l’ús d’una unitat dedicada a actuar contra els polítics independentistes, fins a fiscals que ‘ho afinen’ i línia directa amb diaris disposats a publicar noticies poc fiables. L’anomenada ‘operació Catalunya’ comença el 2012, després de l’11-S i el viratge ideològic de CDC.
La ‘policia patriòtica’ contra l’independentisme
El 6 de juliol d’enguany el comissari José Manuel Villarejo reconeixia als jutjats l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics independentistes i el seu entorn. Fins aquell moment el Ministeri d’Interior espanyol ho havia negat sistemàticament.
El 2012, El País ja publicava l’existència d’aquest grup de policies, emparats per dirigents del govern, que tenien per objectiu elaborar informes contra els líders del procés. Els informes eren anònims i utilitzaven dades reals, barrejades amb dades sense verificar i fins i tot fonts anònimes, sense contrastar, i en molts casos falses. Els documents eren filtrats a mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar per obrir una investigació judicial.
Aquest grup, conegut per policías patrióticos, funcionaven en secret dins el propi cos i era format per una trentena d’agents de la Unitat d’Afers Interns i la Unitat de Planificació de la Direcció Adjunta Operativa (DAO). Més enllà de no signar informes, no hi havia control de les actuacions, s’eludien les lleis i s’extralimitaven les seves competències.
Teòricament, la policia ha d’actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat. No es pot investigar sense indicis, a veure si es troba res. A més, la Unitat d’Afers Interns té la funció d’investigar incidents i sospites dins la policia, de cap manera casos de corrupció o delictes econòmics, competència de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF).
Una prova d’aquesta extralimitació és una oferta per a treballar a Afers Interns, descrita per ElDiario.es, on es demanava coneixements sobre delinqüència econòmica i fiscal, emblanquiment de capital i coneixement de llengües cooficials de l’estat.
El fals informe de la UDEF contra Artur Mas, publicat nou dies abans de les eleccions de 2012, o les acusacions a Xavier Trias de tenir comptes a Suïssa, poc abans del 9-N, en són exemples. Documents sense signatura ni destinatari. Aquest mateix grup va fer informes de Carme Forcadell i la seva família, i de més membres de l’ANC. Més enllà dels informes, poc abans de les eleccions del 2012 el director de la Unitat d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas, i el comissari José Luis Olivera, tots dos sense vinculació amb la investigació, es van reunir amb els fiscals anticorrupció de Catalunya per convèncer-los que en plena campanya electoral s’escorcollés la seu de CDC, dins el cas Palau. Però els fiscals hi van veure indicis massa febles.
Tant el comissari Olivera, com Martín Blas i Villarejo serien condecorats per Fernández Díaz. Justament la lluita interna entre els dos últims condecorats ha permès que sortís a la llum l’operació Catalunya i els enregistraments de Fernández Diaz i De Alfonso. El comissari Villarejo va rebre la jubilació el 21 juny. El 22 de juny sortia l’escàndol de les converses de Fernández Díaz i De Alfonso.
Una justícia que ‘afina’ el govern espanyol
Un dels informes fets per la policia patriòtica era una denuncia anònima contra el jutge del cas Palau en aquell moment, Josep Maria Pijuan. Es posava en dubte la imparcialitat del jutge perquè aquest havia impulsat una fundació (Fundació IReS) que rebia finançament públic. Es volia suggerir que protegia els interessos del govern català en canvi de les subvencions rebudes des del 2006. L’objectiu era pressionar el jutge perquè encausés membres del govern o perquè s’apartés i fos reemplaçat per un jutge més afí.
Més enllà de la pressió mediàtica als jutges, la ingerència de la política en el poder judicial és constant. L’òrgan del poder judicial, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que nomena gran part dels magistrats, té una majoria de tarannà conservador designada pel PP.
Aquesta majoria ha estat clau en la designació del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El CGPJ no va renovar el president Miguel Angel Gimeno, progressista, perquè va considerar que havia estat poc contundent en les investigacions contra Mas, Rigau i Ortega. Al gener la presidència va passar a Jesús María Barrientos, candidat més conservador i més crític amb el sobiranisme. El president serà clau, perquè és un dels tres magistrats de la causa del 9-N.
Barrientos va ser triat pel CGPJ, davant de Gimeno, per 12 vots a 9. Aquesta mateix nombre de vots (12 a 9) va ser el resultat de la votació que va inhabilitar al jutge Santiago Vidal per haver redactat una constitució catalana durant el seu temps lliure. Una mostra de la politització dels magistrats del CGPJ.
El govern espanyol també ha intervingut clarament en la fiscalia, teòricament imparcial i independent. A Catalunya, el 2013 el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, va haver de dimitir, després d’obrir-li un expedient per haver declarat que era legítim que es consultés als catalans sobre el seu futur polític. El substitut és ‘un fiscal molt polític, que executarà sense dubtar les ordres que vinguin de Madrid’.
També s’ha influït en la Fiscalia General de l’Estat. El fiscal general, Eduardo Torres-Dulce, va dimitir poc després del 9-N, per les pressions polítiques rebudes i per haver obligat la fiscalia catalana a presentar una querella contra la consulta, de clar caràcter polític, perquè aquesta s’oposava per unanimitat a presentar-la. Seguidament, fou nomenada una fiscal que va prometre mà dura contra l’independentisme.
Finalment, dins de la justícia, ha tingut un paper destacat el Tribunal Constitucional, que ha anul·lat lleis i resolucions catalanes. L’òrgan s’ha convertit en l’últim recurs de la política, i ha portat la interpretació partidista de la constitució espanyola al límit.
Per aquest objectiu el govern espanyol ha col·locat magistrats cada vegada més obedients. El president va ser militant del PP fins i tot quan ocupava un seient del TC. Un magistrat va ser diputat del PP durant disset anys i es va oposar durament a l’estatut de Catalunya. També hi ha el magistrat que va dictaminar el 2010 que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a l’escola catalana, un altre va escriure un article titulat ‘L’elixir nazionalista’, amb zeta de ‘nazi’, en ple debat de l’estatut. Una estreta relació amb el PP i un clar perfil antisobiranista.
L’últim moviment del PP ha estat atorgar al tribunal capacitat penal, amb la capacitat de sancionar i inhabilitar càrrecs, fent que polítics votats pels ciutadans pugui rebre una pena sense judici previ ni dret a apel·lació.
Cal sumar, en l’administració de l’estat, que la Defensora del Poble, que supervisa l’activitat de les administracions, ministres i empreses públiques, és Soledad Becerril, diputada del PP fins el 2011. El Tribunal de Comptes i la Junta Electoral Central també tenen una majoria del PP.
El servei d’intel·ligència, contra els ciutadans independentistes
Paral·lelament a l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la independència. Aquesta mateixa setmana, un encausat de la trama de corrupció, l’operació Púnica, revelava dotze trucades i 25 missatges amb membres del CNI per feines contra l’independentisme a la xarxa. Especialitzat a millorar la reputació dels seus clients, havia estat contractat pel CNI per difondre informació contra l’independentisme i a favor de la imatge d’Espanya en xarxes socials i fòrums d’internet. S’unia a fòrums sobiranistes, es guanyava la confiança de la resta d’usuaris i acabava difonent contingut i missatges contra independentistes de manera dissimulada. El CNI indicava les noticies i articles que s’havien de difondre.
L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla constava de tres fases. La primera potenciar a Catalunya tertulians i periodistes contraris a la independència. La segona, pagar diners a mitjans de comunicació que publiquen a Catalunya. Finalment, reunir la màxima informació sobre els dirigents independentistes, que en molts casos es troben acumulats als arxius dels serveis secrets i que no s’havien utilitzat en el seu moment. A més, s’efectuen enregistraments i seguiments de líders catalans. L’operació va tenir un cost de deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014.
Les ambaixades: un braç polític
El govern espanyol ha basat la política exterior espanyola en l’oposició a l’autodeterminació. El cos consular ha intentar impedir els debats sobre el procés català fets en diversos parlaments, utilitzant políticament les ambaixades.
El 2014, el ministre d’Afers Estrangers, García-Margallo, va enviar l’informe ‘Per la convivència democràtica’, de 210 pagines, a 129 ambaixades i 90 consolats de tot el món amb arguments contra la independència de Catalunya. A la vegada, el govern va enviar a les principals capitals dues ‘ambaixadores especials’, María Bassols i Cristina Ysasi-Ysasmendi, per contrarestar la campanya internacional en favor de la independència.
Ultra aquesta actuació més ‘pública’, trobem una actuació discreta dels agregats de l’ambaixada. Per la lluita entre Villarejo i Martín Blas, ha sortit a la llum que l’agregat de l’ambaixada d’Andorra va pagar 500.000 euros dels fons reservat al conseller delegat del Banc Privada d’Andorra, en canvi de facilitar els moviments de diners dels Pujol. A més, van amenaçar de fer un informe dur contra el BPA, en què seria considerada una entitat emblanquidora de capital si no col·laborava. Les dades han permès al màxim propietari del BPA presentar una querella.
El 2015, un dels impulsors de l’operació Catalunya, l’inspector en cap José Ángel Fuentes Gago, que va facilitar la trobada entre Fernández Díaz i De Alfonso, va ser destinat com a agregat a l’ambaixada d’Espanya als Països Baixos. Aquest mateix inspector va anar a Suïssa amb un maletí per pagar la informació contra Xavier Trias, que després resultà falsa.
Diaris al servei de la causa
Com mostren els enregistraments de De Alfonso amb el ministre d’Interior, hi havia un seguit de diaris afins al PP disposats a publicar els informes sense signatura i de dubtosa veracitat. El Mundo va publicar el fals informe de l’UDEF que incriminava Artur Mas pocs dies abans de les eleccions de 2012 i també fou El Mundo que publicà l’exclusiva sobre el fals compte de Xavier Trias a Suïssa. El mateix diari publicava també que l’ex-conseller Felip Puig havia rebut 250.000 euros en el cas Palau, que li va valdre una nova querella.
La Razon va publicar el març del 2014 dades personals i la fotografies del carnet d’identitat de 33 jutges que van signar una declaració a favor de la consulta sobre el futur polític de Catalunya. Les fotografies eren extretes dels arxius d’una base de dades de la policia. Els jutges van presentar una querella, perquè als arxius no s’hi pot accedir sense que hi hagi una investigació oberta, i encara menys un diari. Però es va tancar argumentant que no es podia determinar l’autor de la filtració.
La noticia sobre el fet que dos confidents oferien dades de comptes a Suïssa de Mas i Pujol va sortir a la Voz de Galicia, mentre les acusacions contra el jutge del cas Palau, Josep Maria Pijuan, foren publicades per La Gaceta d’Intereconomía. Si la notícia era rebutjada per un mitjà, aquesta era publicada per un altre amb encara menys escrúpols.
En l’article d’El País del 2012 també s’esmentava un informe anònim on se cercaven delictes fiscals o emblanquiment de capital dels directius dels principals diaris que s’editaven a Barcelona, segurament per influir en la posició dels diaris en el procés independentista.
