‘On vas, tan sola?’

Per a qui no ho sàpiga, dijous passat, la regidora de la CUP-Capgirem Barcelona Maria Rovira va fer pública l’agressió sexual que havia patit al carrer, mentre tornava cap a casa. I ho va fer públic, entre molts motius, per a ‘donar visibilitat [al problema] i ajudar a trobar eines per a no sentir-nos tan vulnerables’. Al cap de poques hores, la periodista Júlia Brosa va piular: ‘La denúncia de la @mrovira m’ha animat també a donar la cara: Jo també vaig llançar el pijama.’

Possiblement qui més es fa a la idea de la valentia d’aquestes dones són les que també hi han passat i saben el tràngol que suposa, o que els hauria suposat, explicar-ho a l’entorn més pròxim, explicar-ho a un agent o agenta de policia, no cal dir a tot Catalunya, i, sobretot, explicar-s’ho a una mateixa quan el pensament hi torna, traïdor i inevitable, en la intimitat del propi cap: què hi podia haver fet, per què no vaig fer això, i si hagués fet allò altre. I després ve la resta de la vida, perquè la ràbia queda, i queda intacta, i aprendre a dominar la ràbia, a conviure-hi, a contenir-la perquè no s’escampi a tot el que toques com un verí, és una disciplina diària.

Per tot això, exposar-se que els ulls que et mirin sàpiguen que has estat vexada és d’una dignitat i valentia superiors. Per això caic de genolls davant d’aquestes dones i de totes les que, com elles, es despullen en la fredor de l’escenari per a fer-nos d’abric a tantes altres. Sobretot i també pel referent de dignitat i valentia que esdevenen per a les que pugen, perquè puguin créixer i fer-se adultes conscients que la seua llibertat de moviments és innegociable: ni perquè és de nit, ni perquè van ‘soles’, ni perquè volen bellugar-se per on els dóna la gana.

Perquè les que ja tenim una edat, amb admirables excepcions, vam haver de desenvolupar els nostres cervellets sota la influència de mitjans, pors i advertiments que anaven tots en un mateix sentit: no pots dir que no estàs avisada. I mentre als nostres companys xiquets els convidaven a fer-se seua l’aventura de viure, mentre els estenien sota els peus la catifa del món, a les xiquetes ens emplenaven el cap de prevencions i temors envers aquest mateix món. Un món que, tot i ser-hi meitat i meitat amb els hòmens, mai no podríem compartir-lo a mitges sense temptar la sort.

Doncs només des d’aquesta doctrina entenc dues frases que va haver de sentir Rovira tot fent la denúncia als mossos: ‘Aquestes coses passen, són persones que no estan bé del cap’, i també: ‘Un intent de furt amb violència seria un delicte més greu.’ La primera, perquè reforça la idea de la dona com a víctima natural de la fatalitat: si l’atacant era home, és que devia ser un malalt; i si era un malalt, és que prou pena té (ell). I la segona, perquè mostra que la llei encara és feta a la mida de les pors dels hòmens; qualsevol persona agredida sexualment –que estadísticament és dona– trobarà més traumàtica i lesiva la violència sexual –que estadísticament ve d’hòmens– que la violència d’un furt. I si parlo d’estadística és per estalviar-me de diluir evidències en els ‘not all men’, i fins i tot les ‘not all women’ de torn, que és molt cansat.

Voldria acabar tornant a la metàfora de tenir (o no) la catifa del món sota els peus. De vegades em demano si les altres dones es queden amb la mateixa sensació quan veuen un autoestopista solitari, amb l’estoreta a la motxilla i sense samarreta si té calor, sostenint la destinació que li abelleix en un rètol de cartró; o quan passegen vora el mar i distingeixen, en una roca llunyana, una silueta masculina semiestirada, escoltant música amb els cascos a les orelles, el sol al cel i l’horitzó entre els genolls; o quan condueixen a hora foscant i es creuen amb el llum frontal d’un corredor, que potser després es creuarà amb una òliba, o amb uns ulls reflectants de llebre, sota un cel constel·lat que tu, per a tu sola, no t’has arriscat a tenir mai. Què deu ser, xiquetes, noies, dones, sortir disposada a gaudir d’aquests privilegis sense la por castradora –la culpa preventiva– de tot ‘allò’ que et podrien fer? És una espècie de nostàlgia molt curiosa, la barreja del jo també podria, per-què-no-hauria-de-poder?, al costat del no ho faig per si de cas, que al final s’imposa. Per no arriscar-se que se’t giri el cor de terror en sentir una veu desconeguda que digui: ‘On vas, tan sola?’