Octavi Monsonís: ‘S’havia de ser molt feixista o molt fill de puta per a triomfar’

[Aquesta entrevista, publicada originalment al juny de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Octavi Monsonís (1949) va reaparèixer al panorama literari el 2013 quan Edicions de 1984 li va publicar el llibre Carrer de pas. Confessa que l’acolliment dels seus companys lletraferits ha estat molt bo i intergeneracional. I que, malgrat que treballa en una trilogia sobre el feixisme, el relat breu –que és la seva gran passió– també l’atreu. Avui, a les 19.00, presentarà a l’Espai Vilaweb la novel·la Lluna crua, la primera d’aquestes tres obres en què indaga sobre el feixisme.

—Heu tingut una segona vida literària del 2013 ençà. Quin paper ocupa Lluna crua dins aquesta producció?
—Forma part del meu procés de creixement com a escriptor. És un pas més, perquè és un llibre diferent i hi ha una assumpció de temàtiques i tècniques distintes, però, tot i ser un llibre amb nous conceptes, és una baula més en aquest procés literari reiniciat el 2013 com dieu. No és res d’excepcional, sinó un nou camí de feina.

—Tot i això, la novel·la és tècnicament agosarada: es presenta fragmentàriament, amb múltiples veus. Hi demostreu una solidesa com a escriptor…
—Potser sí que hi ha aquesta gosadia que apunteu, sobretot pel fet que l’argument és explicat des dels diferents personatges i no només a través d’un de sol que explica la infantesa i la joventut i el creixement. Això és compartit entre tots ells, alguns continuen fent-se grans, uns altres avancen i prenen decisions, uns altres es posicionen ideològicament. Hi ha una vida col·lectiva que va creixent i no un personatge únic. És una mica més atrevit, però només una mica.

—Dieu que no heu volgut novel·lar el franquisme, sinó només una part…
—És clar, abastar-lo tot sencer és una cosa dels historiadors, que són els que han de donar compte d’aquest període. Jo evoque realitats i mons i no en faig un correlat directe. Per alguna cosa sóc escriptor. Faig una novel·la per enfrontar-me al franquisme en allò que em sembla. Jo sóc un dels xiquets del primer relat i a la vegada un personatge que descobreix el ball els anys seixanta, o la lluita antifranquista o que vol anar als quibuts… És la meua visió.

—Però no és de cap manera una novel·la biogràfica.
—I tant que no. Aquesta és la gràcia de la literatura, que recollim la vida com si fos la nostra, però no ho és. Hi ha una dissociació entre el narrador i l’autor, un distanciament que t’obliga a mirar de forma objectiva i que et permet situar-te respecte al franquisme i narrar lliurament, lluny de qualsevol sentimentalisme.

—I, de fet, hi ha una exposició ben crua dels fets, anant a l’essència de la narració…
—Sí, volia buscar una major intensitat i m’he ficat en la pell dels personatges per viure’ls completament, despullats de tot artifici.

—Us considereu representant de la tradició dels escriptors compromesos, dels qui prenen partit?
—És que sempre has de voler dir alguna cosa. Però pots ser un escriptor engagé en un sentit o en un altre, jo crec que el llibre mostra clarament que sóc molt antifranquista o que ho són els personatges. Hi ha algunes expressions que eren molt privades i que he hagut de consultar molt si les posava o no, però al final les hi he incloses. Per exemple: ‘S’havia de ser molt feixista o molt fill de puta per a triomfar’.

—El vostre llibre apareix quan fa poc més de dos anys que hi ha hagut un canvi polític al País Valencià, després d’haver-hi manat tants anys el PP, considerat per força gent l’hereu directe d’aquest franquisme que denuncieu en la novel·la…
—És que per a mi tan important és la postguerra com la guerra. Penseu que la postguerra dura quaranta anys i es carreguen més gent que a la guerra, i Franco mor al llit signant sentències de mort. Una de les grans mentides és la de l’afebliment del franquisme. És mentida, continuava estant tot prohibit, tot i que encara hi ha gent que diu que amb Franco es vivia millor. Per favor! Per cert, puc dir una cosa sobre el canvi polític?

—I tant.
—Doncs que molta gent s’ha enlluernat amb el canvi al País Valencià, però el canvi no s’ha produït de sobte. Perquè cresquen les coses cal temps plujós i que el terreny estiga ben assaonat, i al País Valencià també. El que passa és que la premsa només parlava de la corrupció i la corrupció ho tapava tot, i ningú no s’interessava per veure que tenim científics boníssims, i escriptors, i cantants, i polítics i economistes i de tot. Això estava amagat perquè la corrupció tapava la realitat del país i a molta gent li anava bé. Ara s’ha obert l’ampolla de cava i ha eixit tot el que havia dintre, que és fruit de molts anys de resistència i treball per fer fora els neofranquistes de les institucions.

—Continua havent-hi massa por i recels a parlar sobre la postguerra i per això molts escriptors encara fan llibres sobre la guerra? Ho dic perquè heu explicat, per exemple, que un dels fets passa a Borriana, on les pallisses als presos republicans no deixaven dormir la gent…
—Sí, hi ha molta por encara. A Borriana es fa molta feina per a la recuperació de la memòria històrica i per això sabem que al convent de la Mercè hi feien el que volien, els jutjaven i els mataven ací mateix, sense cap mena de control, com a mínim durant els primers anys del franquisme. Hi va haver centenars de presos que moriren i ara això s’ha estudiat i s’han fet articles i exposicions i fins i  tot hi ha una placa commemorativa. Però hi ha molta por. Us en posaré un exemple.

—Vejam.
—L’últim alcalde republicà de Borriana, Vicente Moliner, el van matar pel simple fet de ser l’alcalde. Havia fet el bé a tothom i no havia fet més que ser bona persona. Doncs es varen fer unes conferències i la filla hi volia anar per traure’s de sobre tota la ràbia i per saber-ne més coses, però els seus fills no la hi volien deixar anar. Els néts de l’alcalde afusellat no volien redescobrir aquesta realitat, es veu que alguns dels reprimits encara veuen com una cosa vergonyosa que els seus familiars fossen assassinats pel franquisme. Per sort, ja us dic, a Borriana es van fent bé les coses amb la gent de la Memòria Històrica, però encara costa molt.

—Heu publicat el llibre a Tres i Quatre, històrica casa editorial del País Valencià…
—Jo n’estic encantat. Havia fet coses amb unes altres editorials amb les quals estic molt content, sobretot perquè hi ha gent jove al darrere i amb ells s’ha de col·laborar sempre que es puga. Però vaig passar el llibre a la Laia Climent i va ser ella qui va voler publicar-lo. I això m’omple de goig perquè és una editorial amb un pes, una tradició i un catàleg impressionant.