Núria Cadenes: ‘He patit molt escrivint la novel·la… i he plorat’

Havíem d’haver fet aquesta entrevista en vídeo. Perquè l’hauríeu de veure com explica això que explica i com riu i com canvia la cara i el to de veu quan parla de tot això que parla. I com riu. Encara que diu que s’ho ha passat malament escrivint. Que ha patit i ha plorat. I s’ha angoixat acompanyada d’aquests personatges mesos i mesos. Però ara riu molt. Ens diu que ‘escriure és una mica una bogeria’. Parlem de Núria Cadenes (@ncadenes) i la seva nova novel·la ‘Tota la veritat’ (la Magrana, 2016). Va rebre el VII Premi Crims de Tinta. Sí, és la seva primera novel·la negra i ja fa cim. Havia fet una breu incursió en el gènere amb un conte al recull ‘Elles també maten’ (Llibres del Delicte, 2014).

‘Tota la veritat’ no és una novel·la de gènere i prou. No tracta tan sols d’un crim. És un retrat de les violències –moltes i molt diferents– amb què convivim. És un racó, Dolmeriu, on els personatges llisquen a poc a poc pendent avall. És un relat ple de personatges ben reals que no poden aguantar la mirada davant el mirall. I també, com no pot ser altrament, una dosi de crítica social i molt humana. Un mosaic que el lector anirà construint peça per peça a mesura que s’endinsi en aquest pou de bona llengua.

—’Aquí hi ha més porqueria que al pal d’un galliner.’ És una frase de la novel·la. És un resum d’allò que has volgut explicar? No som davant un crim per resoldre i prou…
—Exacte. Una lectora que ja l’ha llegida em va dir una cosa que em va agradar molt. A vegades no ets conscient d’allò que has transmès fins que algú no t’ho diu. Va dir: ‘Hi ha un mort que és evident des de la primera pàgina i que travessa tota la novel·la, però al final el mort no és el cadàver sinó tots nosaltres.’ Potser aquesta és la idea. Aquest anar-se podrint sense saber-ho i anar vivint com si no passés res. I amagar la porqueria sota la catifa. O, més que sota la catifa, tinc la sensació que és com una pàtina de suor i de brutícia, de llim, sobre la qual rellisquem. A vegades, individualment i col·lectivament, vivim sobre certa porqueria que no és agradable de veure. Però no vol dir que no s’hagi de mirar. I sí: hi ha més merda que al pal d’un galliner. Volia posar aquesta frase a la coberta posterior del llibre. Però em van dir que potser no seria adequat.

—Contraproduent…
—[Riu.]

—Hi dibuixes aquella gent que és incapaç d’aguantar la mirada.
—D’això me’n vaig adonar quan l’havia acabada. Hi ha força miralls. Gent que es mira i se sorprèn de la cara que fa. Però no tant per una qüestió física, sinó com un reflex d’allò amb què s’ha convertit. Aquesta degradació física que s’associa a allò amb què hom s’ha convertit. Hi ha persones que surten de casa i no es volen mirar al mirall. Un dels rerefons de la història és aquest: anar vivint i aconseguir de ser capaços d’aguantar la mirada quan ens mirem al mirall. Quan no ho pots fer o allò que veus no t’agrada, és el moment de seure una estona i pensar què en fem, de la nostra vida. A ‘Tota la veritat’, els personatges no se l’aguanten gaire, la mirada. Em sembla. Al final no sé si se’n salva cap.

—És una novel·la amb un crim, però la mort d’aquesta persona és segurament la cosa menys violenta de totes. No parles d’un món tranquil que de cop es trasbalsa, sinó d’un món trasbalsat on la mort pot ser un punt de serenor.
—La idea és aquesta. Sí. La mort fa que pugin a Dolmeriu —’aquest puto poble ple de pols’— tot de mitjans de comunicació per explicar les galindainetes que envolten la mort d’aquest individu sense tenir cap interès per allò que passa al poble. Hi passen coses bèsties. Passen a Dolmeriu, però passen arreu. No és que Dolmeriu concentri totes les essències de la maldat. Justament són situacions massa quotidianes. Això és el fet més inquietant. Els prostíbuls són a les nostres carreteres. I no ens importa un rave en quines condicions tenen tancades les dones. Com les fan viure. No ens interessen les seves vides. No les volem veure.

—És aquella violència del ‘què hi farem’, tal com l’anomenes tu.
—Sí. Del què hi farem. Són coses que no criden l’atenció i, per tant, no generen necessitat d’acció. No ens sentim malament de no actuar. No hi estem pas obligats. Hi passem els ulls sense mirar-ho. Ara deia això del prostíbul, però hi ha moltes històries de violència quotidiana que trobem normal. Per poc que esgratinyis al teu voltant, segur que en trobes. Coses que t’han explicat, que has sentit, que has vist… I no en fem història d’això. En canvi, ens deixem sotragar pels casos especialment truculents. Els mitjans hi paren atenció i aleshores tot són cops al pit i ‘oh, oh, oh!’

—Hi ha una violència espectacular que surt al telenotícies, però hi ha també una violència quotidiana que hem acceptat com una cosa normal…
—Sí. Hauríem de fer-nos-ho mirar. La recerca d’un psicòpata –hi ha deu mil històries sobre un assassí que talla el dit petit del peu i el penja a la finestra [riu]– m’interessa entre poc i gens. M’interessen més les novel·les que et retraten i et deixen angoixat pensant ‘com som’ o ‘com sóc’. Per això, Dolmeriu és un poble inventat, però és un poble d’aquí. Escric sobre allò que conec.

—És una història amb moltes veus. Molts personatges que construeixen el relat amb les seves aportacions breus. Molts personatges en tan sols 170 pàgines. Com t’ho has fet?
—La idea és la condensació. M’agrada molt la narració curta. Molt. Llegir-ne i escriure’n. Fa un temps parlava de literatura amb en Ferran Torrent. Jo li deia que fes contes, perquè m’agrada el seu tremp literari. Em deia: ‘No! Jo no faig contes. Per escriure un conte, necessites tot un univers. I un cop tens aquest univers, més val aprofitar-lo i fer una novel·la’ [esclata de riure]. I és cert. Necessites tot l’univers encara que no l’escriguis. Encara que tan sols es vegi un petit detall d’aquell univers. Hi ha de ser. És una reflexió molt interessant. I demostra que quan fas una narració curta o una d’aquestes vinyetes que conformen la meva novel·la, hi ha molt més d’allò que queda escrit. Cada personatge, encara que surti tan sols tres o quatre vegades, existeix i té la seva vida abans i després de sortir en aquesta novel·la. Si hi és, aquest univers, quedarà reflectit encara que quedin escrites quatre línies.

—Puc demanar un secret? Quan escrius aquesta novel·la, què tens primer, els personatges o el crim i la trama?
—Mmmm… [rumia]. Em fas barrinar. Perquè diria que ha estat un procés que ha anat alhora. En realitat, el primer que tenia era Dolmeriu.

—Com si el poble fos un personatge…
—Sí. I els personatges que el fan. Fins i tot, penso que… Sí. Dolmeriu. És Dolmeriu. Després necessites un eix –encara que sigui una excusa– que justifiqui aquests tres dies que passaràs a Dolmeriu. I aquest és en Robert Mascaró, allà mort. Els personatges són el fil que ho traven tot. Fan acte de presència d’una manera orgànica. Hi ha qui no pot començar a escriure sense tenir decidits el principi i el final, i tot allò que passarà. Jo ho he intentat en alguna ocasió, però no hi ha manera. Els vaig escrivint i no es deixen. Prenen vida pròpia, els personatges. Se me’n van cap a una altra banda. La Verònica Vilamitjana em queia millor al començament que al final. Però és qui és. I em fa una mica de ràbia que sigui així. I li deia: ‘Noia! Espavila’t!’ No es deixen. Fan patir i sovint intento que siguin més bones persones. Però m’agrada que tinguin vida i caràcter. Què hi farem!

—La teva llengua és molt rica. I en aquest cas, fer una novel·la negra no t’ha frenat. Al contrari. T’has divertit estirant la llengua i fent-la actuar. N’ets conscient?
—Jo escric per explicar històries, però sobretot escric per la llengua. És una necessitat de llengua. És un impuls de llengua, més que no una necessitat. I no ho puc destriar de l’experiència literària. No ho puc fer de cap més manera. M’agrada el català. I m’agrada com pots teixir-lo amb la seva musicalitat, o la diversitat semàntica. O fent jocs… La llengua és molt plàstica i m’agrada treballar-la. És un plaer fer-ho. No concebo l’escriptura d’una manera més àtona. No em sortiria. Una novel·la és també la seva forma, els personatges, el relat… però també és la llengua que utilitzes.

—És un plaer llegir quan la llengua és bona.
—És que de vegades un mot justifica una vinyeta. O això que va passar amb ‘embotinyat’. És un mot que a casa el meu pare defensa que s’ha dit sempre. Jo no me l’he inventat. El donava per existent. Quan el vaig intentar treure de la novel·la (pactant amb la correctora algunes alternatives), després el trobava a faltar. Era com si li hagués fet una mala passada. Era com si ‘embotinyat’ plorés en un racó cada vegada que llegia la paraula que l’havia substituït. L’hi havia de posar. Hi ha mots que els acabes gairebé personificant. També amb el mot ‘cóm’. A mi m’agrada posar-los. M’agrada que l’Antònia, quan té tota aquesta gent que ha vingut de fora al seu hostal i li demanen si no té tofu i que els tregui els ravenets perquè piquen…, els ofereixi aigua en un cóm. Un cóm és per a l’aviram. I li responen: ‘Guai.’ No saben què els diu. Pensen que és una cosa rústica i els fa gràcia. Però ella els ha clavat una bona patacada [riu]. Hi ha molta mala llet de l’Antònia en aquesta frase, però els altres són com peixets de colors en un parc temàtic.

—T’has divertit escrivint sobre un crim! No pares de riure!
—Sí, però també he patit molt. Hi ha moments que he plorat. Sobretot quan escrivia la part final. Hi ha alguna escena que és difícil i personatges que fan molta ràbia. Ara fa poc escrivia un conte amb uns personatges horribles. Mentre escrivia, matant periquitos —coses que passen—, estava angoixada i li demanava ‘per què ho fas?’ a ella. ‘Com és que ets tan malparida?’ Però després pensava què feia jo escrivint allò… i patint d’aquella manera. No té gens de sentit. Però no ho pots evitar. Amb la novel·la passava exactament igual. M’ho passava bé, però també patia. És una muntanya russa.

—És una immersió total. Un buidatge emocional complet.
—Sí. Per exemple, no sé com vaig anar a parar a Schönberg, als quartets de corda. I me’ls posava per escriure. Va arribar un moment que ja no podia escriure si no em posava els auriculars i els escoltava. Té passatges prou corprenedors. Ara, quan llegeixo algun tros de la novel·la, sento Schönberg. I, és clar, això no li passa a ningú més. Però la novel·la no hauria estat igual sense aquesta música. Per això, ‘Schönberg’ és una de les últimes paraules que surten al llibre. Escrivint, et diverteixes perquè abans has patit. I pateixes perquè saps que et pots divertir. Escriure és una mica una bogeria. Pensa que durant un any i mig vas pel món acompanyada d’uns personatges una mica estranys.

—Ara és l’hora d’una història d’amor, una història romàntica, doncs.
—[Riu.] Per tenir una companyia més positiva, oi? Sí, però no crec que em surti. Bé, no se sap mai.

—També has aprofitat la novel·la per repassar periodistes, policies, homes de negocis, advocats… Estem tan malament?
—Home, tu els coneixes els periodistes, oi? [Més rialles.] En saps alguna cosa, no?

—Jo no parlaré. L’autora ets tu.
—Bé… però tampoc no se salven els lampistes en aquesta novel·la. Ni ningú. És un panorama d’humanitats. No vull dir que… Però no. Els periodistes no hi queden gaire bé. I jo n’he fet, de periodista. Per tant, tampoc no hi quedo gaire bé. Però no hi explico coses que no siguin reals. Encara que també cal deixar clar que una novel·la tan sols explica una mirada. Un fragment. Un costat. No és cap llibre de tesi, aquest. No és cap tesi sobre el món del periodisme. No ho pretenc. Tan sols unes situacions que passen durant tres dies en un lloc concret i amb uns personatges concrets. El periodista, l’R. R., en les primeres versions que vaig fer quedava molt més bé que no ha quedat al final. Tots els personatges tenen la seva evolució. M’agradava que algú quedés salvat d’aquell món. Però no. Per què ell havia de ser millor que els altres?

—’Sense ser-ne conscients, ens llaurem la pròpia infelicitat.’ Ho vas dir en la presentació del llibre per explicar els personatges de ‘Tota la veritat’.
—Podríem prendre camins que ens omplirien més. Ens compliquem la vida. A vegades hi ha gent que és com és. Que són així. Però hi ha gent que hauria pogut ser diferent. Que tenia aspiracions d’una vida més plena. I, per comoditat, s’han deixat portar. Han relliscat damunt d’aquell llim que dèiem al principi. I quan s’aturen i miren enrere, troben un buit esfereïdor.

—Un buit, anant molt bé.
—Exacte. Sí. Anant molt bé. [Torna a riure.]

—El lector d’aquesta novel·la no ho té fàcil. No li ho has posat fàcil. No ho dic per dissuadir ningú, al contrari. Sembla que exigeixis un lector actiu. El de ‘Tota la veritat’ és un lector-teixidor.
—És exactament així. No pretenc explicar-ho tot. L’únic que hi ha de tota la veritat és el títol. I és un joc. Perquè tota la veritat no hi és. Ni a la novel·la ni enlloc. Sí que pretenc crear la complicitat amb el lector perquè a mi m’agrada que em tractin pensant que sóc més o menys intel·ligent. Fins i tot m’agrada que em tractin com a més intel·ligent que no sóc. Això t’estimula. M’agrada que completin l’obra. Que en treguin la seves conclusions. I això passa. L’altre dia una lectora em va explicar la seva versió de la novel·la. Em va deixar meravellada. I li vaig dir: ‘Torna-ho a repetir, que ho vull enregistrar! Perquè el llibre és això que dius tu! Jo no ho havia sabut dir així.’ Aquesta lectora va condensar què era aquest llibre en un paràgraf. Ho va explicar millor que jo. Jo aspiro a lectors així. I n’hi ha un fum. N’hi ha un fum, de lectors així.

Ací podeu veure Núria Cadenes llegint un fragment de la novel·la seleccionat per ella: