Núria Cadenes guanya el VII premi Crims de Tinta

Núria Cadenes ha guanyat el VII premi Crims de Tinta amb ‘Tota la veritat’, que publica RBA dins el segell la Magrana. S’atorga aquest vespre a la seu del grup editorial. Segons que explica la guanyadora, tot va començar quan Anna Maria Villalonga va convidar-la a escriure un relat de gènere negre per al volum ‘Elles també maten’ (Llibres del Delicte, 2013): ‘Vaig entrar en aquest món dels “negrots”, que diu l’Anna Maria, i em va inocular el verí al cos.’ I continua: ‘Però el gust pel gènere negre no em ve d’ara. Sóc una lectora voraç de novel·la negra i hi ha novel·les que m’han marcat i ara m’han influït a l’hora d’escriure “Tota la veritat”, com les de Jim Thompson, un dels grans del gènere negre americà, i especialment les “1280 ànimes”; aquest és el títol que m’hauria agradat de posar a la meva novel·la. A casa, remenant la biblioteca, n’he trobat dos exemplars. Però també la novel·la de Pedrolo ‘Conjectures de Daniel Bastida’. De fet, me les he llegides totes, les de Pedrolo.’

El jurat, constituït pel llibreter Paco Camarasa, el periodista Toni Iturbe, la comissària dels mossos d’esquadra Cristina Manresa, l’editor d’RBA Jordi Rourera i l’escriptor Carlos Zanón, ha atorgat el premi per majoria . En destaca ‘l’originalitat formal de la novel·la, amb una poderosa polifonia de més de quinze veus narradores que plasmen, fragmentadament i amb vocació de trencaclosques, les diverses trames que s’entrecreuen al voltant d’un assassinat en un poble petit de l’interior. També posa en relleu la marcada personalitat i la força verbal del text i, especialment, l’èxit en la creació del clima de violència que impregna la vida al poble: una violència soterrada o patent, quotidiana, sempre efectiva, que esdevé una presència constant i indefugible.’

Sobre aquesta valoració, Cadenes diu: ‘Sí, m’agrada això que diu el jurat, perquè precisament aquesta violència soterrada, que es diposita en coses que semblen normals fins que t’adones que no ho són, és el que em va seduir i vaig voler escriure. He intentat fer un retrat d’una part de la nostra societat, condensat en una comunitat petita. Agafant l’excusa d’una mort, la de Robert Mascaró, un “grimpador” bufat, he volgut parlar d’aquesta violència que ens envolta. Són secrets de poble, històries amb cadàvers també. Algunes històries es basen en fets reals, tot i que actualitzades, perquè puguin ser creïbles, ja que, com es diu sempre, la realitat supera la ficció.’

La història s’esdevé a Dolmeriu, un poble inventat, de l’interior, amb conreu de vinya i olivera. ‘A la casa de vacances, ha mort Robert Mascaró: un arribista d’èxit que utilitza imatge i relacions per guanyar-se el favor de polítics, obtenir prebendes i fer diners. Al poble hi acudeix la policia, la premsa, un advocat, polítics i, entre tots, un periodista que havia estat amic de joventut i sap que pot arribar on no arribin els altres. Què ha passat? Hi ha moltes veus que donen respostes, però potser no es fan les preguntes adequades. La polifonia d’una quinzena de veus narradores i l’ús de fragments breus submergeix el lector en la violència –o les violències– soterrades del poble, que no sempre són les que interessen la premsa. I això també és una denúncia.’

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) és ex-periodista i avui porta la llibreria 3i4 a València. En el vessant d’escriptora, la darrera cosa que en sabíem era la publicació de la seva primera novel·la, ‘El banquer’ (Edicions de 1984), una obra basada en la biografia del magnat mallorquí Joan March. Era l’any 2013, el mateix any que va publicar el relat a ‘Elles també maten’. Però, què ha passat durant aquests dos anys? Com es va decidir a escriure una novel·la negra i presentar-la al premi Crims de Tinta? Ella ho explica així: ‘La història em sortia negra, no sabia fer-la d’una altra manera. I quan la vaig tenir enllestida vaig tenir la possibilitat de presentar-me al premi. I per què no? El desig era fort i en un atac de bogeria vaig presentar la novel·la. I ara estic impressionada, flotant en un univers de negre i blau. I com m’hi vaig posar? Home, “Tota la veritat” té molt a veure amb “El banquer”, en l’estil. És una evolució en aquest sentit. En la forma també avança a base d’escenes. I en cada escena s’hi van sumant les intervencions dels personatges del poble. El fil conductor és el mort, però el poble fa la seva i té els seus propis morts a l’armari. I el periodista, que es pensa que en sap més que els altres, només s’ho pensa, però ja veurem si se’n surt.’