Nuet apuja el nivell

El diputat Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que Es Pot, ha demostrat aquests dies que té una talla política poc habitual. Perquè lamentablement pocs polítics poden dir que s’han mogut per defensar un adversari tocat. Massa sovint s’aprofita la injustícia per obrir-se camí. En canvi, tot solet, el senyor Nuet ha apujat el nivell de la classe política catalana en poques hores. La seva honorable defensa dels independentistes, tot i no ser-ho ell, és digne d’elogi. Chapeau per ell. A la vegada, Nuet trenca un tòpic. Aquest: els unionistes no només volen la unió d’Espanya, sinó que la volen imposar, si cal per la força. Nuet demostra que ell, la unitat d’Espanya, la vol votar. I que la independència, no. Però el fet de votar és inviolable.

La posició de Nuet, ell mateix ho insinuava aquests dies, es pot resumir en el famosíssim poema antinazi del pastor alemany Martin Niemöller. Poema que molta gent atribueix erròniament a Bertolt Brecht:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me a mi, no hi havia ningú més que pogués protestar.

‘Quan la fiscalia va venir a buscar els independentistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era independentista.’ Aquesta és l’alarma que ha fet sonar el senyor Nuet.

Nuet obre una porta a l’esperança. Esperança que uns altres ja havien transmès. Iannis Varufakis, per exemple, en una visita recent a Barcelona, també va mostrar una enorme empatia pels independentistes, tot i que ell no ho fos. Com Nuet, Varufakis no volia caure’ns bé defensant la independència. Res d’això. Simplement va dir que la lluita dels catalans no era la d’uns nacionalistes identitaris antiimmigració. Tampoc Itziar González no necessita fer-se ‘indepe’ per reconèixer que l’independentisme també pot ser una manera de trencar l’statu quo. Són tres casos on els independentistes se senten acompanyats per gent que no ho és.

Nuet, la gent com Nuet, té el perill ara de rebre per totes bandes. Pel govern Rajoy, quan vegi que no se suma a la seva estratègia de divisió. I tot arribarà. I pel bàndol més obtús de l’independentisme, quan comprovi que Nuet no és, ni serà, independentista. Ni falta que fa, afegeixo jo: de moment, Nuet és el meu candidat ideal a encapçalar la campanya del no a la independència. No cal buscar cap rival més digne. I per tant, si us plau, no l’insultem per unionista, i abracem-lo per voler el debat. Nuet és un dels nostres, però que juga amb un equip rival. Passa res.

I abracem-lo, també, perquè no són tants. Les dades de les enquestes diran allò que voldran, i el mantra del 80% dels catalans a favor del referèndum es podrà repetir tant com es vulgui, però a l’enquesta de veritat, el 27-S, els partits que volien fer un referèndum, independentistes o no, van aconseguir el 59% del vot. Que ja és molt. Però no és el 80%. Es diu poc, però el 27-S, els partits Junts pel Sí, CUP, CSQP i Unió van arribar al 59% dels vots, i no pas més. És a dir, a favor de votar la independència tenim un 48% d’independentistes, i 11% de Nuets. Seran pocs, si voleu, però absolutament imprescindibles. Dignes rivals a elogiar perquè ajuden a apujar el nivell del debat.