Només sé que

No sé com deu ser de complicat haver de seguir els tràmits burocràtics i complir totes les convencions internacionals per fer efectiu un dret que se suposa universal com és el d’asil. M’ho puc imaginar, d’acord. Puc entendre que no tot és blanc o negre, i que no deu ser tan fàcil fer salpar un vaixell o enlairar un avió per omplir-lo de persones que busquen refugi i, un cop de tornada, donar-los-el. Sé que sovint hi ha mans lligades i governants que les lliguen, posen traves i destinen la meitat dels fons per a refugiats a expulsions i CIE. No sé com es poden desobeir unes ordres injustes sense posar en risc tot de persones que fugen de la mort i que tenen tant dret de viure amb dignitat com tu i com jo. No ho sé, d’acord. Només sé que burocràcia i competències no poden ser excusa ni motiu per a quedar-se de braços plegats, que plor i laments de poc serveixen, ja ho deia el poeta.

Gent que lluiti és el que cal. I això fem. Més ben dit, fan, que jo m’ho he mirat des de la pantalla i tinc massa pudor per incloure’m en aquest plural. I d’acord, sóc una blanca europea que no ha passat mai gana, i des d’aquesta talaia privilegiada escric avui, però deixeu-m’ho fer. Jo també vull dir que això que fan (‘no és una crisi, és un crim’, deia Òscar Camps al Palau Sant Jordi), no ho fan pas en nom meu ni amb el meu consentiment. M’és igual si no és tan senzill com cridar a la desobediència, però per algun lloc s’ha de començar. I aquest lloc va ser Stop Mare Mortum i va ser la comunitat Eko i va ser Proactiva Open Arms i va ser la campanya ‘Casa nostra, casa vostra‘ i ha estat i és cada gest que mira de posar fi a la barbàrie.

No sé si un macroconcert on alguns sembla que hi fossin més per a promocionar-se que per a res més serveix de gaire o de poc, però segur que serveix d’alguna cosa, perquè tota pedra fa paret. Ni que fos per a arribar a tantes i tantes persones i dir quatre coses ben dites en directe per ràdio i televisió. Ni que fos per a obrir debats i exigir que els qui tenen poder compleixin els seus compromisos i obligacions. Ni que fos, com deia en Jordi Armadans, per a fer un acte de dignitat pròpia davant el racisme i la xenofòbia creixents. Ni que fos per a donar l’empenta necessària a la manifestació de demà i recordar que sols el poble salva el poble.

Que ja s’ha dit fins a l’extenuació, però tornem-hi: fa quatre dies eren els nostres avis que fugien travessant la carena, buscant recer. Si la història no serveix ni per a aprendre’n, què coi hi fem, aquí? Només sé que no podem no fer res mentre es vulneren els drets humans davant els nostres morros. No, ni en nom nostre ni amb el nostre beneplàcit ni davant la nostra indiferència, ni un dia més.

No sé si fem tant com podem, segur que es pot fer més. Institucions, ajuntaments i governs, malgrat les mans lligades, poden fer molt, ho recordava ‘Casa nostra, casa vostra’ aquesta setmana. Segurament podem acollir més i en més bones condicions. Tot això, amb la llei a la mà. I que les lleis no ens aturin, perquè la història és plena d’exemples de moviments que les han fetes canviar. Això sí, hi ha d’haver moviment, i que no es detingui.

No sé fins a quin punt podem desfer lleis injustes, tràmits interminables, carnets de segona. Només sé que aquí i allà tots som fets de carn i ossos i ens corre sang per les venes, i que cap persona no hauria de tenir més drets que cap altra, que ningú no hauria de ser il·legal enlloc. Per això sé que demà a les quatre de la tarda seré a la plaça d’Urquinaona de Barcelona. I que hauríem de ser-hi milers i milers, i milers més, sense excuses ni més demores. Que cadascú de nosaltres, uns entre tants, fem tant com puguem, per molt modestament que sigui, i no oblidem la força de ser molts. I que aquells que més poden fer sentin el nostre crit de ‘volem acollir’ al seu clatell, que no puguin dormir i actuïn d’una vegada.