No són els partits, és la gent

Em sorprèn molt que encara ara, els “dirigents” dels Comuns pretenguen parlar amb autoritat d’allò que convé i allò que no convé. Continuen tractant la gent com a estúpids. A hores d’ara, la decisió de cada persona està gairebé presa. I es veu que ells encara ni ho saben. L’únic que cal, ara, és assegurar-se que els vots del Sí siguen molts i molts més que els del No. Aquells dirigents que han volgut aturar la gent ja han desaparegut. Com ho faran aquests “Comuns”. La onada popular ja els ha deixat enrere. Sembla que el que diguen a partir d’ara ja és intranscendent. I només resten 82 dies, per al final de setembre.

Val més confiar amb els votants de tots els partits, per que, les cúpules dels partits salvant honroses excepcions, només pensen amb les cadires o amb els interessos del seu partit, i pensen molt poc o gents amb el poble i els catalans i catalanes que i vivim. Tenint en conta això, el que hem de fer es explicar, molt bé lo que podrem fer si som república catalana per el bé cultural, econòmic, de justícia, d’ètica i de qui sap quantes coses més, que la nostre gent preparada, de la cultura, de l’economia, la política, la filosofia, etc. en sabran molt, moltíssim més que jo.

Crec que ens cal anar a situant clarament els problemes. En primer lloc hi ha un problema de democràcia, però darrere el que tenim és un munt de situacions problemàtiques que cal abordar amb les eines d’un estat propi, altrament anirem patim cada vegada més.
Per a mostra un botó, com el que diu l’article que publicava el PuntAvui sobre les pensions.http://www.elpuntavui.cat/economia/article/18-economia/1185850-mes-sobre-les-pensions-a-prop-del-final.html.
Tot i ser un bon anàlisi segurament hi faltaran detalls ja que aquest com d’altres és un problema complex. Tot i això crec que l’economia catalana podria abordar-les en millors condicions la solució al problema sense l’intervencionisme centralista espanyol. I qui diu això també ho podrien dir dels principals assumptes econòmic-socials: ensenyament, sanitat, seguretat així com la defensa de la nostra cultura.

És ben bé que estem visquen un temps de societats líquides. El que avui és un referent, demà cau en l’oblit. Sobretot, si no té entitat pròpia, i només ha gaudit de presència. Si aquesta premisa és vàlida en el món de l’art, de l’esport, de la comunicació, també ho és en el món de la política. Sense treure mèrits a la sra. Colau i a allò que ha representat per millorar la situació personal de desnonats, cal dir que el seu ascens fulgurant, d’activista a alcaldessa, no va tenir la dosi necessària de resiliència en la seva legítima ambició. I, a falta d’uns fonaments sòlids en molts aspectes, quan la cresta de l’onada baixa, es necessiten elements de flotació potents. Si no es tenen, els vents canviants del present, via opinió pública, ganes d’agradar, falta de discurs, enquestes d’opinió, fan completament impossible altra cosa que provar de no ofegar-se. El recurs a la dialèctica, si no va acompanyat de la pràctica, esdevé sofisma.
Lamentablement hi ha molts casos de votants que s’adonen de l’error del seu vot quan aquest ja s’ha produït. No hem llegit casos de votants de la CUP que han lamentat el seu sectarisme? De votants catalans de Podemos que s’an arrepentit en veure el jacobinisme rampant dels morats? Anant més lluny, ¿quants votants del Brexit han caigut del cavall en adonar-se de les conseqüències de deixar-se prendre el pèl per part de l’UKIP? Quants dels votants pel Remain, no han blasmat la seva covardia en votar en contra de la independència d’Escòcia? I així….
La societat líquida, es cert. Tal vegada amb una mica més d’informació, formació, i consistència, podria deixar de ser tant volàtil, abandonar la “insoportable lleugeresa de l’ésser”? Aquesta podria ser la raó vuitanta-tresena per votar sí a un estat propi. Empíricament ja hi ha força més seriositat a l’entorn de les coses rellevants, en l’àmbit català. I és gràcies a la suma de molts factors individuals i socials que donen fe , i posen en valor que ‘es necessita tota la comunitat per educar un jove’.

Una expressió de l’editorial ha captat immediatament la meva atenció: “maquinàries professionals” per referir-se als partits polítics. Penso que un debat molt important que tenim al davant és el relatiu a l’organització de la política en la república catalana: demarcacions electorals, llistes tancades / llistes obertes, representació proporcional / representació majoritària, representació de les zones menys poblades … Després de la trituradora de partits, seguim tenint partits. Com els d’abans (no han canviat les lleis electorals). I aquests jugaran un paper considerable en la definició del nou estat.

No saps, Vicent, quant desitjo però alhora quant temo la teva frase “perquè saben que HI HAURÀ TANTA GENT QUE ANIRÀ A VOTAR que ells quedarien retratats per sempre”.

Res que no hagi dit algun altre dia. I que continuaré dient. Potser perquè no sóc prou capaç de visualitzar aquesta “allau” de vots que Déu vulgui que hi siguin, i que tu sembles tenir tan clar que hi seran, però que, molt a desgrat meu, fins que no s’aportin els números o els arguments que permetin no fiar-ho tot a l’esperança optimista no me’ls podré creure sinó com a un acte de fe.

Deies fa uns dies a la tertúlia de la Terribas: “si al Referèndum voten 1 milió de persones no serà vinculant. Si en voten 3, 3 i mig, serà vinculant si el Govern decideix fer vinculant lo que eixes 3 i mig han dit”.
3 milions i mig. O 3 milions, és igual. No saps el que donaria per tenir-ho tan clar. Quina enveja que em fas, realment.

Suposo que si molts estem emprenyats amb els comuns és perquè no ens agrada que ens intentin aixecar la camisa. I no només Ada Colau o Xavier Domènech, sinó a Madrid, on tot un Pablo Iglesias continua canviant de discurs a cada revolt del camí i sense cap altra preocupació que mantenir el control sobre un partit que ja no representa l’esperit, d’altra banda lloable, del 15-M.
Un comentari apart: tot el cas del ja ex-regidor de CiU a L’Escala i del paperot que han fet tant ell com el seu cap local de files ens hauria de posar alerta: malgrat tot l’esforç de canviar de nom i en part de gent, està clar que al PDECat encara hi perviu l’esperit de l’antiga Convergència. I que hi ha gent allà dins que encara no s’ha assabentat que l’era Pujol va acabar fa molt de temps. Això és un problema gruixut, especialment per un president Puigdemont que ha posat tota la carn a la graella per a aconseguir una independència de Catalunya que fa desaparèixer de cop el medi ambient on certa gent podia prosperar. I Puigdemont compta amb el suport de centenars de milers de persones pel cap baix, però això a certs personatges els la bufa. Estiguem tots molt alerta.

Potser és que sóc molt sensible als canvis de jaqueta i que n’he vistes tantes, que no puc deixar d’indignar-me per l’espectacle actual dels malanomenats “comuns”. No per previst –fa molt de temps que dic, i escric, que aquesta colla només fan que resuscitar la vella política del PSUC/PCE i preparar-se per ocupar les poltrones del PSOE al Regne d’Espanya, la continuïtat del qual els és imprescindible per als seus objectius polítics– deixa d’indignar-me. Perquè poden fer i fan molt de mal. ¿Com queda, per exemple, el discurs del Pacte Nacional pel Referèndum, segons el qual el 80 per cent dels votants catalans vol el referèndum d’autodeterminació, si aquesta colla se’n desmarca a la primera de canvi? ¿Com podem parlar de referèndum amb garanties si aquests polítics de fireta diuen, amb arguments banals, que no se’l pot considerar vinculant? I fins i tot el seu gurú màxim, Pablo Iglesias, gosa dir que si ell fos català no aniria a votar el primer d’octubre… Esplèndids arguments per als més recalcitrants imperialistes espanyols que deuen estar prou satisfets perquè la feina més bruta –que no és la dels tribunals sinó la de farcir l’argumentari antireferèndum– els la fan uns altres en nom de la hipòcrita ¨nova política”, i “d’esquerres”, a més a més. Sóc massa vell, i encara tinc molt present com, l’any 1978, arguments semblants –cal esperar, no es pot aconseguir tot en un dia…– van servir per fer empassar als votants catalans, i d’esquerres (recordeu en Solé Tura i el Carrillo?) la sacrosanta Constitució Espanyola que encara patim. Esclar que no som en la mateixa conjuntura i ara el moviment de la revolució nacional catalana és moltíssim més potent, i la credibilitat de les velles esquerres és molt feble. Però hi ha els indecisos, la gran massa silenciosa que no va a les manifestacions però pot votar o no, i fer-ho en un o altre sentit. I aquests només esperen arguments que els convidin a quedar-se a casa. Perquè ¿qui, d’ells, s’arriscarà a abandonar la placidesa de no fer res, un dia crucial d’enfrontament amb el poder de l’Estat com el del primer d’octubre vinent, si els de la “nova política” els diuen que no paga la pena?

És cert que l’independentisme ha revolucionat tots els partits catalans i que aquesta transformació encara no s’ha acabat. Va fer desaparèixer Solidaritat, Unió Democràtica i va provocar canvis profunds a l’antiga CiU que ha fet que fins i tot canviés la seva ideologia, la majoria dels lideratges i el mateix nom del partit. Així, algunes d’aquestes contradiccions entre autonomistes i independentistes, han aparegut aquests dies i això no queda clar que ja s’hagi acabat. No cal dir la baixada en picat del PSC que de tenir molta representativitat municipal i fins i tot la presidència i del govern de la Generalitat i de les Diputacions, ha passat a ser un partit molt més minoritari, i tampoc ha acabat la transformació. PP i Cs es retroalimenten mútuament i són la mateixa mixtura amb versions 2.0 o 0.0. ERC va patir uns mals resultats per la crisi interna anterior a l’esclat de l’independentisme amb molts corrents interns, però que només amb una refundació i una canvi radical de lideratges, va poder assumir el repte de la independència amb solvència. La CUP va sortir com un bolet i a les últimes eleccions va millorar els resultats, però que no sabem què pot passar en uns nous comicis, tenint en compte els conflictes interns entre independentistes i anticapitalistes que encara hi ha – les famoses assemblees empatades en són un exemple-, i les propostes extremes que estan fent d’un temps ençà.

Queda el cas dels comuns. Ara estan assistint als conflictes més seriosos des de la seva creació. Va anar bé a Barcelona, amb l’ajuda de les serveis secrets espanyols, però ara que es proposaven créixer i ja veien Colau presidenta de Catalunya, es troben que la seva diversitat ha esclatat i estan profundament dividits i això porta a resolucions gens clares i ambigües, amb la qual cosa el seu futur és força incert, més encara quan hi ha divergències reconegudes entre el Podem català i l’espanyol. En fi, tot plegat sembla una olla de grills i caldrà esperar per veure com acabar el que havia de ser el gran projecte de les esquerres catalanes del qual ERC se n’allunya cada vegada més i la CUP no en vol sentir ni a parlar.

Si he de ser sincer, esperava una altra cosa dels comuns, un suport crític al referèndum, per exemple. Però no ha estat així, que hi farem!
Es veu que els comuns no participen de l’anhel de llibertat del poble català, sotmés i subjugat des del 1714. Que hi farem!
I ara són més a prop dels qui no volen posar urnes, PP, C’s, PSOE-PSC i Podemos, que no dels qui volen votar lliurement. Que hi farem!
La seua posició s’ha tenyit de lerrouxisme, aquell populisme que volia rebentar el catalanisme i el moviment obrer el primer terç del segle XX. Que hi farem!
I quan l’estat ataque la celebració del Referèndum de manera bèstia i violenta com es preveu, els comuns a quin cantó s’ubicaran?
I acataran el resultat del Referèndum? O només ho faran si guanya el no?
Els comuns (Doménech i Colau) han fet seguidisme de Madrid, s’han convertit en la veu de l’amo, que és Pablo Iglesias, que no sabem a qui obeeix, però que fa el paper de rebentar el Referèndum, el paper que l’estat espanyol li ha assignat.

L’explicació és clara i senzilla: el seu negoci és Espanya, les seues aliances són espanyoles (Compromís, Marees, Podemos) i la seua força transformadora (sic) la volen aplicar cap a Espanya, tot i estar convençuts, com de segur ho estan, que Espanya és intransformable i que els dos grans partits de la casta, com ells els han anomenat, són els hereus de la restauració borbònica del XIX i mai permetran que a Espanya res canviï perquè continuï la històrica alternança pactada des de fa quasi segle i mig.
Aquests ja no enganyen a ningú.

Efectivament, mirant enrere es veu amb força claredat que la crítica ha estat fins i tot desmesurada, visceral i tot en força ocasions.

Però és que és igual de cert que ells mateixos han catalitzat en tres o quatre dies, com si fos un interruptor d’efectes instantanis, la caiguda de careta de la seva postura real contrastant amb la llarga i agònica indefinició però en una línia que a molts ens semblava un “no, però encara no es pot dir”. I l’encerti o m’equivoqui, la sensació que queda és que aquesta ha estat sempre la seva postura, contradictòria fins al moll de l’os, i a sobre havent d’aguantar que el (fals) discurs l’emetessin per damunt l’espatlla i des del pedestal de la moralitat suprema.

Han estat uns anys que recorden al comportament dels marcians de “Mars attacks” de Tim Burton, on aquests marcians no paren de repetir que han vingut a ajudar als humans i que en són els seus amics, al mateix temps (literalment de forma simultània) que utilitzen els seus làsers portats de Mart per anar desintegrant a les persones.

A diferència d’al procés, en aquest cas estic segur que podem menllevar a Rajoy el qualificatiu de soufflé i aplicar-lo a les crítiques irades d’aquests dies, així com a l’ús que els mateixos comuns faran d’aquestes crítiques en els propers dies que han de venir.

Al final, però, el dubte que em queda de tot plegat és immens. Ni el CNI té tant de poder ni crec ningú capaç de tenir tanta ceguesa per molta supèrbia que gasti, de manera que no en puc entendre el motiu.

I és que el que vull dir és que no és un tema de més o menys escons al parlament, sinó que em sembla molt clar que els actuals (i provablement futurs) líders (i repeteixo: líders) dels comuns han quedat incapacitats per ser part en el futur procés constituent que tenim a la cantonada. Se n’han autoexclòs, però no sembla que se n’hagin assabentat, encara. Com aquell professor d’història de la màgia de Harry Potter que, es va morir dormint, i des de l’endemà es va seguir aixecant cada matí i va seguir donant classe als seus alumnes, això sí, com a fantasma.

I si en lloc de plantejar un REFERÈNDUM PER LA INDEPENDÈNCIA li donéssim mitja volta i li diguéssim: REFERÈNDUM PER MANTENIR LA DEPENDÈNCIA DE L’ESTAT ESPANYOL?
Amb aquest plantejament, contestar NO equivaldria a dir Si al que hem defensat fins ara.
En aquestes condicions, hi ha garanties?
Els objectors de falsa consciencia podrien trobar justificació al seu posicionament?
Segur que tots els que, d’una o altra manera i sota la indefinició més vergonyosa, desvien l’assumpte del “canguel” personal o patrimonial a unes presumptes represalies, podrien auto-justificar-se o salvar els mobles de fireta de les seves estructures pseudopolítiques.
L’estat Imperial ja no podria dir que el 1-Octubre no seria un altre 9-N de fireta.
La resposta a la segona pregunta es clara NO VOLEM SEGUIR AMB UN ESTAT QUE NO ENS RECONEIX EL DRET INALIENABLE DE DECIDIR EL NOSTRE FUTUR …. de sortir Si al MUDNEREFER (REFERÈNDUM a la inversa) eL futur només variaria ( i no es poc) en una lletra de FUTUR passaria a FUTUT i ben REFOTUT per a tothom hagués votat (ara suposo que ho farien) tant SI com NO.
En Rajoy seria capaç d’entendre el canvi… ?

Constantment, no des d’ara si no des de fa 350 anys ens estem posant les mans al cap cada vegada que constatem que la cultura, costums i creences d’Espanya no tenen res a veure amb les nostres. Ara, que ja estem a punt de marxar, aquests contrastos continus es van fent més i mes evidents. Si partim d’aquest fet inconestable, deixa d’estranyar-nos que hi hagi partits que, havent escollit una dependència administrativa, ideològica i econòmica de partits espanyols per a gunayar eleccions i assolir alguna quota de poder a Catalunya, en la situació actual es vegin obligats a pagar el deute contret als partits dels que depenen. Això els va passar a tots els partits comunistes d’infinitat de noms, al PSC i ara als Comuns, també amb tots els seus noms.
És per això, que no cal que cada vegada que es fa palesa la incoerència amb el que pregonaven, com ha passat ara amb els Comuns, ens estirem els cabells. És lo normal, i estic segur que, a banda de les persones que els varen creure, i fins i tot inclosos als beneficiats poltronistes, els emprenya haver de pagar el vergonyant deute contret amb gent d’una cultura tan opressiva, violenta i contraria a la nostra.
Així, es va destruir el PSUC amb la seva miríada de sucursals, el PSC, i quantitat de personatges i personatgets que han desaparegut de la vida política catalana quan la contradicció entre el que diuen i el que fan sobrepassa el nivell del ridícul més espantós.
Ara els tocarà als Comuns que sent honestos, de comú només en tenen la por als qui serveixen. Val a dir però, que encara hi serien a temps si per un moment es sentissin “polítics de debò”, es deixessin de somnis megalòmens i es posessin a treballar per al seu poble i no pel de cal veí. Si no ho fan, els passarà com als semi-desapareguts: seran els seus propis afiliats els que els abandonaran. De fet, hi ha qui diu que ja els esta passant.

Ambigüitat del “comuns” ? Mai ha existit. Des del 15-M les posicions han estat de negació de les llibertats nacionals de Catalunya. Tant de retorciment dels arguments sobre el referèndum és perquè no es vol dir el que realment es pensa, els fa vergonya. La tàctica de sectors independentistes per fer-los aliats (les cúpules) , ens ha privat de fer-los adversaris perquè hem estat nosaltres també ambigus de jugar l’adhesió sempre en el terreny de les declaracions, mai dels fets. Sort que la revolució (que són fets!!) és un esbudella-partits i ha posat les coses a lloc.

I aquesta crítica, que no pas els exabruptes estèrils al twiter, s’hauria hagut de fer fa temps. Part de les bases “comunes” que volen votar sÍ al referèndum en veure aquest bon “rotllo” p.ex. entre Rufián, Tardà i Iglèsias al congrés, els tranquilitzava la consciència. Estem en el mateix bàndol. No és això companys. Les cúpules estan en la bàndol de l’unionisme vergonyant. L’ambiguitat, no és ideològica, és només la vergonya d’alinear-se en l’antidemocratisme.

Tinc fe de que tindrem el vot del sí de part de les seves bases…

Per copsar la importància i transcendencia d’aquest magnífic editorial resulta molt convenient llegir (o rellegir si és el cas) l’excel·lent i petit assaig que l’activista i filòsofa Simone Weil va escriure el 1943 criticant, amb encert, els vicis “mortals” del partidisme en una societat democràtica. Cal tenir ben presents els seus advertiments en aquests moments decisius, perquè cap maniobra partidista, explícita o velada, comprometi el triomf d’aquesta revolució. La revolució catalana no pot plantejar-se cap altre objectiu que no sigui aconseguir la plena sobirania del poble català.

A mi ni em sorprèn, ni m’importa. Quan el15M era notícia, allò no m’ho vaig creure. I malgrat que quedava malament entre els progres, allò era una enganyifa, com una catedral, que evidentment va tenir seguidors, tothom en té de seguidors. Per tant allò que ve del 15M s’ha de mirar en lupa. Hi han sortir iniciatives molt bones, però en l’àmbit de partits o colles o com es vulguin dir, res de res.
La segona cosa, jo crec que la Colau repeteix exactament, en el segle xxi, el que va fer Larroux, per tant no em sorprèn la seva posició, igual que llavors, hi ha diferents etapes, la primera de “mobilitzacions del ‘poble’ (el d’ells)” i quan ja tenen cadira pacten amb la dreta més dreta i casposa.
Mira, potser millor que es vagi veient. II els que la voten o una de dos: són persones de bona fe i ingenus o estan buscant o tenen la cadira.

Al comentari de Joan Rubiralta: Poseu que l’independentisme ha fet desaparèixer, entre altres, Solidaritat. I res està més lluny de la realitat, perquè SI portava, porta, la independència en les seves sigles, programa, etc. Va començar per fer eleccions primàries cosa que no feia cap partit inscrit dins l’estat espanyol. I va presentar lleis al parlament que li varen rebutjar, hi ara aproven.
Varen ser les cúpules de partits que varen arraconar Solidaritat perquè anava de veritat i ells no ho volien. Encara havien de madurar.
I han madurat quan el poble s’ha mobilitzat com independentista i demòcrata. De la qual cosa me’n alegro molt.