No preguntis què diu, sinó què significa

Fa poc vaig ser a Grècia i una de les coses que més em va impactar va ser la quantitat de grafits que hi ha a les parets dels edificis. Quan, de tornada, la gent em demanava si havia notat símptomes de la crisi al carrer, la primera cosa que em venia al cap de respondre era que havia vist un país amb les parets plenes de pintades.

Gent que, encara que no sigui escoltada, vol parlar, vol deixar constància de qui és. Persones que creen metàfores o al·legories de la situació política o social. Uns altres que tan sols volen dir hola a l’inrevés, o que s’han enamorat d’un tal Iannis. Malestars que, de tan grans, no caben a les urnes. Perquè a l’expressió no s’hi poden imposar cabals mínims, com al riu.

La capital del país de la cultura hel·lènica, bressol de les àgores públiques, s’ha convertit aquests darrers anys en un focus mundial de l’art de carrer. Des dels inquietants ‘I ara què?’ escrits en les cases veïnals dels barris obrers, fins a les cèlebres ‘La revolució no és una poma que cau quan és madura’, la frase del Che Guevara que en aquest cas acompanya la imatge de dos policies antiavalots, interpel·len els vianants. Tant els usuals com els viatgers. I són més aquests últims els que amb les seves fotografies han convertit en icòniques algunes imatges ateneses com les dues mans en posició de pregària de l’artista Pavlos Tsàkonas en un cèntric edifici, que en lloc d’anar dirigides al cel –a Déu– es dirigeixen a terra –al poble. Aquests grafits fan bona la frase d’Umberto Eco, que diu que quan considerem un text no hem de preguntar què diu, sinó què significa.

Quan encara continua viu el debat sobre la legitimitat del premi Nobel atorgat a Bob Dylan, i després de la sorpresa inicial, percebo a les xarxes socials una certa complicitat creixent amb la decisió. Com si, feta la digestió, aquesta consciència col·lectiva hagués anat fent el seu curs silenciós, i allò que en un primer moment semblava un atemptat a l’ortodòxia s’hagués convertit en una escletxa. L’excentricitat d’allò que és inusual sempre trenca una barrera.

Perquè, ja ho sabem, la vida s’escapa dels circuits establerts, de les convencions i de les institucions. Explota als marges i a les interseccions. Els murs reben les nostres expressions. Sorolls i formes per a dir que hi som. Després ja ve l’art i la música per a dir qui som.