23.05.2017 - 22:00
Agraeixo moltíssim al @vigilantfar l’esforç d’explicar detalladament com hem arribat fins aquí amb la cosa de la negació hipotàctica, i d’una manera tan entenedora que fins els filòlegs vocacionals, els del ‘aixòs és aixins perquè ho diem al meu carrer’, ho poden arribar a comprendre. L’autor té l’elegància de presentar-la, irònicament, com ‘L’article de-fi-ni-tiu (subjecte a revisions, no cal dir-ho)’ sobre la qüestió. Com que a mi, malgrat tot, m’ha quedat un tanmateix, procedeixo a exposar-li’l i que ell decideixi si en vol fer una revisió o no.
Sobre la versió diguem-ne popular o lematitzable (per fer-ne lemes) de la frase dels trons (‘mai caminaràs sol’), res a dir: les explicacions em semblen rodones. El meu tanmateix té a veure amb la forma mesfabristaqueenFabra, ‘Mai no caminaràs sol’ (la famosa hipotaxi).
Diria, d’entrada, que el problema és de concepció. Fabra, citat per @vigilantfar, afirma que ‘Quan en una proposició negativa algun dels mots [els adverbis de negació] precedeix el verb, és costum de suprimir la partícula “no”.’ I, més endavant: ‘Si bé és preferible no suprimir el “no”, de fet se sol suprimir.’ El gramàtic descrivia un fenomen i tot seguit mirava de prescriure, més o menys elàsticament, uns usos que seguissin l’evolució natural de la llengua: un comportament diguem-ne ‘científic’. I la Gramàtica del Català Contemporani (2002) diu: ‘La tendència en el llenguatge parlat actual […] és a prescindir del marcador ‘no’ quan els mots negatius apareixen en posició preverbal.’ El mateix enfocament.
‘Quan algun dels mots precedeix el verb…’, ‘Quan els mots apareixen en posició…’ A mi aquesta ‘rigorositat’ descriptiva em sembla una fugida d’estudi. Si més no ara, quan tot lingüista és conscient de l’acceleració vertiginosa de la interferència. Ho dic d’una altra manera i ho exemplifico. Limitar-se a discutir si quan un adverbi de negació precedeix el verb s’ha de reforçar o no amb la partícula ‘no’ és donar carta de naturalesa a la interferència. Legitimar-la sense combatre-la. Va l’exemple: ‘Ens sorprendrà? Segur! A un actor camaleònic com ell res no l’espanta.’ És tret d’una revista d’àmplia difusió. Més que demanar-nos si aquest ‘res’ ha d’anar seguit de ‘no’, el meu parer és que ens hem de preguntar per quin motiu el redactor escriu aquesta frase tan impostada. En català diríem ‘…no l’espanta res’ o bé ‘no hi ha res que l’espanti’ (i a més aquí no tenim problemes de limitació d’espai, ja que no es tracta de cap titular, ni d’urgència comunicativa, com es proposa intel·ligentment a la peça de referència). Si el redactor ha escrit una construcció sintàctica completament aliena a la llengua és perquè l’ha calcada directament del castellà, molt més prosopopeic en aquesta mena de frases emfàtiques. I, igual que ell, els milers de redactors, tuitaires i publicitaris que calquen de l’espanyol i que, en conseqüència, podria usar com a exemples qualsevol que volgués defensar la tesi que, poso per cas, ‘sí o sí’ és una expressió catalana. Si fas una cerca a Google et sortiran milions de siossinsos d’aquests; vull dir que de jurisprudència en trobaràs per a qualsevol cosa, des de ‘ficar-se en un jardí” fins a les beneitures que escriuen aquests xiquets tan trencadors perquè diuen que ells escriuen com es parla.
No podem fer veure que ignorem les circumstàncies en què ens trobem. En què ‘evoluciona’ la llengua actualment. Si el discurs ambiental promou el poti-poti com a manifestació de llibertat i realització personal, sense adonar-se (i sense explicar a l’ingenu parlant) que això no fa sinó accelerar l’expansió de les llengües dominants, els gramàtics tenen l’obligació, crec, d’explicar-ho. Perquè una cosa és que la necessitat expressiva et demani, com justament explica @vigilantfar, una focalització com la que hi ha a ‘Mai caminaràs sol’, i una altra que la simple imitació dels models preponderants et dugui a arraconar la construcció genuïna en favor de la moda del moment. Per anar pensant, doncs, en la revisió de l’article, proposo estudiar aquesta arrissamenta negativotemporalística que està a punt de batre el rècord mundial de velocitat en suplantació d’una estructura genuïna per un silur. Si els especialistes en tenen ganes, el pròxim dia ho discutim.
