25.06.2016 - 22:00
Kelmis és actualment un petit municipi germanòfon a l’oest de Bèlgica, d’onze mil habitants, fronterer amb Alemanya i els Països Baixos. Sense grans atraccions turístiques ni edificis monumentals, no apareix destacat al mapa. I això que amaga un passat, no gaire llunyà, d’allò més interessant. Tot va començar fa dos segles exactes, arran de la desfeta de Napoleó a la batalla de Waterloo. Els països vencedors, per a mirar d’evitar nous intents expansionistes francesos, van acordar el 1916 a Viena de redibuixar els límits d’Europa cercant-hi un equilibri de poders.
A l’hora d’establir les noves fronteres, el Regne Unit dels Països Baixos i Prússia van mantenir una intensa i llarga batalla d’interessos per un minúscul territori de 344 hectàrees, a l’actual terme municipal de Kelmis. La seva importància es devia a la presència d’una de les dues úniques mines de zinc a Europa, el material necessari per a revestir les teulades de París i la resta de grans ciutats del vell continent. La solució final fou de convertir aquella àrea en un territori neutral i compartit, en forma de condomini, entre Amsterdam i Berlín. La mina i el mig centenar de cases aixecades al voltant seu es van convertir oficialment el 26 de juny de 1816, pel tractat signat a la veïna ciutat d’Aquisgrà, en Moresnet Neutral, un microestat semiindependent al marge de les grans potències d’Europa.
La neutralitat d’aquesta regió de 3,6 quilòmetres quadrats, concebuda inicialment com una mesura provisional, va comportar avantatges per als seus habitants. La Société des Mines à Fonderies de Zinc de la Vieille Montagne, a més d’explotar la mina, va esdevenir una companyia modèlica a l’època perquè va impulsar-hi un banc, un hospital, el lloguer d’habitatges, l’establiment de botigues i clubs socials… A més, la importació de productes quedava exempta del pagament de taxes de duana, els imposts i els preus eren més baixos que als països veïns i els salaris, més alts, i durant les primeres dècades del condomini els ‘neutrals’ no podien ésser cridats a files pels exèrcits alemany, neerlandès o belga. Com que no hi havia cap jutjat a Kelmis, els conflictes jurídics es podien dirimir tant en jutjats alemanys com belgues. En paral·lel amb l’activitat minera, doncs, Moresnet Neutral va anar adquirint una identitat pròpia: del 1848, per exemple, és l’encunyació d’algunes monedes locals; i el 1883 va aparèixer la idea de tenir una bandera pròpia, tricolor horitzontal en negre, blanc i blau. En aquest context, no és estrany que el nombre d’habitants es multipliqués per deu entre 1816 i 1858, de 256 a 2.572.
Ni la independència de Bèlgica respecte dels Països Baixos el 1830, amb el traspàs consegüent de la seva part d’administració de Moresnet Neutral, ni el procés d’unificació d’Alemanya encapçalat per Prússia, no van alterar l’estatus del condomini. Va ser per contra la sobreexplotació i l’esgotament de la mina, a la darreria del segle XIX, el factor determinant que va començar a fer-hi canviar les coses. Fou aleshores quan van aparèixer tot d’iniciatives per a mirar d’assegurar-ne econòmicament la viabilitat, com ara l’intent d’instal·lar-hi un casino el 1903, al qual es van oposar tant Alemanya com Bèlgica, o la idea del cap mèdic de les mines, Wilhelm Molly, d’imprimir-hi segells commemoratius per a col·leccionistes.
Del zinc a l’esperanto
Molly no se’n va arribar a sortir, tampoc, però el seu esperit emprenedor no va defallir i el 1908 va proposar de convertir Moresnet Neutral en el primer estat esperantista del món. Com explica Jens S. Larsen en aquest article (versió catalana), la idea li va venir de Gustave Roy, un professor de llengua francès que va viure durant un temps a Aquisgrà, a pocs quilòmetres de Moresnet Neutral. Probablement va conèixer l’existència de l’idioma universal durant el primer Congrés Mundial d’Esperanto el 1905 i ràpidament devia de pensar que la llengua internacional neutral seria especialment adequada per al petit enclavament, envoltat de tres països i tres llengües. L’estiu del 1906 va visitar Molly a Moresnet Neutral i van establir les bases per a crear un territori esperantista, rebatejat amb el nom d’Amikejo (‘espai per a l’amistat’, en esperanto). Com va deixar escrit en un fulletó del 1908, Roy considerava que el seu projecte d’estat independent esperantista era realitzable en sis mesos.
El 13 d’agost de 1908 es va proclamar la fundació d’Amikejo, amb la presència de cent esperantistes estrangers, conferències sobre el nou estat i la presentació solemne de la bandera i l’escut. En el quart Congrés Mundial d’Esperanto de Dresden d’aquell mateix anys, on es fundà l’Associació Universal d’Esperanto, es va arribar a proposar que la seu fos a Amikejo, pel seu caràcter central i neutral. Però disputes internes del moviment esperantista, primer, i les guerres mundials, després, van posar fi no sols a l’estat esperantista que somniaven Molly i Roy, sinó també a l’existència mateix de Moresnet Neutral, poblada ja aleshores per cinc mil persones. El microestat va desaparèixer el 1914, quan Alemanya va envair Bèlgica i va annexionar Moresnet al seu territori l’any següent. Després de la Gran Guerra, amb la derrota germànica, l’article 32 del tractat de Versalles del 1919 va assignar el petit territori definitivament a Bèlgica. Es tancaven, així, quasi cent anys de ‘neutralitat temporal’ a la vella mina de zinc, encara ara delimitada per algunes dotzenes de fites frontereres.
