16.08.2017 - 22:00
Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a la casa número 49 del carrer Nou de Palafrugell, un edifici de dues plantes estret, de fàbrica molt senzilla, sòbria distribució interior i un petit jardí amb un pou a la part del darrere. Hi va viure de lloguer amb els pares i germans fins el 1904, quan la família es va traslladar a una casa pròpia nova i més gran situada dos carrers més amunt: al carrer del Sol (ara Torres i Jonama). Cap al final de la seva vida, l’any 1973, l’escriptor va donar bona part de la documentació i la biblioteca que tenia al mas Pla a una fundació que es va crear expressament amb l’objectiu d’acollir la donació i que va fixar la seu a la casa natal de l’escriptor. Aquell va ser el germen d’allò que el 1992, ara fa just un quart de segle, es va convertir en la Fundació Josep Pla.
Un espai ben aprofitat
Tot i que la fundació ocupa també l’edifici contigu, idèntic al que va veure néixer Pla, la impressió que té el visitant quan hi entra és d’espai aprofitat fins a l’últim racó. El nucli central –l’ànima de la fundació– el formen, a la primera planta, la biblioteca i el centre de documentació i la resta de la superfície es reparteix entre l’exposició permanent, la temporal i una sala on es pot contemplar l’entrevista de vuitanta minuts que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla el desembre del 1976 en el programa de TVE ‘A fondo’. Una conversa històrica i, a parer meu, de consulta obligada.
Certament, encara que es disposés d’un espai dues vegades o tres més gran, una vida tan plena i una obra tan extensa com la de Pla fan sempre de mal resumir. Tanmateix, la feina de la fundació flueix i arriba a la gent perquè ha tingut l’encert de no tancar-se en les quatre historiades parets de la casa, sinó que aprofita molt bé el fort arrelament de l’obra de Josep Pla en el territori per expandir-se carrer Nou enllà.
Rutes Pla i un munt d’activitats més
Per això veiem que l’agenda d’activitats de la fundació aplega diverses ‘rutes Josep Pla’ per Palafrugell, Pals, Llofriu, Sant Sebastià, Calella, Tamariu i Ullastret. També incursions per la cuina i la literatura del mestre (tan íntimament lligades l’una a l’altra), serveis educatius, recitals, tallers, publicacions i un munt de propostes més que ens parlen d’una entitat viva consagrada a difondre l’obra de Josep Pla. Una obra que ens invita a conèixer-la i a entrar-hi tantes vegades com vulguem amb la seguretat que sempre hi trobarem algun matís que ens sorprendrà, que no recordàvem o que, senzillament, desconeixíem. Això sol passar quan l’obra d’un autor supera de llarg les trenta mil pàgines publicades.
I enmig d’aquest ventall de propostes es destaca amb llum pròpia el programa d’exposicions temporals dedicades a aprofundir algun aspecte de la biografia civil o literària del nostre autor (si és que en Pla es pot fer aquesta diferenciació).
Les exposicions temporals de la Fundació Josep Pla solen durar un període que no baixa mai de vuit o nou mesos. I, si hi ha oportunitat, encara després fan algun itinerari arreu del país. És una manera assenyada d’aprofitar recursos i de potenciar exposicions que, per les limitacions de l’espai físic, demanen als curadors un esforç de síntesi addicional. Són precisament aquestes circumstàncies que atorguen al catàleg de cada mostra una importància superior a la que seria habitual, perquè no solament il·lustra i fixa el contingut posat a l’abast del públic sinó que el complementa i l’engrandeix.
És, sens dubte, el cas de ‘Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra’, l’exposició que es va inaugurar a mitjan juny i que romandrà oberta fins el 6 de maig de l’any que ve. La producció és de la Fundació i de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona i n’és el comissari Francesc Montero i Aulet. M’aturo un moment en la figura del comissari, membre de la Universitat de Girona especialitzat en periodisme contemporani, perquè és també l’autor de Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà (Editorial Afers, 2016), llibre que aplega, abreujada, la seva tesi doctoral i que ha merescut el premi Crítica Serra d’Or d’enguany en la modalitat de recerca en humanitats. I, ja en l’àmbit planià, a part la present exposició, és el responsable del nou volum amb textos inèdits de Josep Pla que es publicarà al novembre amb el títol Fer-se totes les il·lusions possibles (Edicions Destino) i que promet ser un dels llibres de l’any.
La formació de l’escriptor Pla
Com el títol indica, ‘Mig Europa cau’, títol extret d’El quadern gris, ens parla de la Gran Guerra (1914-1918) i de com aquella experiència traumàtica va influir en la formació de Pla. Un Pla jove que no va conèixer directament els drames del front però que en vivia, aclaparat, les reminiscències amb una actitud de por i d’incertesa que el va marcar profundament. Tant, que llevat d’Els pagesos (Obra Completa, 8), no hi ha cap volum seu de la seva Obra Completa en què no faci esment de manera més o menys extensa d’aquella conflagració i de les conseqüències que va tenir, la principal de les quals va ser un període de conflictes i tensions continuades a Europa que, de fet, no es va acabar fins al 1945, amb l’armistici de la Segona Guerra Mundial, i que Josep Pla, com a periodista, va viure de molt més a prop.
El 1918, a vint-i-un anys d’edat, quan comença el dietari que després convertirà en El quadern gris, la por de Pla obeeix a causes molt concretes: una devastadora epidèmia de tifus el 1914 i la no pas menys devastadora ‘grippe’ propagada quatre anys després pels fugitius de la misèria de la guerra que obliga a tancar tots els establiments públics, com ara la universitat on estudiava i que va fer més morts que la Gran Guerra i tot. A aquesta por física de Pla a la malaltia i la mort, s’hi afegeix la solitud a Barcelona, el desinterès per uns estudis de lleis que no li agraden, les primeres temptatives eròtiques, les il·lusions fugaces de la joventut i, com a corol·lari, la incertesa sobre el seu futur.
A cavall entre Barcelona i Palafrugell, Pla viu com una paradoxa que el colpeix profundament l’eufòria arrauxada de la vida barcelonina, afavorida pels grans negocis derivats de la guerra, i el duríssim impacte en la indústria empordanesa dels taps de suro, forçosament aturada per la manca d’exportacions.
Immergit en aquest procés, viu un fet d’enorme transcendència personal: l’aparició dels primers corresponsals de guerra que transformaran les funcions que fins aquell moment havia tingut la premsa. De sobte, aquell estudiant de dret que sap que no exercirà mai d’advocat descobreix una faceta que encaixa perfectament amb allò a què vol dedicar-se: escriure sobre el que viu. I val a dir que no haurà d’esperar gaire: l’any següent entrarà de redactor a Las Noticias i el 1920 serà enviat a París en qualitat de corresponsal del diari La Publicidad.
Sis àmbits temàtics i un catàleg
L’exposició ‘Mig Europa cau’ és dividida en sis àmbits. Els tres primers situen la figura de Josep Pla en el context d’aquells anys de conflicte i els altres tres se centren en la manera com va elaborar un relat propi dels esdeveniments a partir de les anotacions en el seu dietari primigeni, com va transformar en matèria literària el record d’alguns fets concrets i com va entendre que aquella guerra s’havia de considerar un fet crucial en el trajecte històric europeu i mundial del segle XX.
Com he dit més amunt, el catàleg recull totes les imatges i textos de l’exposició i es complementa amb cinc articles que desenvolupen aspectes concrets del contingut de la mostra. Maximiliano Fuentes escriu sobre els impactes tan diferents que la Gran Guerra va tenir a Catalunya, i més concretament sobre el contrast entre Barcelona i el Baix Empordà; Joan Safont, en la línia del seu estudi ‘Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans’ (Acontravent, 2012) escriu sobre la Penya de l’Ateneu Barcelonès, l’epicentre de la francofília barcelonina, que Josep Pla descriu amb detall en el volum Prosperitat i rauxa de Catalunya (OC,32); Xavier Pla aprofundeix la influència del final de la guerra en l’inici de la vocació literària de Pla i explica, més concretament, com s’obre al món per mitjà del Quadern.
El quart article del catàleg és un estudi sobre la narració ‘Un de Begur’, publicada per primera vegada el 1949 dins el volum Coses vistes d’Editorial Selecta. El signa l’escriptor Miquel Martín, autor, entre altres llibres, d’unes molt recomanables Llegendes de mar de la Costa Brava (Edicions Sidillà, 2012). Tanca el catàleg un text de Jordi Amat titulat ‘El món de l’endemà. Josep Pla recorda la Gran Guerra’, a propòsit del número monogràfic de la revista Destino de 1964 commemoratiu dels cinquanta anys del començament de la guerra. Amat, que explica com en aquelles pàgines Josep Pla mirava cap enrere, escriu: ‘La seva concepció de la realitat tampoc havia variat tant després de les grans tragèdies que havia viscut. Allò que havien intensificat la Guerra Civil i la seva Segona Guerra Mundial era un pessimisme antropològic que, al cap i a la fi, reforçava el seu lúcid escepticisme. […] No s’hi valia la presa de partit maniquea de feia 50 anys.’
Acabo. I ho faig amb una crida al lector perquè, si li calen excuses per a fer una visita al Baix Empordà, s’apunti a una visita a la Fundació Josep Pla i a aquesta exposició que justifica de sobres el desplaçament i que ens acosta una mica més a la figura, el pensament i l’obra d’un dels nostres grans creadors.
