15.11.2016 - 02:00
|
Actualització: 15.11.2016 - 07:56
M’encantaria compartir, amic meu progre, el teu sentiment d’incredulitat arran de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. M’encantaria sentir amb tu aquesta ferida, que certament fa mal, però que va acompanyada d’una solidaritat compensatòria, càlida i afectuosa. M’encantaria seure amb tu i fulminar amb la ràbia més justa la incomparable vulgaritat i crueltat de Trump i els seus seguidors.
Però, tot i que m’agradaria fer això, no ho vull fer. Per què?
Perquè et conec. Potser millor i tot que no t’atreveixes a conèixer-te a tu mateix. T’he observat molt durant aquestes tres darreres dècades i he après, amb tristor, que ets imatge i autoestima tant o més que no valors, aquests valors lloables que dius representar.
He vist com t’anaves acomodant a la major part de les forces socials retrogrades que demanaves d’abominar. T’he vist callar, gairebé sempre, davant la guerra no provocada. Tant, que enguany fins i tot has abraçat la candidatura d’una persona que a sang freda va destruir completament Líbia, un país real, fet de gent real, que estima els seus nens reals com ho fem tu i jo. Has callat, com deixen clar els correus de John Podesta, davant una persona que ha destruït aquell país només per guanyar un crèdit polític personal per al seu futur.
He vist també com restaves silenciós en veient que la mateixa persona, la candidata, celebrava perversament que haguessin ficat una baioneta pel cul al líder d’allò que abans era un estat sobirà. I ho celebrava davant desenes de milers de morts i centenars de milers de refugiats, dels refugiats que la guerra va causar.
T’he vist aquests vuit anys cercant refugi en qualitats evanescents, com el color de la pell o la bellesa oratòria, perquè no volies assumir que el teu president progre, Obama, mancava gairebé totalment de conviccions relacionades amb els valors que tu dius reclamar.
He vist com no badaves boca quan es rescataven els banquers, es perseguia gent com Snowden, que s’arriscava tant per denunciar els atacs a la llibertat, i es deportaven immigrants desesperats i oprimits en quantitats que fins ara no ens podíem ni imaginar.
I no he sentit que t’exclamessis gens ni mica per un estat que s’arroga el dret de matar ciutadans americans a sang freda si ho considera convenient –ben al contrari del que van fer aquests que tu consideres uns llibertaris estúpids i primitius.
T’he mirat detingudament mentre no tan sol normalitzaves l’anul·lació completa i sistemàtica del poble palestí, sinó que animaves amb entusiasme els teus a prosseguir aquesta campanya salvatge, l’última prova de foc per a saber si entre els teus hi ha respectabilitat social i política.
I he vist com menystenies la memòria de milions de persones innocents assassinades per la brutal agressió militar nord-americana a l’estranger i per la brutalitat policíaca aquí, a casa nostra. Tot per imitar aquesta inacabable orgia de culte als uniformes militars que la dreta i els seus mitjans de comunicació van desfermar després de l’11-S.
Ras i curt: des del 1992 he vist com transformaves un corrent de pensament arrelat en el sentiment humà més bàsic –l’empatia– en una icona de superioritat cultural i educativa. I, com que t’era més important sentir-te bé que no pas ajudar els afligits, has anat acceptant d’una en una totes les mesures que la dreta autoritària havia creat per a robar la dignitat a la gent.
De debò que després de tot això vols que compartim el teu sentiment d’incredulitat i sorpresa?
Doncs mira, no. M’estimo més guardar-me les llàgrimes per a la gent, les idees i els programes que tu, descuradament, has anat deixant caure pel camí.
