Maria Bohigas: ‘Els camps de concentració franquistes han determinat absolutament la societat que n’ha sortit’

El 13 de gener, Club Editor va presentar a Miranda de Ebro el llibre Cautivos y desarmados, la traducció al castellà de l’obra que el calellenc Francesc Grau i Viader (1920-1997) va publicar a Pòrtic el 1981 amb el títol Rua de captius. És un dels comptats relats en primera persona dels gairebé dos centenars de camps de concentració que el règim de Francisco Franco va obrir per tota la geografia espanyola entre 1936 i 1947. Grau va passar pel de Miranda de Ebro, un dels més grans i sinistres, i el darrer a tancar-se, ara fa exactament setanta anys. Un aniversari que ha passat per alt de les autoritats i les institucions, ‘tot un contrast entre l’enormitat d’una efemèride i la ignorància que se’n té’, segons Maria Bohigas, l’editora del llibre i organitzadora de l’acte a Miranda, amb qui n’hem parlat.

–Realment, és l’única commemoració fins ara?
–Que sapiguem, no n’hi ha hagut mai cap. Ara, el que sapiguem és molt important en aquesta matèria perquè, precisament, una cosa que passa és que com que no hi ha hagut cap voluntat de donar a conèixer la realitat dels camps de concentració franquistes, de la mateixa manera que nosaltres fem un treball d’escala modesta, potser hi ha gent que també en fa i no ens n’hem assabentat. És un territori, de fet, en què avances a cegues. Anant a Miranda, per exemple, hem descobert l’existència d’un senyor que hi va ser deportat, s’hi va passar quatre llarguíssims anys i va quedar-se a viure al municipi, on va deixar una empremta forta entre aquells qui van tenir un interès per aquestes qüestions. Quants en són, els qui estan així fragmentats? Potser en són molts més dels que ens pensem, tot i que sí que puc dir-te que entre els investigadors i historiadors especialitzats en els instruments de repressió i de constrenyiment ideològic franquistes, d’una banda els camps de concentració són l’aspecte menys estudiat i conegut, i, d’una altra, els relats que puguin existir escrits pels deportats, els mateixos especialistes no necessàriament n’han tingut coneixement, de tant perduts que estan en aquest oceà d’indiferència.

–Parleu d’indiferència… Per què no es recorden aquests fets, a Espanya? És oblit? És silenci còmplice? O pitjor: és desinterès?
–Mira, el fill d’en Francesc Grau i Vader, que va venir a la commemoració a Miranda de Ebro, deia en una frase la realitat, trobo: d’un cantó, tens els qui ho neguen i, d’un altre, els qui ho volen oblidar perquè realment ho han patit. I s’ha de comprendre. En unes altres circumstàncies, quan el 1945 s’acaba la Segona Guerra Mundial i s’alliberen els camps de concentració i extermini nazis, es produeix un fet bastant en massa i és que els deportats prenen la paraula per escriure la seva experiència del que ha estat el sistema concentracionari del Tercer Reich, des de jueus fins a presoners polítics, passant per tot l’espectre dels qui hi havien estat deportats. I en totes les llengües d’Europa. Però en un primer moment no els llegeixen pas! És sabut que Primo Levi va publicar inicialment Si això és un home el 1947 en un segell molt petit i fins que no hi va haver el procés Eichmann, al cap de pràcticament quinze anys, el seu llibre no el va llegir ningú. Avui és una de les grans referències. Què va passar entremig? Va passar temps, hi va haver una voluntat de denúncia sistemàtica del nazisme, perquè hi va haver un esgarrifament tan gran que va menar a un consens per conèixer a fons i divulgar el nazisme per evitar que es repetís. Et cito aquest llibre perquè és el més famós, però a França entre el 1945 i el 1948 es van publicar més de cent relats escrits per deportats. A Espanya, en totes les llengües, no tenim constància després d’haver buscat molt ni d’una desena de relats…

–Què ha passat aquí?
–D’una banda, la negació: el franquisme és un fruit del feixisme europeu que a partir del 1945 decideix que no serà feixisme. Per tant, tot i que té a veure amb aquesta matriu comuna, l’intenta esborrar. Cal saber que Miranda de Ebro és un camp construït exactament sobre el model de Dachau (Baviera). I el sistema de vigilància i de repressió era el mateix, eren els presoners que esdevenien capos: no és que et vigili, t’amenaci i et maltracti i controli el teu enemic, sinó que qui era el teu company pot arribar a convertir-se en el teu esbirro. És tot un treball de corrupció, de destrucció absoluta de la solidaritat, i d’anar-te inoculant la idea que l’amenaça pot venir de qualsevol lloc, que no t’has de moure, que t’has de convertir en un ésser absolutament passiu. Aquesta matriu dels camps de concentració nazis, a partir del 1945 al franquisme l’interessa profundament d’esborrar-la i d’evitar que no s’associï en absolut el franquisme amb el feixisme: és una altra cosa, és un règim autoritari, però no és el feixisme. Però paral·lelament, quan s’alliberen els camps de la Segona Guerra Mundial, aquí no s’allibera res! Perquè els camps franquistes duren fins el 1947 i no desapareixen els presoners polítics: les presons en són plenes, formen part de batallons disciplinaris de mà d’obra esclava per a la reconstrucció de carreteres, embassaments i tota mena d’infrastructures estatals… És a dir, el sistema repressiu continua! I quan es mor Franco, sí que es buiden les presons dels últims presoners polítics, però el pacte d’oblit és molt sòlid. I s’acaba donant la paradoxa que si bé tardanament, el 2005, el cap d’estat espanyol va a Mauthausen (Àustria) a retre homenatge als deportats republicans, a dins de les fronteres d’Espanya ningú no és conscient que va ser un territori on van florir els camps de concentració durant molts anys.

–Podríem dir que dins l’anomenada memòria històrica, hi ha desmemòria sobre els camps de concentració?
–Jo aniria més enllà, perquè memòria s’ha convertit en una paraula que en el fons ja no saps ben bé què vol dir. Quan dius memòria històrica, t’ha de venir la pregunta: per què cal fer memòria? I t’he de dir que l’oblit és molt comprensible i legítim. Si has patit unes experiènces deplorables, és natural que les vulguis oblidar, és la manera de continuar i de no quedar clavat en aquell lloc. Per tant, que entre les víctimes de la deportació la reacció hagi estat el silenci no sols és comprensible, sinó natural. Cosa molt diferent és què passa per als qui ho entomen després… Perquè la bona pregunta és què en treiem,  de pensar que Espanya va ser un país on hi va haver cent vuitanta camps i mig milió de deportats. Què en treiem, de pensar que Espanya és un lloc on una persona de cada cinquanta va anar a un camp de concentració i, per tant, és un país on la quantitat de famílies afectades per la deportació és tan alta? Doncs en treiem pensar que quan simplement has complert per exemple una obligació militar amb la legalitat de la república, pot passar en aquest país que t’enviïn a un camp de concentració on pots morir-hi de la manera més arbitrària i bèstia. D’això, se’n diu terror, anulació de tota forma d’autonomia política i de tota forma de resposta als abusos de poder: assumeixes que l’abús de poder és irreversible, i que la teva relació respecte d’aquest fet és la passivitat. En aquest sentit, la desmemòria és una forma de passivitat i d’acceptació: ‘D’acord, se’m pot tractar així, no cal canviar res.’ A vegades penso com és que s’ha insistit tant en la qüestió de les fosses comunes i la recuperació de cossos, i tan poc en el que és el cor de la reeducació de la societat que van representar els camps: és allà on no et venien a assassinar, et venien a rentar el cap a tu i als teus descendents, on s’inoculava el franquisme per mitjà de la por ferotge al presoner i tota la seva família…

Davant d’això, la pregunta que em fas em sembla que més que desmemòria, ens trobem realment amb la negació col·lectiva d’un cantó i d’un altre. I és terrible perquè acaba confluint la voluntat dels qui van infligir aquella atrocitat, amb la voluntat dels qui la van rebre. Aquesta complicitat és terrible, és malalta. Aquí hi ha una malaltia, de la qual podem veure les conseqüències actualment en fets com la corrupció, on la reacció és la mateixa: ‘Ja ho sabem, que són unes bèsties, però no cal fer res.’ En aquest sentit, no es tracta tant de parlar de memòria històrica com de parlar de present: d’on surt políticament la nostra societat. És pura actualitat! I es tracta d’aconseguir, a través de llibres com els d’en Grau, que la gent en prengui consciència. Tot això, ho tenim a dintre, ens agradi o no.

–Amb la pràctica desaparició de rastres i supervivents dels camps franquistes, doncs, cobren importància els relats testimonials com els de Francesc Grau i Viader…
–Jo crec que moltíssima, perquè hi ha falta completa de voluntat de coneixement d’aquest fet col·lectiu, comú, compartit per tota la societat. No hi ha voluntat institucional de fer-ho, no hi ha llocs físics que recordin el fet perquè han estat destruïts de manera voluntària o natural, i l’únic rastre que en queda és la cultura escrita. I cal afegir-hi que el llibre d’en Grau no sols té valor de testimoni, que ja és enorme perquè és un dels pocs on se t’explica la vida quotidiana en un camp de concentració franquista, sinó que a més té un valor literari en un sentit diguem-ne no estètic, sinó ètic: posa tot el seu art al servei d’uns personatges que són els seus companys perduts, els qui constituïen la seva família dins del camp. Perquè totes les experiències concentracionàries tenen això: no és una persona sola que parla, és una persona que parla des d’un grup de companys, els seus germans allà dintre. En el fons, l’única manera que tenim de comprendre les coses és a través de les vivències, al seu nivell més personal, i això és el que dóna el relat d’en Grau i la literatura en general, aquesta capacitat de transmetre no sols el fet pelat, sinó el que ha significat en unes vides concretes i el que té d’únic.

–Com hi vas arribar, als seus textos?
–Gràcies a dos buscadors de tresors produïts per aquestes tragèdies, l’Arnau Pons i la Marta Marín-Dòmine. L’Arnau és poeta, traductor, gran lector i una persona que, sense ser historiador, crec que és un dels fins coneixedors d’aquells textos que es van arribar a publicar en llocs que després han passat per alt o s’han oblidat, com és el cas dels d’en Grau, que va ser publicat per Pòrtic a Barcelona al començament dels anys 1980, en una època en què no es volia parlar d’aquests temes en absolut. L’editor de Pòrtic, en Josep Fornas, va tenir la clarividència de publicar segons quins textos, alguns dels quals hem recuperat a Club Editor per intentar que no es perdi aquest coneixement. Quant a la Marta, és professora de literatura al Canadà i treballa específicament la literatura concentracionària, no pas únicament a Espanya. Per tant, és gent que té els ulls molt específicament posats en aquesta direcció i que em va ensenyar l’existència dels llibres d’en Grau i Viader que no coneixia en absolut… Com no coneixia, ho he de confessar, l’existència dels camps de concentració franquistes. Els he coneguts gràcies a ell.

–Al seu relat, colpeix especialment quan parla d’ell mateix com un ésser anorreat, marcat, acovardit, disminuït, insignificant… Els camps no sols eren un lloc de retenció, sinó un indret de repressió a tots els nivells?
–Bé, en aquest sentit et deia que els camps del Tercer Reich són els gemans i el model dels franquistes, perquè efectivament no sols es tracta de llocs de retenció de presoners mentre no els havien classificat i decidit si els enviaven a presó, als batallons de treball o a executar, sinó que són llocs de punició, d’humiliació, de degradació i d’anorreament. Tenen la funció d’anorrear. I, efectivament, és una característica de la repressió franquista de l’època anterior al final de la Segona Guerra Mundial el fet que la relació que tenia amb els qui considerava enemics del règim era exactament la mateixa que tenia Hitler amb els seus adversaris polítics: se’ls havia d’eliminar, de destruir. Evidentment, a Espanya no hi va haver camps d’extermini, però la relació amb l’enemic va ser la mateixa: cercar-ne l’anorreament complet. I, en aquest sentit, la frase que cites d’en Grau Viader, que parla de les enormes matrius dels camps de concentració, és molt esglaiadora quan penses que tots aquests camps s’han fet desaparèixer del mapa, del coneixement i de la memòria col·lectiva, però no deixen de ser matrius! Ja els pots oblidar, ja, que han estat una matriu i això vol dir que han determinat absolutament la societat que n’ha sortit. I se sap que una de les eines del nazisme com a poder completament irresistible van ser els camps de concentració quan es dirigien contra la pròpia població i hi anaven a parar els dissidents polítics, els homosexuals, els deficients mentals… Els primers que va atacar Hitler, com Franco, van ser els considerats tarats o enemics de la seva pròpia societat. I és exactament així que va operar el franquisme: als desafectes al règim, calia destrossar-los, i és el que van fer. I penses: ‘Si això t’ha parit, ho has de saber.’

–Qui va anar a parar a aquells camps?
–Els camps de concentració són fruit de la guerra i inicialment van absorvir les tropes lleials a la república a mesura que s’anava ensorrant el front. Per tant, són soldats que combaten a l’altre bàndol i que immediatament són qualificats de subversius: és a dir, els qui s’han rebel·lat figura que són ells! És aquesta inversió fabulosa que no s’ha arribat a desfer fins ara… Ara, com que són camps que sobreviuen al final de la guerra civil, després hi trobes també refugiats que fugen de França i més territoris ocupats pels alemanys cap a Espanya: a Miranda hi havia jueus, maquis enxampats a la frontera i, a partir del 1944, fins i tot alemanys que fugen cap a Espanya perquè s’ensorra el Reich i saben que si els empresonen corren un alt perill de ser tractats com el que són, criminals. Hi va haver uns quants criminals de guerra nazis notoris a Miranda de Ebro! També vaig veure ben accidentalment, caminant pel Pallars l’estiu passat, unes plaques instal·lades pel Memorial Democràtic on es deia que hi havia pobles de la comarca la població civil dels quals fou deportada a Miranda! Intueixo que devia ser un acte de represàlia cec i injust contra uns pobles fronterers amb molta circulació activa de fugitius i maquis. Aquest és el mal d’un territori tan poc considerat i tan poc observat, que vas descobrint fragments de coses i després les relaciones entre si… i potser les relaciones malament, perquè tot això és aproximatiu. I penses: com pot ser que un país com Espanya, en què la llei d’educació del ministre Wert va haver d’incloure que era una obligació transmetre la memòria de la Shoah a l’escola, no parli dels seus propis camps de concentració? Doncs és així… I quan vam ser a Miranda, una cosa que em va al·lucinar va ser que al costat del camp, a tres-cents metres, hi havia el principal institut d’ensenyament secundari del municipi i els alumnes no havien anat mai rere el pati perquè els diguessin: ‘Aquí hi havia un camp de concentració.’ I això en un municipi que ha acollit molt bé l’esdeveniment, però no s’ha preocupat mai de posar en relació l’ensenyament de la història tal com s’imparteix a les aules i la realitat del lloc. És aquí on es falla, on veus que Espanya no deixa de ser un país que forma part de la Unió Europea, sense formar-ne part en molts aspectes!

–Què n’espereu, de la traducció de Grau i Viader al castellà?
–N’espero que aquells qui treballen aquestes qüestions puguin llegir un dels poquíssims relats, d’una importància enorme, que hi ha sobre l’experiència concentracionària sota el franquisme. També n’espero que el que ja es va produir amb l’edició catalana a Logronyo, on un nucli de gent no desmemoriada i hereva de l’antifranquisme va fer el 2005 l’homenatge més important fins ara a Grau i Viader, pugui produir-se d’una manera molt més natural entre aquelles persones (nombroses, encara que escampades) que hi ha per la península i que han fet un treball d’estudi i d’homenatge als represaliats del franquisme i als resistents contra el feixisme; que tinguin també a la seva disposició una crònica de la deportació en què Grau explica una cosa que va viure moltíssima gent. I que pugui passar això que passa amb els textos que tenen aquesta generositat i aquest talent de recollir una experiència que no per molt personal, deixa de ser col·lectiva: Grau va ser el cronista d’una cosa que van viure mig milió de persones, i espero que els descendents d’aquestes persones, que han quedat orfes d’elles i d’un homenatge a elles, que han quedat desvalgudes davant la desgràcia que se’ls va infligir, tinguin almenys el confort d’una veu que en fa memòria des de dintre. Ara falta fer molta més feina, infinita, a contracorrent i complicada, perquè els qui treballem aquests temes ens movem en una boira espessa i abans no encertes aquella persona que aquí o allà serà el teu relleu, pot passar molt de temps. Realment, publicar és un aspecte de la qüestió, però després és un no parar d’anar a buscar els qui realment comprendran la importància d’aquell text. De mica en mica, tinc l’esperança que el que hem fet aquest any a Miranda de manera completament confidencial, modesta i minoritària, any a any arribi a convertir-se en una commemoració veritable de la fi dels camps a Espanya.