Manuel Huerga: ‘Jo he estat el típic imbècil que ha votat vint anys el PSC’

Manuel Huerga (1957) és el director de la sèrie de moda, ‘Nit i dia’, que s’emet per TV3. Però és molt més que això: va treballar al mític ‘Arsenal Atlas’ de TV3, fou el realitzador dels Jocs Olímpics, el reinventor de BTV i el director del film sobre Puig Antich. És capaç de parlar del món del cinema i la televisió fins a arribar a l’erudició, però també de política. Gran lector d’història, durant molts anys va ser votant del PSC, partit que creu que ha traït els votants com ell. En parla amb duresa. Manuel Huerga explica el seu pas a l’independentisme, la seva defensa d’Ada Colau i la seva posició sobre el capitalisme. Rep VilaWeb a casa seva, al carrer de Muntaner de Barcelona, i ens fa seure en un magnífic sofà vermell de més de deu places, en forma de mitja lluna, i encarat a una gran pantalla. El seu menjador sembla un cinema.

—Increïble aquest espai. Què hi ha darrere les cortines?
—Això és un cine. No tinc segona residència, no tinc iots, i aquest és el somni de la meva vida: tenir un cine a casa. Bé, el projector és digital. Aquí no sé quantes en tinc, de pel·lícules; més de 10.000 sí. Són molts anys d’anar acumulant, i moltes hi són repetides. La primera vegada que vaig comprar ‘2001’ era amb Betamax, després VHS, làser disc, DVD i ara amb Blu-ray. Em passo la vida comprant les mateixes pel·lícules amb el format nou, superior i millor. La pantalla fa tres metres per un i mig. Això del cine és una mena de caprici que tinc de petit. És el més semblant a la missa que practico. De petit deia: un dia tindré això a casa. I mira. No tots els somnis es fan realitat, però almenys aquest sí.

—Vau estudiar geografia i història. Per què? A la vostra època no es podia estudiar cinema?
—Perquè a l’últim curs de geografia i història, que m’apassiona, hi havia en Porter Moix fent classes de cinema. No vaig arribar mai a l’últim curs, per motius de recursos familiars. A banda que el 1975, el meu primer curs, a la universitat pràcticament no es feien classes: tot eren vagues. Jo vaig aprovar aquests cursos pràcticament sense estudiar.

—Ara dirigiu la sèrie ‘Nit i dia’ de TV3. La sèrie de moda. M’he adonat que arriba a un públic que no és de TV3. Gent que no mira la cadena habitualment, sí que mira la sèrie.
—En aquesta sèrie, que és un treball bàsicament dels guionistes, hem aconseguit passar el tabú, aquesta línia, que no es traspassava a TV3: hi ha sexe, violència, imatges fortes. TV3 no l’havia traspassada, aquesta línia. Això fa que la gent que no mira TV3, precisament perquè la troba massa familiar, massa tova, se la mira. M’imagino. I m’imagino que també deu passar el contrari.

—Tots portem l’àngel i el dimoni a dins. Fàcil de dir, difícil de mostrar. I ‘Nit i dia’ ho fa.
—Tampoc no és fàcil de reconèixer que tots som la nit i el dia. En general a les sèries la persona que ha de ser el protagonista acaba essent heroi. El perfecte. Ha de ser bo i just. I en aquest cas no és perfecte, perquè no ho és ningú. I en aquest sentit tots els personatges, alguns amb les tintes més carregades, tenen la seva nit i el seu dia. La vida és així. No és pas un conte de Disney, la vida.

—’Nit i dia’ és una sèrie per encàrrec. Defenseu-me el procés creatiu a partir d’un encàrrec, i no des de zero.
—Encara és l’hora que no faci una cosa que no sigui per encàrrec. Si et donen llibertat, i sempre me n’han donat, treballar a partir d’un marc determinat és perfecte. Potser només et donen un nom i a partir d’aquí, crees. Em va passar amb ‘Gaudí’, que era un encàrrec de Paco Poch. Un biòpic sobre Antoni Gaudí era l’encàrrec. Però la vida de Gaudí té un interès zero. El paio es va tancar dins un taller i ja està. Per què no ho convertim en documental, vaig dir? I ens vam trobar que Gaudí no ha estat filmat i té quatre fotografies. Com el fem, un documental, sense tenir imatges de veritat? Vaig optar per fer un fals documental, inspirat en ‘Zelig’, de Woody Allen. Mira si dóna joc el marc.

—Per què no n’hi ha, d’imatges de Gaudí?
—Perquè la guerra civil ho va liquidar tot. Sabem que n’hi havia, d’imatges. De fet Gasset i Nicolau, un home que vaig conèixer, era a l’enterrament de Gaudí i el va filmar! Però el 90% del nostre patrimoni audiovisual, l’anterior a la guerra civil, fou destruït per la barbàrie feixista durant la guerra. La ràbia que et fa veure documentals de Scorsese sobre el blues, per exemple. Les imatges que tenen! No ho tenim, nosaltres. Ni de Gaudí ni de ningú. Ni tan sols quan comença TVE l’any 1957. Aquell any neix la televisió, però no el vídeo. Tot allò que anava a l’aire es perdia. No es podia gravar, sense vídeo.

—I els americans com ho han fet per guardar les imatges de televisió, si ells tampoc no tenien vídeo?
—Perquè són molt llestos, i aquí no hi havia ningú que fos llest. Els americans engegaven la tele, i després gravaven amb una càmera de cinema les imatges de la televisió emetent. I així tenen el fons que tenen de televisió. Feien aquesta trampa. Per això podem veure la primera vegada que Elvis Presley va aparèixer al programa d’Ed Sullivan a la TV, o la primera vegada dels Beatles. El vídeo no arriba fins als anys setanta, però ells, i no nosaltres, van trobar aquesta manera de guardar les imatges.

—No heu fet mai classes de cinema?
—No em desagrada, no. Però m’agradaria fer les classes aquí, a casa. Grup reduït, i passar pel·lícules. Parlar i veure. Parlar i veure. A mi m’interessa la gent jove. Més que els de la meva generació. Un exemple: sóc una mena de mànager d’una banda de rock. Nanos de vint anys d’aquí. Els Holy Bouncer. Els vaig fer sortir a ‘Nit i dia’ i tot. Ha! Beuen dels seixanta i els setanta, recuperen l’aire de The Doors, Stones, Led Zeppelin, Velvet, amb lletres seves. Els faig els videoclips, vaig als concerts i els gravo. Els busco entrevistes. Quin futur els espera –i també penso en els meus fills– a la gent de la seva edat? M’agafa una angoixa! I aquests són molt bons. Oi que no tinc res millor a fer? Doncs els ajudo. Pel seu talent.

—A Catalunya no hem tingut mai el gran productor de cinema que aposti per joves. I ja es nota prou.
—Ens hauríem de remuntar a en Pepón Coromina. Jo he tingut la sort d’haver-me vist congraciat per un personatge que era en Pepo Sol, i ara en Jaume Roures. Pensa que en Roures ha produït Oliver Stone, Woody Allen. I mira, ara faig un documental sobre Miquel Barceló a través seu, també.

—De Miquel Barceló?
—Sí. Ja el coneixia, en Barceló. De quan tenia vint-i-pocs anys, ens coneixem. I ara des del setembre passat vaig i torno cap a París, cap a Mallorca, seguint tot el seu procés creatiu. He estat a París en la inauguració de ‘Llull’. Barceló a París és el nou Picasso. És Déu. Unes cues! Milers de persones a totes dues exposicions, perquè en feia dues. També vaig gravar l’assaig que ell i Pascal Comelade faran al juny. Barceló és un coco que, mentre treballa, escolta audiollibres de ‘A la recherce du temps perdu’ o Stendhal. I, a més a més, com que diu que reciten molt lent, s’ho accelera una mica. El play va una mica més ràpid. Escolta el llibre accelerat. Ha ha! És d’una producció desmesurada, acollonant. I té molta memòria. Et recita fragments de llibres sencers.

—Canviem de tema. Ara fa un any vau signar el manifest a favor d’Ada Colau. Balanç un any després?
—Mira, jo em sento molt proper a la Colau. Per moltes raons. Em sembla que és una aposta que ha fet la ciutadania per regenerar l’ajuntament. I feia falta. Veníem d’una cosa enquistada. Trenta-pocs anys de socialistes. El fet que ella pogués tenir aquesta possibilitat, doncs on s’ha de firmar? La prova és que posa de molt mala llet molta gent. Bona notícia. Anem bé.

—El procés català cap a la independència, com el veieu?
—Ara passa per un mal moment. Hi ha una desinflada. El camí es fa massa feixuc. Tinc la sensació que hi ha un esgotament. No només per part dels polítics, que els veig que van fent voltes sobre si mateixos. No se sap on hi ha la sortida. La gent diu que aquests no saben on van, que ens haurem d’inventar un nou Onze de Setembre, que a veure què hem de fer. És allò de l’hàmster.

—Vós què faríeu, amb el procés d’independència?
—Jo tiraria pel dret. D’una altra manera estarem enganxats amb això. Veig molt improbable un pacte d’esquerres amb Podem.

—Us diran que no tenim els 50% dels vots per tirar pel dret.
—No tenir el 50% dels vots és relatiu. Les últimes eleccions van demostrar que hi havia una majoria bastant àmplia d’esquerres, i dintre aquestes esquerres –uns més, uns altres menys– tots estan per la feina. S’ha de mesurar exactament aquesta majoria. Però si no ens donen el referèndum, tornem-lo a fer nosaltres. Encara que sigui sense permís. Inventem-nos una manera de votar per internet i guanyar garanties. Tirem pel dret.

—D’independentista no crec que ho hàgiu estat sempre.
—No ho era, no. Jo he estat el típic imbècil que ha votat el PSC vint anys. És veritat. He fet les campanyes del Maragall, del PSC, molts anys. M’he passat nits senceres amb l’Iceta muntant espots. Mai de la vida no hauria pensat que agafessin aquesta deriva. Conec aquesta gent. I alguns me’ls aprecio molt. Aquesta deriva no l’he entesa i m’ha semblat una traïció.

—Una traïció?
—Sincerament, m’ho sembla. I no eren així. Vull pensar que no ho eren. Jo m’identificava amb un catalanisme raonable i que a poc a poc aconseguírem una autonomia, una independència, etc. Maragall va tenir la valentia de plantejar l’Estatut. Li tinc una gran admiració. Però el PSC el va fulminar.

—L’Iceta, precisament.
—Això em fa dir que em sento traït. I que a l’hora de definir-se i mullar-se, no han estat a l’altura. I a partir d’aquí vas fent el viatge cap a unes conviccions. Realment això de Madrid tira massa. Si no ho tallem, això no ens ho traurem mai de sobre. I com que des de Madrid només ens arriben insults, doncs escolti’m, adéu. Si no és possible la convivència pacífica, si només hem de ser una colònia i ens tracten d’aquesta manera… Si no ens estimen, val més que ens separem. En una parella, passa això.

—No crec que vingueu d’un ambient independentista. A la vostra família no crec pas que ho sigueu tots.
—Et diré d’on vinc jo: jo vaig néixer a la Casa de la Caritat. Fill de mare soltera. La mare va venir de fora, a un lloc que no la conegués ningú, perquè va quedar sola i embarassada, i al seu poble era rebutjada. Aquesta senyora, i jo dins la seva panxa, vam arribar a Barcelona en pilotes. L’una mà al davant i l’altra al darrere. Aquest és el meu origen. No tinc família, pràcticament. La meva mare encara viu, 94 anys. La tinc en una residència aquí prop. La meva història és la d’un self-made man.

—I què va fer la vostra mare, després?
—Va tenir la sort de trobar feina de cuinera a l’escola Sant Gregori. Laica, de la burgesia catalana, molt bona. Un dels meus professors era el poeta Francesc Garriga. Com que era fill de la cuinera no vaig haver de pagar els estudis, i no els hauria pogut pagar mai. De fet, érem tan humils que vivíem a l’escola, on tenia una habitació. Imagina’t. No en teníem ni per a anar a un pis. En canvi, la meva educació és com si formés part de la burgesia catalana. Mantinc amics d’aquella època, que són els meus íntims, i alguns van esdevenir els meus germans, diguem. L’altre dia mateix, el Barça Madrid ens el miràvem aquí uns quants.

—Huerga, per tant, és el cognom de la mare. I el segon cognom?
—El segon és inventat. Jo sé qui és el meu pare biològic. Al final la mare m’ho va dir, però durant anys vaig viure en el conte que el meu pare s’havia mort de molt jove en un accident. Al final va explicar-m’ho: el meu pare era un italià, intèrpret en un consolat de Viena, a Àustria. I ma mare era serventa al consolat. L’intèrpret i ella, una nit…. Però l’intèrpret se’n va desentendre i ma mare no es va atrevir a tornar al seu poble de Zamora. I va venir a Barcelona.

—Molt gran, la vostra mare!
—Li tinc admiració total. Va passar per les monges, ‘que si te’l prenem, que ens el donis’. Jo podia haver estat un nen robat d’aquests. Però ella va aguantar i aquí em tens. He sortit raret, perquè això marca. Ha ha! I per això jo també sóc nit i dia. Ho explico perquè la trobo una història maca, no per res més. I perquè la gent no em situa. Doncs mira, surto de l’hospici. M’ajuda a explicar-me. Sóc un cas de desclassat. La realitat de casa no es corresponia amb la de fora.

—Teniu fills?
—Dos. El noi 23, i la nena 26. Vaig ser pare a 33 anys. La meva dona, ara separats, amb qui mantenim relacions excel·lents, té una família que quan s’ajuntaven tots eren trenta o quaranta. Imagina’t. Nosaltres a casa érem dos. Ha ha! La meva sogra era la Rosa Regàs. La meva filla és la primera néta i nét de la Rosa. I després n’han vingut 20 més. Però si la Rosa ja és besàvia! Hi mantinc una gran relació, amb tota aquesta banda de la família.

—Per anar acabant. A mi el capitalisme m’ha explotat a la cara. Us passa igual?
—No es veu clarament l’alternativa, no. Som antisistema, però som dins el sistema. És molt difícil. Jo el sistema el veig bastant imbatible. Passa que cau per si sol. Nosaltres serem les víctimes i el sistema ens caurà damunt. No estem en condicions de plantar-li cara, i ens aixafarà. És com ho veig. Pot tardar més o menys, però és evident que això s’acabarà. No s’aguanta. El problema de no poder plantar cara al sistema és que abans s’han de resoldre moltes coses. No pots bastir la teoria antisistema, perquè primer has de donar a menjar aquest i aquell. No és bufar i fer ampolles. Hi ha emergències per davant de tot. Per això m’agrada la Colau: perquè va per feina en aquest sentit. Has vist aquest documental que li han fet?

—N’he vist els dos tràilers. On surt ella, Trias, Alberto Fernàndez i Bosch, m’ha agradat. En 30 segons, veus que no és del seu món.
—Exacte. Gran tràiler. I veus? Tornant als meus orígens: jo moltes vegades m’he sentit així. No sóc d’aquest món. No tinc res a veure amb aquesta gent. I el tràiler ho explica en trenta segons.

—L’altre clip, en canvi… El de la confessió no m’ha agradat tant. Alguns no s’ho creuen, que el clip fos enregistrat fa deu mesos.
—Ja et dic jo que sí. Conec en Pau, el que ha fet el film. Venia per aquí i tot. Ho he seguit des del principi. De fet, jo vaig fer l’espot de Barcelona en Comú. És una mica ‘Gran Hermano’, si vols. Però, hòstia, és d’una sinceritat esclatant. Un dia plora, un altre està contenta. I explica què li passa i com ho veu. Quantes vegades tens l’oportunitat de veure una persona tan propera que t’explica el que li passa? I no és sospitosa de fer propaganda. Ni ego, ni res. Obre els seus sentiments, dubtes i contradiccions. ‘Chapeau’. Cap polític no té el valor de fer una cosa així, honestament. L’he vist, la pel·lícula, i es despulla bastant. Se li veuen dubtes, per exemple. Jo em puc sentir identificat amb ella: segurament diria aquestes coses. És la contradicció. Ho diu. Ara forma part del poder. I no en lletra petita. El poder existeix. I ara ella és poder. Estan molt bé les reflexions que fa. M’hi veig: és el nouvingut que no és benvist. I que li’n cauen de tot arreu. Com ara el Felix de Azúa! Quin nivell!