Manuel Guerrero: ‘Palau i Fabre va haver d’esperar vint anys a tenir el reconeixement merescut’

Manuel Guerrero (Mataró, 1964) és un dels investigadors en poesia més sòlids del país. Ara se li ha girat feina, perquè és el comissari de l’Any Palau i Fabre, que comença oficialment el dia 21 d’abril amb la descoberta d’una placa al carrer del Bruc, 99, de Barcelona, on va residir el poeta. L’endemà Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida faran un recital-concert a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, i diumenge, diada de Sant Jordi, es batejarà un tren de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya amb el seu nom. És el punt de partença d’un any carregat d’activitats per a reivindicar la figura d’aquest homenot de les lletres. S’hi han implicat la Fundació Palau, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, a més de cinquanta-dues institucions i empreses col·laboradores. Així i tot, Manuel Guerrero diu: ‘De recursos econòmics n’hi ha pocs. La commemoració és possible gràcies a la complicitat de les institucions i de la imaginació poètica.’

—Per què és tan important Palau i Fabre?
—Perquè és un escriptor molt complet i la seva obra fa una aportació moderna i molt contemporània a la literatura catalana, sense renunciar a una consciència clara de la línia de continuïtat de la tradició. Com a escriptor, coneix els precedents, hi reflexiona i crea una línia de continuïtat pròpia en què enllaça. Comença amb Llull i el mite creador de la llengua; continua amb Ausiàs Marc i la màxima esplendor de la poesia catalana; busca Verdaguer i l’esperit de la Renaixença; entronca amb la poesia vitalista de Maragall i de Salvat Papasseit i dels autors postsimbolistes com ara Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Carles Riba, de qui admira la part intel·lectual, i J. V. Foix pel que significa per al llenguatge; i hi incorpora també Segarra pel ritme i per la cançó popular. I crea una obra nova en què intenta fer la seva aportació a partir de tots aquests elements. Palau i Fabre crea la figura de l’alquimista i de l’alquímia com un mètode per a aplicar a la literatura.

—Déu n’hi do…
—Però la cosa no s’acaba aquí. De molt jove, crea una obra en tots els gèneres literaris i, a més a més, en tres llengües. La mare prové de la tradició francesa i, per tant, la seva llengua materna és el francès; el català, naturalment; i el castellà, que també domina. Volia crear en totes tres llengües, però després, per les circumstàncies, decideix de ser un escriptor en català. Tot i això, quan se’n va a Paris al seu exili voluntari renuncia al català i escriu en francès, i tenim una part d’obra inèdita que inclou textos teatrals i teòrics en francès.

—Hi ha cap pla per a recuperar aquests texts durant la commemoració del centenari?
—Palau i Fabre abans de morir deixa fixada la seva obra literària completa en dos volums editats per Galàxia Gutemberg. Aquí hi ha l’obra més completa, la més acabada, la més important. Després han aparegut assaigs sobre Lautréamont, sobre Heràclit… I queda aquest material inèdit, que és molt interessant per a conèixer-ne millor l’obra i la seva evolució. L’inèdit més important és El monstre, que són les memòries, i que ja s’ha publicat. Però sí, tot això s’hauria d’anar estudiant i editant, no pas amb presses per a fer-ho coincidir amb el centenari. Ara s’ha d’engegar, però s’ha de fer ben fet.

—Palau i Fabre és molt conegut pels seus treballs sobre Picasso, però també fa la sensació que aquesta obra ingent es menja una mica el poeta, l’assagista, el dramaturg…
—És lògic que Palau sigui conegut per l’obra sobre Picasso, perquè li dedica una quinzena de llibres, entre els quals els quatre volums de la seva biografia. Aquests llibres són traduïts a les llengües més importants del món i a Palau, la dimensió internacional li ve de Picasso, és el treball que li dóna la màxima satisfacció. El conviden a fer conferències a tot arreu… És lògic que sigui conegut per aquesta feina i és veritat que de vegades ha eclipsat l’obra poètica i l’assaig. Per això té sentit aquest Any, perquè ens permetrà d’estudiar el conjunt de l’obra i veure’n la complexitat. És una obra molt unitària, amb vasos comunicants, on els assajos expliquen la poesia i l’última poesia és present en les obres teatrals. Hi ha una gran coherència interna i els temes i els motius hi són recurrents.

—Palau és gairebé com un home del Renaixement, un fet que el diferencia de poetes contemporanis excel·lents que no toquen tants vessants de la creació…
—Sí, és molt diferent d’alguns altres escriptors perquè en Palau una formació intel·lectual molt sòlida que, a més a més, es reforça en els quinze anys que passa a París, on acumula molta experiència vital vivint en solitud i amb  moments molt durs, amb experiències de tota mena… A més a més, hi has d’afegir la tensió de les dues guerres, la civil i la mundial, i això marca molts moments importants de la seva trajectòria.

—Explica Julià Guillamon, comissari de les exposicions que es dedicaran al poeta, que hi ha un Palau i Fabre amable i divertit, que és el que intentarà mostrar. Hi estau d’acord?
—Sí, quan el vàrem conèixer ja era una persona madura amb un reconeixement i una estabilitat vital, que vivia un moment de felicitat i de maduresa. És el moment en què publica els seus relats i ens trobem amb un Palau i Fabre feliç i lúdic, més imaginatiu. Són els anys en què rep gent jove i en què mostra una gran vitalitat i generositat. Nosaltres no hem conegut el Palau més dur, quan era més jove i inexpert i havia de lluitar per fer-se un lloc.

—Un lloc que li va costar molt de trobar. Quan va rebre el doctorat honoris causa a la UIB era un poeta aclamat pels joves, però feia la sensació que s’havia perdut una generació entremig…
—Oriol Pi de Cabanyes ha escrit que quan torna el 1961 per instal·lar-se a Llançà és un poeta important que ha publicat els Poemes de l’alquimista i assajos a revistes com Ariel, però que encara és poc conegut com a escriptor. Llavors les patums del moment, en Castellet i en Molas, el rebutgen i no el consideren autor perquè el que ell fa no té res a veure amb el realisme social. Palau, en aquest sentit, és com Brossa o Vinyoli, que van ser rebutjats per la crítica marxista del moment. Haurà d’esperar als anys setanta, quan Vicenç Altaió i Jaume Creus, a la col·lecció ‘Cristalls’, li publiquen traduccions i assaigs i té la primer recepció com a escriptor. Ells són els primers que el reivindiquen en el moment en què estudia Picasso. Una altra generació posterior, la meva, serà la que li obrirà les portes de Llibres del Mall, on publicarà  alguns contes i un altre volum d’assaig i traduccions. I després, quan Oriol Izquierdo és director literari de Proa, publica els Poemes de l’alquimista, els assaigs i els quatre llibres de contes i llavors es consolidarà la imatge de Palau i Fabre. Però haurà hagut d’esperar vint anys a tenir el reconeixement merescut. Després sí que ha passat de generació en generació fins als més joves, com Jaume Pons Alorda, Martí Sales i Josep Pedrals, que l’han recuperat i han fet que tingui una recepció unànime entre poetes, narradors i assagistes.

—És un poeta que llegeixen bàsicament els poetes?
—No, això no es correspon a la realitat. Hi ha poemes de Palau i Fabre que són d’una senzillesa evident i que són els que han aprofitat els cantautors. I després hi ha els Poemes de l’alquimista, que ja tenen tretze edicions, només en la versió de Proa. És un dels poetes més llegits i els seus llibres tenen molta difusió. Però passa que els poetes l’adoren i és molt estimat perquè molt sovint la seva poesia parla de la poesia i això és una cosa que agrada especialment.

—Seria interessant que durant aquest any Palau i Fabre pujàs als escenaris…
—I hi pujarà, és clar, però el seu teatre és un teatre de poeta, molt literari. És un teatre de molta qualitat i molt potent, però no és comercial, és d’idees. Per exemple, La caverna és una reflexió sobre l’obra homònima de Plató, i aquesta mena de teatre té poca tradició. També és simptomàtic que el seu cicle sobre Don Joan s’estrenés abans en castellà a Madrid, quan Hermann Bonnin va acceptar un encàrrec que li va fer Mario Gas. El teatre és una de les assignatures pendents que tenim amb Palau i Fabre.

—En sou conscient, de l’any que us espera?
—Bé, hi ha una motivació molt profunda derivada de l’estimació pel Palau i Fabre i aquesta estimació fa que t’hi puguis dedicar amb intensitat perquè al darrere hi ha una obra molt important. Si puc contribuir a fer-la conèixer tindré una gran satisfacció. A banda, em sembla molt important perquè és un intel·lectual que tenia una idea de país i de cultura molt suggeridora, amb aquest joc de tradició i modernitat. És una avantguarda que relliga la cultura catalana i l’europea. Tradueix Strindberg, per exemple, just després d’Artaud. Li interessa per la modernitat, com Shakespeare per al seu teatre. Serà un any apassionant.

—Dins les accions previstes per al centenari, n’hi ha una de molt interessant: una petita antologia de texts de Palau que ja s’ha repartit als centres escolars per poder-ne recitar algun el dia 21, dia del començament del centenari…
—Palau i Fabre era un gran rapsode i defensor de la poesia oral i coneixia de memòria molts poetes, com Baudelaire o el Dant. Hi ha una tradició oral de la memòria poètica que s’ha perdut. Crec que aprendre’s poemes està molt bé perquè la poesia és per a ser dita i molta ens ha arribat només en la forma oral. Per això cal incentivar que la poesia arribi a les escoles d’una manera neta i clara. I la de Palau és rítmica i fàcil de recordar. Era important donar eines, i d’aquí ve que s’hagi fet aquesta antologia amb poemes dividits per cicles formatius, perquè Palau toca moltes facetes. Així tenim els instruments per a poder aprendre la poesia i de segur que hi haurà joves que ho incorporaran.

—Vau presentar el programa d’actes en la nit literària maresmenca, organitzada per Òmnium. Fins a quin punt la fundació Palau i Fabre a Caldes d’Estrac és un punt d’unió de la cultura del Maresme? Palau i Fabre pot fer d’element cohesionador?
—Un dels motius d’acceptar aquesta proposta va ser la possibilitat de contribuir a enfortir la fundació i fer d’aquest espai un lloc d’influència cultural poètica al Maresme, que és una comarca rica, amb força població i amb unes característiques físiques molt concretes. És una comarca poc cohesionada sociològicament, unida per la carretera i el tren i poca cosa més, on els pobles es coneixen molt poc els uns amb els altres. La Fundació, que pot ajudar a tenir una centralitat cultural no barcelonina si s’actua amb intel·ligència, i el festival de Poesia i +, que irradia cultura a tot el Maresme amb propostes concretes a cada indret, poden ajudar a estructurar una comarca, que culturalment viu massa sovint pendent del que passa a Barcelona i que de vegades mostra poca capacitat d’estructurar projectes culturals propis.

—Aquest Any Palau i Fabre també serà prou viatger, malgrat tenir un epicentre en la fundació…
—Sí, hi haurà exposicions a Llançà, a Barcelona, a París i a Màlaga. A París comptarem amb la complicitat de l’Institut Ramon Llull i amb el Centre d’Estudis Catalans per a poder fer trobades entorn de la poesia de Palau; a Llançà es podrà veure una de les exposicions que mostra la feina que hi va fer durant deu anys i també com era Llançà a l’època; i a Màlaga, les fotografies que va fer sobre el procés creatiu de Picasso. Però hi ha moltes coses més, des de reedicions d’obra o d’enregistraments musicals fins a un gran simposi internacional que es farà els dies 9, 10 i 11 de novembre i que serà molt important per a poder estudiar la seva obra des de múltiples perspectives.