Madrid també és mediterrani

En qualsevol cas, és positiu que els empresaris comencen a moure’s amb una certa energia.Perquè encara que no ho tinguen clar, encara que Mercadona siga una enorme cadena de distribució, encara que la costa genere la immensa majoria de les manufactures o de les exportacions, per a Madrid, no deixarem de ser, ni nosaltres ni les empreses d’ací, per grans i importants que siguen, “de províncias”. Ells són el melic del mon. I la resta, simplement, no ho som ni ho serem mai. I el pitjor de tot és que, tan maldestres com són, al final ho malbarataran tot. Com han fet sempre. Així que cal reclamar el tren. I si no ens el fan, el que caldrà serà pensar també en anar-nos-en. Vivim en el tercer mon i encara volen que donem les gràcies. o que fem pedagogia.

A aquestes alçades de la película el que em penso que tots tenim clar és que els empresaris continuaran tocant el violí. Si, ara s’exclamen, però anirà Madrid amb quatre prebendes i callaran, com sempre. I el VERITABLE corredor mediterrani continuarà als llimbs. Sincerament, els que ens cal és la independència d’una punyetera vegada i llavors, i només llavors, els empresaris, sobretot valencians, però també els de més al sud, decidiran, potser, optar per dur les seves mercaderies al cor d’Europa sense passar per Madrid, perquè Madrid (concepte) és un tumor que esgota l’energia de tot el que toca, i ho acaba matant. Mentrestant, res.

D’actes com els d’ahir, els empresaris del Principat ja n’han fet uns quants –recordo, per exemple, el que van fer per reivindicar que l’aeroport del Prat fos un aeroport internacional amb tots els ets i uts–. Han servit de res? No. Ara s’hi afegeixen els empresaris del País Valencià, uns altres que també s’apunten a la comèdia de fer veure que protesten, que s’esquincen les vestidures…

Ja fa temps que els he vist el llautó. No me’ls crec pas. Quin partit voten? El PP; n’estic convençut. Què votarien en un referèndum sobre la independència? No; n’estic convençut. Doncs que no es queixin. Cínics, hipòcrites i farsants. Són els culpables principals que siguem en aquesta maleïda presó que és l’Estat castellà, anomenat Espanya.

No m’explico que encara fem cas de les seves jeremiades.

Madrid i el centralisme de l’estat espanyol poden semblar rucs però no ho són. Com que tota la península es troba al sud d’Europa, tocant per diversos llocs la mar mediterrània, la UE el pot considerar un país netament mediterrani i per això el govern por fer les vies per on li plagui sense oposició. La gran majoria de catalans sabem que aquestes decisió de centralisme polític i econòmic no la canviaran per fer contents a uns empresaris i només podrem tombar-la separant-nos del tot amb aquest estat que cada cop més, el tenim en contra.
Així, tenint em compte que molts d’aquests empresaris que havien ajudat al PP a tenir bons resultats, començant pel mateix Roig, ara se n’adonaran quina forma té el govern espanyol de pagar el favors i que si no hi ha canvis polítics no hi haurà sortida i que per tant ara ja saben a qui cal ajudar si no volen perdre beneficis. De tota manera, per ells faran, nosaltres ja tenim el camí fet i gairebé a punt perquè no ens puguin prendre més el pèl.

Defensar l’eix Algesires-Madrid-Barcelona no és que sigui una bogeria des del punt de vista tècnic, és que és una absurditat que només es pot entendre des de l’obsessió de fer gran Madrid al preu que sigui. La metàfora perfecta d’un càncer. El corredor mediterrani, i el nom no pot servir per distreure del seu objectiu, ha estat pensat per dur al cor d’Europa l’allau de mercaderies que venen de la Xina. I el fet material és que aquestes mercaderies cal descarregar-les en els ports del Mediterrani: València i Barcelona, i és per ací per on ha de passar el corredor. Això ho recordo perfectament explicat en una “pissarreta” d’en Vicent Partal. No entenc com ara no li dóna en aquesta editorial el pes que té aquest fet.

Un altre aspecte important, denunciat en l’últim llibre de Ramon Tremosa publicat a finals de l’any passat, és que, una vegada han ingressat a la Unió Europea, els estats fan el que els dóna la gana i la UE no té mitjans per impedir-ho. Això és el que fa Espanya. No crec que a la Unió Europea siguin tan rucs que s’hagin empassat lo del nom.

En tercer lloc, la notícia de que uns 300 empresaris, entre els quals alguns de molt de pes, s’han reunit per reclamar el corredor mediterrani, que no és la primera vegada que el reclamen, només posa en evidència que l’estat espanyol els té en no res. Sembla com que fins ara han viscut anestesiats. Aquí sí que estic molt d’acord amb una frase de l’editorial: “…si de debò els empresaris volen fer alguna cosa més que resignar-se a veure com ens destrueixen el país a tots i com els destrueixen a ells les seues empreses més val que comencen a pensar, i a reivindicar, en termes polítics.” Si ho fan potser prendran consciència del retard que porten.

El racionalisme mena els consells que el director dona als empresaris del mediterrani, com si a Madrid es beguessin l’enteniment, tot seguint enderiats amb Madrid i prou. Però penseu que alguns ho tenen clar pel que quedarà del futur de Espanya. Sense Catalunya, el corredor és el que estan fent i seguiran fins invertint: Algeciras, Madrid i fins a Saragossa, Osca i ….. Canfranc. Ni Barcelona – Portbou, ni Donosti – Hendaya. Ells sempre pels pobles i països assimilats per Castella. És sencill de deduir, no?. No cal ser geoestratega per adonar-se que si que han previst que tenen ben perduda Catalunya, amb aquesta inversió i en tantes d’altres. De fet no l’han tinguda guanyada mai. I ara, tal com els responem, claríssim.

L’empresariat valencià ha estat tan bé amb el PP durant els vint anys de govern a València que sorprén la seua tardana reacció contra el partit dels seus amors i contra el centralisme econòmic de Madrid. Ja fa molts anys que l’economia valenciana està castigada pel centralisme, i només cal recordar que és Madrid qui es va emportar de València als anys setanta i huitanta les fires més importants, com la de la ceràmica, la de les flors, la del metall, etc., i va deixar la Fira de Mostres de València com una organitzadora de firetes sense quasi repercussió internacional. I l’empresariat, més callat que un mort.
Com callat ha estat, per dir-ho suaument, davant un PP que ha afonat la indústria valenciana, la tradicional, la de la confecció, la de la sabata, la del moble, la del metall, etc., que ha afonat l’agricultura valenciana, i tot per impulsar la construcció que ha arruïnat el País. On ha estat, mentrestant, l’empresariat valencià, en quins diaris han manifestat la seua oposició al desgavell dels governs Zaplana, Camps, Fabra?
Aquest empresariat queda lluny d’aquells empresaris com els Villalonga, els Reig i altres que se sabien dirigents i que volien construir un País. La seua abdicació com a classe dirigent ha estat una decepció gran i ha perjudicat en bona mesura el País Valencià.
Que ara reivindiquen el corredor mediterrani no sé si s’ha de celebrar com a bona notícia o s’ha de rebutjar perquè només miren els diners que deixaran de guanyar si les seues mercaderies van a Barcelona via Madrid. Que ja és un desficaci haver de fer quasi cinc-cents quilòmetres de més per anar de València a Barcelona.
Aquest és el premi per tants anys de seguidisme i de sucursalisme polític.
Ah, i de pas que denuncien l’espoli econòmic que pateix el País Valencià, aqueixos més de sis mil milions d’euros que l’estat s’emporta cada any a Madrid.

I això què importa?

I això que l’importa a Juan Roig, a Visente Boluda, Anton Costas, el del Cercle, o a Gay de Montellà, o a Rosell?

Què l’importa a Roig si ja ha dirigit cap a Portugal i Marroc els seus proveïdors, que és ell mateix i llurs associats?

Atlàntic?

Mediterrani?

Jo crec que igualment que podria passar per Alacant i València camí del Vendrell, pot perfectament passar per Madrid-Canfranc i/o La Jonquera.

Els estats ho poden quasi tot….i per això poden revertir-se els obstacles.

Com deia algú que jo em sé, València no serveix ni per a encaixar en el projecte nacional espanyol si és ajupida i aïllada, com tampoc en el vertebrar-se en els països de la nació catalana.

Desconnectats del món es viu més feliç. Com els cucs que deia aquell pobre d’esma del Lerma.

Només patirà Boluda que té tot de contenidors a la ZAL de Natzaret….menys el seu Reial Madriz.

Això sí, al costat d’una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats premonitòria.

Dius: “Defensar que l’eix Algesires-Madrid-Barcelona és el corredor mediterrani no és cap bogeria des del punt de vista tècnic”. Aquí crec que no l’endevines, car sí que és una bogeria fer pujar un tren de mercaderies des del litoral a 660 metres sobre el nivell del mar, l’alçada de Madrid. Com bé deus saber des de que ens expliques allò del “pendent ferroviari” pujar alçada per als trens és molt costós en termes d’energia. Oi més en trens de càrrega

Per transportar mercaderies entre Algesires i l’interior d’Europa, considero que l’eix Algesires-Madrid-Barcelona és una bogeria des del punt de vista tècnic. Pensem amb el que costa elevar un contenidor, amb el vagó que el transporta, gairebé 1000 m. L’energia necessària (cost) no es recupera, de bon tros, amb el descens.
El més assenyat és no apartar-se de la ‘cota zero’, per suposat passant per València, etc. Lògicament hi ha d’haver ramals cap a altres llocs, però només per transportar mercaderies que vagin o vinguin d’aquests llocs.
Per tant, no es pot defensar que el corredor Algesires-Madrid-Barcelona sigui una opció raonable. Amb cap cas.

Jo crec que la raó real del seu comportament immadur no és altre que creure més en la capacitat de Catalunya per a ser un país independent, que nosaltres mateixos. El seu greu problema, és que hem decidit marxar abans d’hora, és a dir de que ens fotessin a la ruïna total. Ho hem decidit abans del que es pensaven i els emprenya profundament, perquè ara justegem, però encara podem sobreviure com a país i fer-ne un de molt més potent, però quan acabin el seu projecte ja no. El seu absurd projecte no va més lluny d’això: transformar-se ells en el motor d’Espanya i acabar amb Catalunya i amb tot el llevant per passar a ser provincies sense importància del seu Madrid. Porten segles imaginant-se aquest país absolutament centralitzat, on ells arramben amb tot el formatge i en donen una mica a qui els convé i gens als que no convé. Ja ho estan fent des de tota la crisi. Aquesta és la seva obsessió vital. La seva “Constitución” ja se la van fer a mida per arribar fins aquí, i tot el temps passat des de la famosa i falsa “transición” no va servir per res més que continuar el seu abjecte projecte, mentre aquí badàvem pels descosits creient que realment volien fer un país demòcrata i igualitari, quan només perseguien enfonsar-ho tot per a sobre-sortir ells. Hi ha força gent, que en la seva petitesa, necessiten acabar amb els seus companys per a sentir-se importants.
De petits, tots vam tenir algun amic, que al saber que teniem també altres amics, ens van rebutjar, perquè no en podien tenir l’exclusiva. Llavors, ràpidament passaven a ser enemics i a mirar de desprestigiar-nos davant de tothom. És un concepte infantil de la vida que estic segur que els Psiquiatres i Psicòlegs descriurien molt millor que jo.

Certament els comentaris d’en Torner i d’en Centelles són clarificadors. Però hi ha elements polítics en joc. Semblaria lògic que el corredor comencés per dalt, per empalmar amb Europa, perquè rentabilitzaria més aviat els ports de Barcelona, Tarragona, … i en canvi sempre es parla d’Algesires com a punt de partida. Això només pot afavorir els plans de Madrid esmentats amb l’apunt de que si Catalunya se’n va, a partir de Madrid, torna el projecte inicial cap a Irún. L’Estat ho té molt en compte. El corredor de l’altiplà.

Ja fa anys que estic convençut de que independentment de l’etiqueta dreta/esquerra, el que realment es important es que ens governi gent inteligent, governats per ineptes no es pot sobreviure, no veuen mes enllà dels somnis imperials frustrats o d’utopies somiatruites, ni han entès mai que l’expoli – sigui per manca de visió o per ser bandarres – tan sols porta a la miséria, i aquesta línia ja dura segles…
Tan sols ens queda alguna posibilitat amb la independéncia – costi el que costi – i si llavors ho espatllem será culpa nostra.