13.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 14.02.2017 - 07:29
Un grup nombrós d’empresaris es va reunir ahir per enèsima vegada, aquesta volta a Tarragona, per protestar contra el retard de les obres ferroviàries que haurien d’unir Alacant amb Barcelona i Perpinyà. Aquest corredor ferroviari, com s’ha explicat a bastament, és el més transitat de l’estat espanyol, pel que fa als viatges personals, i també el que en concentra la immensa majoria de les exportacions, pel que fa a les mercaderies.
La protesta d’ahir, capitanejada per Juan Roig, de Mercadona, arriba enmig de la polèmica desfermada per la confirmació que el govern espanyol fa servir fons europeus adjudicats al corredor mediterrani per fer obres en infrastructures ferroviàries de Madrid. La pregunta, gràfica, que ha saltat a l’opinió pública és com caram és que Madrid es considera mediterrani. I la resposta és senzilla: perquè ho és.
Vist des de la perspectiva europea, sens dubte Madrid és mediterrani. La nostra lògica diu que no ho és perquè allí no hi ha mar, però en termes europeus, vist des de Brussel·les, Madrid pot ser perfectament mediterrani. No hi ha tants quilòmetres de distància perquè no ho siga, i d’ací ve que Europa accepte amb tranquil·litat això que a nosaltres ens sembla de boigs, que el corredor mediterrani siga l’eix Algesires-Madrid-Barcelona.
Defensar que l’eix Algesires-Madrid-Barcelona és el corredor mediterrani no és cap bogeria des del punt de vista tècnic (vegeu la nota final). La cosa greu és que vaja contra l’eix Algesires-València-Barcelona. I la cosa gravíssima és fer servir l’estat espanyol, que en teoria és de tots, per a destruir expressament una de les dues opcions i afavorir descaradament l’altra. I passa justament això.
Però aleshores ja no parlem d’un tren, sinó d’allò que és realment important: el projecte de país (del que jo entenc per país o del que entén per país Juan Roig, tant hi fa) i del model d’estat. Es pot defensar que el corredor Algesires-Madrid-Barcelona és una opció de futur millor que el corredor Algesires-València-Barcelona, però ningú, ni manipulant tots els arxius de dades del planeta, no pot defensar que el corredor que passa per Madrid siga avui més important i decisiu per a l’economia espanyola que el que passa per València. I tanmateix l’estat espanyol porta a terme des de fa dècades una política documentada i persistent que consisteix a pagar amb els diners de tots els ciutadans de l’estat l’opció de Madrid i ensorrar, amb els diners de tots els ciutadans, l’opció de la costa: la d’Alacant, València, Castelló i Tarragona.
És política, doncs, tot plegat. Una decisió política, conscient i pensada, executada amb una precisió matemàtica. L’estat espanyol ha fet la tria i ningú no pot dubtar-ne: volen fer gran Madrid i han decidit que per a fer-ho ensorraran València, Tarragona i tota la resta. Per això passen els anys i ni tan sols resolen el corredor de via única tercermundista de Vandellòs, mentre van fent obres i més obres a Madrid. Per tant, si els empresaris volen fer alguna cosa de debò, alguna cosa que no siga resignar-se a veure com ens destrueixen el país a tots i com els destrueixen les empreses a ells, val més que comencen a pensar, i a reivindicar, en termes polítics. O aquest estat obsessionat a fer surar Madrid encara que s’enfonse tota la resta enllestirà, sense oposició, la seua feina…
Nota: Cada vespre els subscriptors de VilaWeb reben aquest editorial, hores abans de publicar-lo per a tothom. Els comentaris que hi fan m’ajuden molt a polir detalls i sovint la versió final que llegeixen després els lectors que encara no són subscriptors té alguns afegits que dec als subscriptors. Ahir al vespre jo no devia estar prou fi i per això més que retocar l’article amb les coses que em van dir preferesc explicar-les. Sobretot perquè alguns subscriptors, per correu directe o en els comentaris, han dit una cosa ben evident: que, contra allò que dic, sí que és una bogeria des del punt de vista tècnic el corredor Algesires-Madrid-Barcelona. Perquè significa que des de la cota zero els trens han de pujar fins a 660 metres, on hi ha Madrid, i després tornar a baixar, un esforç increïble pel cost que té i l’impacte ecològic que significa. Havia d’haver dit, en tot cas, que ‘geogràficament’ (vist des de Brussel·les) el projecte no és cap bogeria però no havia d’haver dit mai que no ho era ‘tècnicament’. Llegiu els comentaris dels subscriptors, més avall, sobretot els de Ricard Torner i Josep Centelles, a qui agraesc que hagen tingut més clarividència que no pas jo.