Macron com a consens

Ni de centre-esquerra, ni liberal, ni qualsevol altre adjectiu. No, diguem-ho clar, Emmanuel Macron és el candidat de consens, com ell mateix no amaga, de les oligarquies i dels poders financers. El seu principal objectiu és garantir la continuïtat de l’agenda política neoliberal que, sense grans eufemismes, es concreta en el continu desballestament dels drets socials assolits al llarg de períodes històrics anteriors, i en una acceleració de l’articulació d’un capitalisme global i globalitzador.

El perfil de Macron és el d’un eficient gestor que ha hagut de fer front als perills que amenacen l’hegemonia de l’establishment en aquestes eleccions presidencials franceses: un sentiment antisistema creixent que ha canalitzat el descontentament cap a la socialdemocràcia radical (Jean-Luc Mélenchon) i cap al nacionalisme popular d’arrels ultreadretanes (Marine Le Pen).

Per fer front a aquest doble repte, l’estratègia desplegada des del mateix establishment sembla que ha resultat reeixida. Macron, ex-ministre independent amb els socialistes, va descartar de presentar-se sota el paraigua del PSF, primer per deslliurar-se del pes de l’herència política deixada pel president sortint, François Hollande (de la qual ell mateix és responsable), i segon, perquè les possibilitats de guanyar una nominació a les primàries pel PSF eren reduïdes enfront d’unes bases socialistes que optaven per un gir cap a l’esquerra (com es va comprovar posteriorment amb l’elecció de Benoit Hamon davant de Manuel Valls).

Tot i ser conscient de la inexistència d’espai per a algú com ell a les files socialistes, Macron va fer de la necessitat virtut i va construir un relat en el qual es mostrava com un líder que no es doblega a les velles estructures partitocràtiques, alhora que és capaç d’establir una interlocució entre el governat i el governant, tot mantenint les estructures piramidals i verticals de poder, però amb la voluntat d’esdevenir un líder providencial que al seu voltant no aglutina cap poder més que el de la gent. D’aquí, la lògica de moviment de la candidatura En Marche amb què aspira a ocupar el Palau de l’Elisi.

Tot i que tots els focus mediàtics s’han centrat a parlar del perill que representa Marine Le Pen, el veritable perill al qual Macron ha hagut de fer front en la primera volta de les eleccions presidencials franceses ha estat el candidat de l’esquerra Jean-Luc Mélenchon: una segona volta entre Mélenchon i Macron hauria fet que Macron no tingués el consens necessari per a legitimar l’aplicació de les seves polítiques com sí que passarà, previsiblement, si aquest diumenge guanya a Marine Le Pen. Per no parlar d’una elecció final entre Mélenchon i Le Pen: hauria estat tota una hecatombe pels interessos de les oligarquies, els poders financers i les classes dirigents dels socialistes i els republicans.

Per poder aturar les bones perspectives de l’ex-socialista Mélenchon, el PSF es va immolar ja d’entrada: el seu candidat, Benoit Hamon, es va dedicar a fer una campanya de la primera volta amb forta retòrica esquerranosa, sense cap mena de credibilitat, però que s’ha manifestat suficient per fer de dic de contenció de l’esquerra socialdemòcrata radical. Alhora, un cop reconeguda la derrota, Hamon era un dels primers a sumar-se al consens al voltant de Macron i de demanar el vot per ell, com també va fer el candidat dels republicans, François Fillon. Tots dos argumentaven que Marine Le Pen era un perill per a l’estabilitat de la República francesa.

Neutralitzat el perill que representava Jean-Luc Mélenchon, ara toca generalitzar el consens al voltant de Macron, i per fer-ho, s’emprarà a fons la por que genera Marine Le Pen en amplis sectors de la societat. La candidata del Front National és presentada a l’opinió pública com un perill, i es demana el vot per Macron a dos grups de votants clau: el de les persones moderades que han votat Fillon i el de les persones amb un fort compromís social que han votat Mélenchon, Philippe Poutou i Nathalie Arthaud. L’objectiu de Macron és generar aquest consens al seu voltant per guanyar les eleccions amb una diferència prou àmplia perquè li atorgui una legitimitat inqüestionable (sobretot pensant en les properes eleccions legislatives) que li permeti d’aplicar un programa polític i econòmic que afectarà considerablement l’estat del benestar francès. En definitiva, la intenció és continuar governant pensant en els interessos de les oligarquies, dels poders financers i de les classes dirigents socialistes i republicanes, amb les quals haurà de comptar a l’hora d’encarregar la formació dels governs.

L’esquerra francesa, en particular, i la de les societats occidentals, en general, ha d’extreure les seves conclusions d’aquestes eleccions franceses i aprendre les lliçons que se’n derivin. Primer de tot, davant d’un PSF sense opcions i un candidat d’esquerres, Mélenchon, amb opcions, no és estrany preguntar-se per quin motiu no van unir esforços. Amb les xifres a la mà, queda demostrat que una candidatura unificada de l’esquerra hauria resultat la força més votada a la primera volta, i amb bones perspectives per a la segona volta! Doncs, precisament, perquè sembla que l’objectiu del PSF en aquesta primera volta era la d’evitar que Mélenchon aconseguís un bon resultat que li donés opcions d’optar a la presidència de la República. Per tant, va arribant l’hora que deixem de comptar com a vots d’esquerra aquells que opten per donar confiança als partits socialistes, ja no perquè aquests partits, tot i la retòrica esquerranosa, duguin a terme una posterior acció política que no té res a veure amb allò que diuen defensar, sinó pel fet que les persones que el passat 23 d’abril van votar el candidat socialista ho feien amb la plena consciència que en el fons votaven Macron, i feien inviable una victòria de l’esquerra.

Però la cosa no queda aquí: també fa pensar que, si els vots rebuts pels candidats del Nou Partit Anticapitalista (394.582 vots) i de Lluita Obrera (232.428 vots) haguessin anat a parar al candidat de la França Insubmisa (7.060.885 vots), aquest hauria superat per poc més de 8.000 vots Le Pen. Tot i que segurament aquesta no era la seva voluntat, s’ha de dir que, a la pràctica, els poc més de 600.000 vots que van anar a l’esquerra de Mélenchon van facilitar el consens al voltant de Macron: amb el seu vot també van fer inviable una victòria de l’esquerra a la primera volta de les eleccions presidencials franceses.

Per tot plegat, cal obrir una reflexió sobre les estratègies compartides en els àmbits d’actuació parlamentària per part de les esquerres. És urgent fer-ho, perquè l’esquerra sociològica continua sense tenir clars quins són els seus referents en l’àmbit de l’esquerra política, mentre l’extrema dreta no perd el temps, es treu llast i, instrumentalment, assumeix part de la retòrica de l’esquerra més antisistema, simplifica el seu llenguatge de manera insultant, i connecta amb bona part de l’esquerra sociològica construint un artefacte polític d’arrel nacionalista i popular que genera un relat que consolida el seu projecte i els permet d’avançar en el camí per a assolir el poder.

La urgència del moment ens obliga a superar les teoritzacions estèrils que ens impedeixen d’interactuar amb la realitat, ens obliga a superar divergències pel que fa a les tàctiques i les estratègies a emprar per fer front al moment polític. En definitiva, la urgència del moment ens obliga a aprendre a pensar col·lectivament allò que fins al moment no ha estat possible, per fer front al consens neoliberal, la por instrumentalitzada per part de l’extrema dreta i els reptes d’unes societats i un món en contínua transició.
Hugo Alvira, militant de la CUP i ex-membre del Secretariat Nacional.