L’ull d’en Tísner

M’ho deia l’àvia, com a recurs taxatiu davant les repetitives excuses d’adolescent (ai, no, que ara no puc o no em va bé o ja ho vaig fer ahir o ara escoltava música o em rabejava en un mar d’hormones i d’incomprensió):

—Au, que els cansats fan la feina.

Diumenge, allà al passeig de Sant Joan, clavada a terra que ni endavant ni endarrere ni enlloc no es podia anar de tanta gent com hi havia sota aquell sol immisericordiós i provant de recordar què havíem de fer, i quan, amb la mena d’ous ferrats que els voluntaris atentíssims repartien, diumenge, deia, de cop, per un d’aquells jocs del cervell i la memòria, la vaig tornar a sentir.

Inapel·lable, resolta: la veu de l’àvia.

Feia un parell de dies, casualitat, havien sortit de no sé on les cintes (de casset, ai: ja no sé com ho recuperaré) de l’entrevista a l’Avel·lí Artís Gener, en Tísner. Ja era molt gran. Estava delicat de salut. Ens va rebre amb els braços oberts. I ens va donar una lliçó magistral: perquè aquell home que havia viscut els temps més terribles (la guerra, sí, i l’exili, i el silenci, després, i una grisor encara enganxifosa, quan va poder tornar) va començar la trobada preguntant (‘de València, veniu? I com ho tenim, allà? Us estimem molt, ho sabeu?’) i la va acabar transvasant-nos força i optimisme i alegria de futur. Ell a nosaltres. Amb naturalitat.

De manera que diumenge passat, a Barcelona, la mirada d’en Tísner (tant de coratge concentrat en un sol ull!) es va unir a la veu de l’àvia i feina vaig tenir a controlar les emocions. (Les llàgrimes, va, diguem-ho clar: les llàgrimes.)

Perquè allà al mig, entre amics i sol i samarretes blanques, vaig pensar en aquella seva generació. I vaig prendre clara consciència que venim d’ells.

És una qüestió material, és clar, òbvia cronologia. Però vull dir que aquest esclat preciós que tenim ara, somrient, encomanadís, majoritari, no neix per art d’encantament: ve d’ells. Dels Tísners. D’aquella mena de gent que no va defallir mai. Van haver de passar per les situacions més dures i van mantenir la voluntat intacta. Quan eren minoria. Sense fer-ne escarafalls. I sense deixar mai de ser-hi. Sense perdre tampoc el pic d’humor o d’ironia o de jo no sé què era això que tenien i que els va fer així com eren i que no trobo la manera d’explicar però que segur que s’entendrà si dic Tísner o Coromines o Lola Anglada per exemple i no només.

I en això pensava, l’altre dia: que érem tantíssims (tantissimíssims), de nou, que tenim la sort de poder-ho viure i la responsabilitat de fer-ho culminar. I en allò dels cansats, també. I en els Tísners, sobretot. Perquè no sé de quina mena de pasta eren fets, però jo, de gran, vull ser com ells.