Lourdes Benería: ‘Em vaig adonar que les dones treballaven molt, però no comptaven a les estatístiques’

Lourdes Benería és una prestigiosa economista, catedràtica emèrita de la Universitat de Cornell, a Nova York. A setanta-nou anys és una dona activa que acumula una extensa bibliografia sobre economia laboral i globalització i gènere, dues de les seves especialitats. Mirant enrere, hom s’adona que la seva vida és plena de trasllats. Va néixer a la Vall de Boí enmig de la guerra de 1936-1939 i el primer trasllat de la seva vida va ser a Lleida, per estudiar-hi. Després cap a Barcelona, per anar a la universitat: va ser de la primera promoció d’Econòmiques a la UB, on hi havia tres úniques noies per uns setanta nois. ‘Jo, que venia d’una escola de nenes! No sé com em vaig atrevir a fer-ho, però m’hi vaig atrevir!’, diu.

El següent trasllat va ser un estiu, a París. ‘França era un altre món… Aquí estàvem tan ficats dins el món franquista de la postguerra! Veure un noi i una noia fent-se un petó al carrer era insòlit, per a mi! França va ser un canvi molt fort: la llibertat cultural, de premsa…’

Quan acaba Econòmiques se’n va un any a Londres, amb una beca. ‘M’hi volia quedar, a Londres, però era molt difícil que m’allarguessin la beca. Llavors algú em va dir per què no provava de demanar una beca Fullbright per estudiar un màster a Nova York i ho vaig fer. En aquell moment que una noia marxés als Estats Units era molt estrany’, explica.

Als Estats Units s’hi estigué quaranta-tres anys, els primers treballant a la Universitat de Rutgers mentre feia un doctorat. Enmig de la seva llarga estada, se’n va anar a Ginebra, a l’Organització Internacional del Treball (OIT), a dirigir un programa sobre dona rural. ‘Això era el 76 i hi vaig ser dos anys. Em va fer molt d’impacte perquè no havia estat mai en un lloc com les Nacions Unides. És com una plataforma per mirar el món, per analitzar qüestions de dones rurals a llocs diferents del món. Va ser molt enriquidor. Vaig viatjar al Marroc, a Ghana, a l’Amèrica Llatina…’

És allà on comença a treballar en l’economia de les dones. ‘L’OIT em va enviar al Marroc, a un poble del nord. En arribar-hi, em vaig adonar que al matí et llevaves i veies tot de dones treballant pel carrer: l’una portava un cistell al cap, l’altra duia llenya a l’esquena, una altra menava la mainada… I per una altra banda hi havia tot d’homes asseguts a la porta de les botigues, perquè era l’època baixa del turisme i no tenien feina. Allò que veia no em quadrava amb les taxes d’ocupació oficials, que eren de només un 7% o un 8% en les dones i en canvi d’un 60% en els homes. Em vaig començar a qüestionar com arribem a aquestes xifres. En tornant a l’OIT ho vaig exposar i va ser a partir d’aleshores que vaig començar aquest projecte que vaig anomenar ‘Accounting for Women’s Work’.

I reflexiona: ‘Pel que jo veia, les dones treballaven més que no pas els homes però no comptaven en les estatístiques. La tradició era de no recollir estatístiques relacionades amb la feina domèstica i no pagada, que en general fan les dones. Tot plegat ve de la definició de treball: el teníem definit tradicionalment com a participació en el mercat. I va ser això que vaig començar a qüestionar. Era a final dels anys setanta. I va ser el començament d’un projecte que va durar temps.’

Després d’aquella estada decisiva a Ginebra, Benería torna als Estats Units. Aviat tornarà a canviar de ciutat: de Nova York marxa a Íthaca, al nord del mateix estat, on serà nomenada catedràtica de la prestigiosa Universitat de Cornell. A més de fer-hi classes, segueix algunes línies d’investigació que la converteixen en la prestigiosa economista que és avui. ‘Als anys vuitanta vaig publicar el llibre Las encrucijadas de clase y género, fruit d’un dels primers estudis que vaig fer. Més endavant vaig continuar treballant i fent estudis a l’Amèrica Llatina, sobre economia informal. I també em vaig dedicar a qüestions de macroeconomia per explicar com afecten homes i dones de manera diferent’, diu.

Després de quaranta-tres anys fora, Benería torna a Catalunya. ‘Adaptar-m’hi em va costar més que no m’imaginava. Havia idealitzat Catalunya. I aquí la societat havia canviat molt’, admet.

Avui, Lourdes Benería escriu les seves memòries.