Cinc dòlars per als autòctons, trenta per als estrangers: l’esclat del turisme al Japó obre la porta als preus diferenciats

The Washington Post · Anika Arora Seth

Els estrangers que viatgin al castell de Himeji, al Japó, aviat hauran de pagar sis vegades més que no pas els visitants japonesos. La mesura arriba en un moment en què el batlle de la ciutat intenta de combatre l’augment del turisme i la feblesa de la divisa local, que ha fet que el país sigui excessivament atractiu per als visitants.

El preu de l’entrada al castell de Himeji, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, a la prefectura de Hyōgo, és actualment d’un miler iens –uns sis euros– per als visitants de més de divuit anys. En una conferència de premsa diumenge proppassat, el batlle de Himeji, Hideyasu Kiyomoto, va dir que li agradaria que els estrangers paguessin trenta dòlars i els japonesos, cinc. Explicà que la intenció seria destinar els diners recaptats al manteniment del castell.

Les taxes turístiques no són res de nou. Els recàrrecs als visitants estrangers solen incloure’s en els rebuts dels hotels o en les taxes dels visats. No obstant això, aquesta mena de polítiques són inusuals al Japó, en què el ien ha perdut més del 40% del valor enfront del dòlar nord-americà aquests darrers cinc anys. Això, de retruc, ha ampliat de manera considerable la bretxa en poder adquisitiu entre els japonesos i els visitants.

Kiyomoto no és l’únic funcionari públic que vol doblar els preus per als estrangers. Alguns propietaris de negocis privats apliquen preus diferents als turistes. És el cas d’una marisqueria de Tòquio, que, d’ençà del mes passat, cobra als estrangers uns mil iens més pels seus menús.

La qüestió no és que els turistes puguin gastar sinó que n’hi ha molts. L’any 2023, un total 25 milions de turistes van visitar el Japó, un rècord que els autòctons temen que posarà a prova la vida quotidiana al país.

“Si volguéssim que tothom pagués allò que li correspon, independentment de la seva procedència, es podria argumentar que els nord-americans haurien de pagar més que els japonesos”, explica Donen McCole, professor associat de turisme i sostenibilitat de la Universitat Estatal de Michigan. I afegeix: “En compte de singularitzar la gent dels Estats Units o tenir un preu diferent per a cada divisa, és més fàcil d’establir un preu més baix per als residents.”

Els turistes estrangers van representar un 30% dels 1,48 milions de visitants del castell de Himeji l’any fiscal 2023, la xifra més alta de la història.

Quan augmenten les visites a un paratge cultural o natural, també augmenten les necessitats de restauració i gestió. Arran d’aquesta situació, els gestors d’aquests paratges solen fer créixer el preu de les entrades per desincentivar les visites o invertir més recursos a augmentar-ne la capacitat.

“La introducció d’un preu d’entrada més elevat per als turistes internacionals també pot considerar-se del punt de vista de la sostenibilitat social: el castell té un valor cultural per a la població autòctona i se li ha de permetre l’accés”, diu Linda Osti, professora titular de gestió turística de la Universitat de Bangor.

“En segon lloc, també pot considerar-se des d’una perspectiva econòmica: sovint les autoritats locals mantenen els monuments culturals amb diners públics recaptats mitjançant imposts a la població”, afegeix. I continua: “Per tant, en un cert sentit, els veïns ja han pagat pel manteniment de l’edifici o bé cultural. No se’ls hauria de cobrar dues vegades.”

La cotització del ien enfront del dòlar ha baixat aquesta darrera dècada i es va desplomar, especialment, durant la pandèmia del coronavirus. Comerciants i restauradors com ara Shogo Yonemitsu, que va obrir a l’abril un restaurant anomenat Tamatebako a Tòquio, han començat a cobrar més als estrangers per compensar la davallada.

En declaracions als mitjans locals el mes passat, Yonemitsu va explicar que cobrava 5.980 iens per un plat de marisc als clients japonesos i que als estrangers els cobrava 6.980 iens, una diferència d’uns sis euros.

“Tenint en compte el cost de servir als visitants estrangers al Japó, no tenim més remei que apujar els preus”, declarà.

Rhys ap Gwilym, professor titular d’economia a la Universitat de Bangor i coautor d’un article amb Osti sobre els imposts turístics, creu que els perfils socials i econòmics dels viatgers també poden influir en aquestes taxes.

“El turista internacional probablement s’ha gastat molts diners en el viatge, i és probable que sigui més ric que el turista autòcton mitjà. Pot ser que es tracti del viatge de la seva vida, i per això serà menys sensible als preus que no el turista autòcton”, explica Ap Gwilym. “Són dues bones raons perquè les empreses es fixin en els turistes, sobretot en els internacionals, i pensin: ‘Bé, ací tenim una oportunitat de cobrar un preu més alt.’”

Ciutats com París i Amsterdam també han apujat fa poc les taxes turístiques. Enguany, Venècia ha implantat una taxa diària de visita –que s’aplica tant a estrangers com a italians no venecians– amb l’objectiu explícit de fer front a l’excés de turistes.

“En el passat, a l’hora d’establir imposts turístics, es pensava en quant es podia cobrar als visitants sense perdre’ls. Ara, molts indrets no tan sols volen perdre’ls, sinó que els cobren perquè en vinguin menys”, diu McCole. “Això és un fenomen nou. Els residents en algunes destinacions han començat a desafiar seriosament la filosofia de ‘més és millor’, i els ‘imposts’ –en totes les seves formes– poden ajudar a reduir la xifra de visitants.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb