Lluís Cabrera: ‘L’operació de Súmate ha estat un greu error’

Lluís Cabrera (1954) és d’aquells activistes que sempre treuen el cap per les primeres files. Va arribar a Barcelona a deu anys, procedent d’un poble de Jaén, i de ben jove va implicar-se en la lluita antifranquista i veïnal. Fundador de la penya flamenca Enrique Morente, impulsor de l’Ateneu Popular de Nou Barris i de l’entitat Altres Andalusos, el 1979 va impulsar el Taller de Músics, que amb els anys ha esdevingut referència i planter dels artistes de jazz i flamenc de la ciutat i del país. Avui recull el premi ARC de la indústria musical del directe a la trajectòria professional. El guardó és un bon moment per a parlar amb Cabrera de la seva carrera professional, però inevitablement la conversa deriva cap a l’actualitat política. A l’altra banda del telèfon ens trobem un home amb l’humor sempre a punt i la rialla fàcil, però molt crític amb la política dominant de les darreres dècades i amb alguna de les estratègies independentistes recents.

—Us deu fer il·lusió aquest premi.
—Sí, perquè jo vaig participar en l’ARC. Fa més de vint anys s’anomenava APA, i en aquell temps un grup de gent jove, més moderna i progressista, que ens dedicàvem al sector, la vèiem com una associació massa antiga. Vam muntar una entitat, MUSA, amb què volíem representar la música creativa. Però em vaig adonar que tots érem professionals que formàvem part de la representació artística, i que havíem d’estar junts i no pas consolidar dues associacions diferents. Per això vaig convèncer els meus companys de fer una mena d’infiltració a l’APA, per fer-hi un canvi i agafar-ne les regnes. Muntar una junta alternativa, perquè hi calia saba nova. I ens en vam fer socis. Vaig proposar de canviar-ne el nom i va passar a dir-se ARC. En tinc bons records, d’aquell temps. Molts d’aquells joves avui formen part de la junta de l’entitat, que representa el 85% de la música que es mou a Catalunya. Em sento afalagat per aquest premi. Tot i que me’l deuen donar perquè no coneixen tota la meva trajectòria…

—A què us referiu?
—Que el Taller de Músics té un vessant de promotors i representació artística, però també té l’escola, la discogràfica, el club. És un model que hem anat creant de mica en mica i que té un sentit. Hem implantant un model diferent, que dóna resultats, no hi ha exemples similars. La base troncal és l’escola del Raval, i des de fa sis anys també el grau superior a Sant Andreu.

—Vau començar de zero. Què us va empènyer a muntar el Taller de Músics el 1979?
—No sabia què fer amb la meva vida. Veníem de la lluita antifranquista a Nou Barris, i quan va arribar la democràcia no hi havia gaires sortides. Molts van optar per entrar a partits polítics, però jo venia del món llibertari i no ho veia clar.

—Teníeu cap vocació o finalitat per a fundar el Taller?
—Jo em guanyava la vida amb una editorial de llibres al Raval. No tenia cap ofici, tenia l’experiència de la penya Enrique Morente, que havíem fundat als setanta. Feia molta feina voluntària de management i muntant concerts, em movia en aquest ambient, i vaig conèixer molta gent. I va haver-hi un fet crucial. L’any 77 vam enderrocar una fàbrica asfàltica que vam convertir en l’Ateneu Popular de Nou Barris. Va ser la primera lluita per la cultura i l’ecologia. Jo era l’encarregat d’establir contacte amb músics per a una festa de trenta hores. Em vaig comprometre amb els músics professionals i tots els tècnics que els pagaria. Però l’assemblea va decidir que no, que no es pagaria ningú. Em van deixar amb el cul a l’aire. Paral·lelament, ja havíem tingut la idea de muntar el Taller, de manera que vaig dir a tots aquells músics que hi vinguessin i recuperessin així els diners que no els havia pogut pagar perquè l’assemblea m’havia desautoritzat. Allà vaig conèixer els primers professors del Taller. Aquell embolic em va facilitar de fer-ho.

—Un Taller centrat en el jazz i el flamenc, que tenen alguns paral·lelismes.
—Sí, perquè tots neixen de les classes populars, un a Nova Orleans i l’altre a Andalusia. Però no només a Andalusia, al Taller hem fet una feina de recerca amb Martí Marfà i tenim documentació que constata que el 1880 es cantava flamenc en català i en caló. Això canvia molt el relat de la història recent que ha fet el pujolisme. El flamenc no és cap cultura estranya ni invasora, m’entens?

—De fet, tenim una certa tradició andalusina als Països Catalans, no?
—Si parlem també d’Illes Balears i País Valencià, veiem que els cants populars són molt semblants. Fandangos, romanços, cants de treball, cants de sega… el flamenc surt de tot això. Encara persisteix la idea que tot el que té a veure amb el flamenc forma part d’una cultura espanyola imposada, però la cultura catalana està impregnada, en l’aspecte musical, de la cultura mediterrània.

—Però voleu dir que encara hi ha aquesta percepció?
—No t’ho pots ni imaginar. Ho he vist en conferències que hem fet com a Altres Andalusos. Quan treus el tema del flamenc és terrible. Són sectors que anomeno ‘catalibans’ i n’hi ha molts en el moviment independentista. Aquest és el fre per a no passar del 50%. Això no té sentit al segle XXI, no hi ha res pur. Parlem de música: l’Aurelio de Cádiz es deia Aureli Sellés Nomdedéu i era valencià. També tenim Antonio Gades, Miguel Burrull, impulsor de la base de la guitarra flamenca actual. I si parlem de música culta: Granados, Albéniz, Tàrrega, Tarragó… Tots catalans. Per què ha desaparegut la sarsuela de Catalunya, si les millors sarsueles són d’aquí? Ens hem equivocat. Tot allò que té el castellà com a eina de comunicació s’associa al franquisme, i ja ho entenc, perquè el franquisme va voler eliminar la llengua catalana. Però no es pot confondre la gent que tenim el castellà com a primera llengua amb invasors. S’equivoca qui ho fa. El relat pujolista s’ha equivocat molt. Però d’aquesta manera, posant l’èmfasi en les diferències culturals, han volgut tapar les diferències de classe. Fa deu anys va néixer Ciutadans, només pel tema de la llengua.

—I no són justament ells qui n’han fet un ús etnicista i han pretès dividir la societat catalana?
—És clar, però perquè el catalanisme polític mai no ha sabut acollir com a patrimoni propi el castellà. Per reacció a la dictadura. Però la majoria dels que vam arribar aquí d’uns altres llocs d’Espanya no érem franquistes, tot el contrari, érem perdedors de la guerra civil. Encara hi ha qui diu que la guerra civil va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya, i això no té sentit, va ser una guerra de classes, de rics contra pobres. I els pobres van perdre a Andalusia i a Catalunya. Ho dic així per resumir-ho molt, que ja sé que és més complicat. Però els perdedors de la guerra a Andalusia vam ser els pobres, els qui no teníem ni un tros de pa ni de terra. Vam venir aquí per trobar feina, i vam ajudar a progressar, colze a colze amb els treballadors catalans.

—L’augment de l’independentisme no ha anat vinculat també a aquest canvi de relat?
—Però és conjuntural, no és estructural. Ho diuen però no ho pensen. Quan parlem de cultura catalana parlem de Lluís Llach, però també d’Estopa. En canvi, neguen Estopa. Aquest és l’exemple que no admeten un grup que barreja la rumba i el pop-rock perquè no canta en català. I què, si no ho fan? És molt més catalana la música que fa Estopa, perquè la rumba catalana és d’aquí, que no la de la Companyia Elèctrica Dharma, que no fan pas música tradicional catalana. I mira: fan servir teclat, trompeta, guitarra elèctrica, baix elèctric, bateria moderna, i el senyor que salta allà al davant, saps què toca? Un saxo soprano! La gent es pensa que és una tenora, però no. Cap d’aquests instruments no té res a veure amb nosaltres.

—Sempre us ha molestat la folklorització que s’ha fet dels catalans d’origen andalús.
—És el que hem denunciat els Altres Andalusos en tres llibres. La gran mentida ha estat congelar les identitats, no parlar de les coses que ens uneixen. Recordem la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Fer un ús polític i muntar entitats plenes de diners públics per fer creure als socis que són al poble d’on van marxar als anys setanta em sembla una de les obscenitats més grans.

—I no teniu la sensació que ara torna a fer això mateix algun sector independentista?
—L’operació de Súmate ha estat un error gravíssim. Blocar i mantenir les identitats congelades. Recordo quan es muntaven processons a Ciutat Meridiana amb Imma Mayol i Josep Maria Sala. Ho denunciàvem fa deu anys i ja dèiem que tot allò era potencial lerrouxisme que dividiria la societat catalana. Perquè el catalanisme polític no cobria aquest espai.

—I això frena avui l’independentisme per sota del 50%?
—El que fa que no es passi del 50% és que des de la transició fins ara s’han volgut congelar les identitats i que el catalanisme polític (PSC, CiU, ERC) no ha estat capaç d’acollir en el seu discurs que el castellà també és català. No pots prendre els castellanoparlants com un enemic.

—Llavors sí que veieu bé l’estratègia d’aquests últims anys d’una part de l’independentisme per a atreure vot castellanoparlant?
—No, això és un muntatge. Súmate fa igual com la FECAC. Congelar una gent perquè parla castellà. Jo em refereixo a una altra cosa: fa trenta-sis anys que el catalanisme polític hauria d’haver-se avançat i no fer cap divisió, com volia el PSUC. Però el PSUC va desaparèixer.

—Quina hauria de ser l’estratègia, doncs?
—Ara ja no es pot fer, hi ha gent congelada. Com també hi ha ‘catalibans’ congelats que prefereixen una Catalunya autonòmica abans que una Catalunya amb elements hispànics i mediterranis. El franquisme era un motiu per a fer-se separatista, no pas la cultura, la llengua o la identitat. Hi ha hagut un error de base. Per molts Súmates que muntis ara, resten. Això que fa ERC no sigui creïble. Nosaltres demanem que els dirigents polítics i els qui fan els relats i els discursos dels partits independentistes diguin amb veu ben alta que el castellà pertany a aquest país en les mateixes condicions que el català. Perquè la majoria de gent de barris que no parlen català no són pas franquistes ni responsables del que va intentar el franquisme. Hi havia un buit que no cobria el catalanisme, i és el que van aprofitar Ciutadans. Ara això els ha esclatat i el 27-S Ciutadans ha estat primera força a l’àrea metropolitana. Els Altres Andalusos ja ho avisàvem: allò era llaurar per al lerrouxisme. I això no es contraresta creant Súmate. Parla en castellà el senyor Rufián, però no ho fa Junqueras.

—És a dir, que us sembla bé que Gabriel Rufián parli en castellà i brandi els seus orígens de Santa Coloma?
—No, em sembla fatal. Perquè no és creïble, és una qüestió conjuntural per intentar pescar vots que ara són de Ciutadans. I veurem per a qui seran. Que Ciutadans no va de broma, eh? Compte, que són uns neofalangistes ultraliberals. Aquest noi no té passat, s’han inventat una pel·lícula. Tampoc no té discurs, no sap què dir, només fa frases. És un invent d’ERC. I fa un discurs en castellà que està més a prop de la CUP que d’ERC, perquè ERC vol recollir vots de Ciutadans i també de la CUP. I això és impossible.

—Us veig molt negatiu.
—Quan parlo del canvi d’entendre la societat catalana, parlo des de la transició, sobretot des de la desaparició del PSUC el 1981. El pujolisme ha estat hegemònic, i s’ha basat en la cultura diferenciada de l’espanyola, en una confrontació de català i castellà. Ha estat un error gravíssim. La independència és llibertat, dignitat i política. En parlem? No cal anar al 1714. Avui tenim un grup humà que ha decidit de separar-se d’Espanya perquè no vol viure en un estat opressor. Però parlant de cultura i llengua hi ha una gent que mai no se sentirà acollida, aquest és el nostre atzucac.

—Ja hem fet més d’una hora d’entrevista i em fa l’efecte que ho haurem de deixar aquí…
—Tot això, ho has enregistrat? A veure si pots fer que s’entengui.