Lloança de l’unionisme respectuós

Societat Civil Catalana va tornar a fracassar ahir. No va aconseguir d’omplir ni la petita plaça de Sant Jaume amb una concentració de gent que anava de l’extrema dreta a la dreta extrema, amb algunes comptades i pintoresques excepcions. Com sempre, les banderes de la dictadura es van deixar veure sense cap mirament i ningú no es va dignar a retirar-les.

És evident que l’unionisme al Principat no el representa Societat Civil Catalana o, per dir-ho a l’inrevés, és evident que l’unionisme no sent que Societat Civil Catalana sigui representant seu. Els continuats fracassos de les convocatòries que fa ho deixen palès. Són molt lluny de mobilitzar aquells sectors de catalans que no van votar independència el 27-S. A les urnes s’expressen, però al carrer no. I això, que hauria de fer reflexionar seriosament els qui controlen Societat Civil Catalana, també ens ha de fer reflexionar els independentistes.

Personalment, crec que devem respecte i reconeixement a la gran majoria dels unionistes catalans per l’exquisida correcció i el respecte que mostren envers la majoria independentista.

Per a molta gent tot això no és pas fàcil. Imagineu-vos què sentiríeu si veiéssiu per la televisió una cadena humana entre Vinaròs i el Voló amb milions de persones brandant amb entusiasme banderes… espanyoles. Els catalans que volen restar a Espanya ja han viscut tres anys llargs de mobilitzacions i victòries de l’independentisme que, per força, no els han de resultar gens agradables.

I, tanmateix, hi reaccionen amb molta calma i amb un gran respecte. No hi ha hagut fins ara incidents remarcables, tret dels que causen de tant en tant els grups més militants o, directament, persones uniformades. Quan han hagut de votar, s’han decantat pels partits que consideraven que els defensaven millor, però no han expressat agressivitat ni tan sols tensió contra els partidaris de la independència.

És cert que també els independentistes hem estat exquisits amb ells i en cap moment no els hem volgut posar contra les cordes. Tots sabem que la república no és per als independentistes, sinó per al país sencer i la discrepància d’idees no únicament l’hem respectada, sinó que fins i tot l’hem encoratjada, com es va comprovar notablement durant la tanda de referèndums populars.

Això és cert. Però també és cert que la major part dels unionistes catalans es comporten amb un tarannà democràtic d’acceptació de la diferència que cal reconèixer i posar al seu lloc. Amb l’allau de barbaritats que vomiten les televisions de Madrid i amb el to encrespat i bel·licós que fan servir els polítics d’aquesta orientació, seria previsible que una part important dels seus seguidors hagués esdevingut una força mobilitzada ferotgement contra la independència. I això no ha passat. No volen abandonar Espanya, però no estan disposats a imposar el seu criteri i respecten la mobilització dels qui volem una cosa que a ells, necessàriament, els ha de fer mal al cor.

De les moltes notícies positives del procés cap a la independència, ara per ara, aquesta és una de les que m’emocionen més. Perquè si això continua així, efectivament aconseguirem de fer un país millor per a tothom. No solament per als del sí.