27.04.2017 - 22:09
|
Actualització: 28.04.2017 - 10:02
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, parava els peus dimecres al parlament al dirigent del PP català, Xavier Garcia Albiol, que s’havia afegit a la campanya de desprestigi contra Lluís Llach. Deia Puigdemont: ‘Intentar presentar Lluís Llach com una persona que amenaça, que coacciona, no només és injust, és d’ignorant. Perquè si una cosa pot acreditar la biografia del senyor Llach és que ha estat víctima. Víctima de censura, de detenció, d’exili per gent que quan van començar la seva carrera política governava Franco i quan la van acabar van ser diputats del seu grup. Com ara el senyor Rodolfo Martín Villa.’
Lluís Llach ha lluitat per les llibertats individuals i col·lectives des de fa prop de cinquanta anys, i no únicament en temps de dictadura, però també i sobretot en temps de dictadura. Aquest és un resum molt incomplet d’una vida dedicada a la llibertat, que no admet de ser banalitzada.
1968. L’Estaca, censura només de començar
El 1968, Lluís Llach publica ‘L’estaca’, una cançó destinada a esdevenir un himne. Els censors franquistes no aprovaren aquesta cançó fins a la vuitena volta que Llach la va presentar, i si tenia un altre nom, ‘Ahir’. Va ser prohibida l’any següent, però ja era un cant popular que s’havia convertit en un himne a tot el món.
‘L’estaca’ ha estat cantada en moltíssimes llengües, a tot el món. El sindicat Solidaritat polonès la va adoptar el 1978, com a himne propi, després de ser popularitzada al país pel cantant Jacek Kaczmarski. També es va fer popular durant la revolta tunisiana del 2011. Se n’han enregistrat versions en més de cinquanta llengües diferents.
1970. Quatre anys de prohibició i exili
El novembre del 1970, Llach viatja a Cuba i participa en un recital en què critica la política de Franco, cosa que fa que l’ambaixador espanyol se’n vagi de la sala. En tornant de l’illa debuta al teatre Monumental de Madrid i immediatament després li prohibeix durant quatre anys de cantar a l’estat espanyol, tret del Principat. El 12 de desembre, especialment, li prohibeixen un recital a la final del I Premi Revelació de Cançó al País Valencià, a València, on participava com a artista convidat. La seva situació professional es fa insostenible i decideix d’exiliar-se a París
.
1975. Detingut i censurat vuit mesos, per Martín Villa
El 1975 Llach estrena ‘Viatge a Itaca’ amb una sèrie de recitals a Barcelona. El 12 de maig, és detingut i portat a la Jefatura Superior, on ha de declarar. L’interrogatori es va centrar en el primer recital, quan el cantant, que tenia prohibit de fer cap repetició de les seves cançons, després de l’aplaudiment del públic durant més de vint minuts, va tornar a sortir per dir que no en podia cantar cap més.
De resultes dels fets, es prohibeix la sisena actuació prevista, li imposen una multa de cent mil pessetes i li prohibeixen d’actuar durant vuit mesos. El governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, que després fou diputat pel PP, justificà la repressió per les ‘infraccions al reglament d’espectacles, que prohibeix terminantment que els artistes s’adrecin al públic i hi estableixin diàleg, cosa que el senyor Llach va fer en reiterades ocasions, proferint expressions que l’autoritat governativa ha considerat atemptatòries a les institucions i a la legislació vigent’.
Segon exili i noves prohibicions
Poc després, Llach és forçat de nou a l’exili. Però el 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort de Franco, Lluís Llach torna a aparèixer amb tres grans recitals al Palau d’Esports de Montjuïc, concerts que van esdevenir una de les primeres grans manifestacions públiques de l’oposició democràtica. Martín Villa, una altra vegada, prohibeix el quart. Llach és objecte d’un seguit de prohibicions que afecten molts dels seus concerts.
Expulsat de les Canàries
En aquest ambient, el divendres 27 de febrer Llach arriba a les Illes Canàries, a Santa Cruz, per fer dos recitals al teatre Guimerà. Quan hi arriba, es troba que els recitals són prohibits, però el rector de la Universitat de La Laguna li ofereix de cantar al recinte universitari. Llach accepta la proposta, però la policia comunica al rector que impedirà l’acte. De resultes d’això, dimiteixen el rector i la junta. L’1 de març, Llach és literalment expulsat de l’illa per la policia, que el porta a l’aeroport i el fa pujar enun avió. Durant els dos mesos següents, li prohibeixen tots els recitals que tenia prevists.
El 31 d’agost es va fer un festival de Lluís Llach al Grec, organitzat per l’Assemblea d’Actors i Directors. Pocs dies després, l’organització rebia una multa de 250.000 pessetes, acusada de ser responsable dels fets que s’hi van esdevenir. Segons la comunicació del Negociat de Multes de la Direcció Superior de Policia de Barcelona, el recital s’havia transformat en una reunió pública de caràcter polític, en la qual es van produir ‘actes contraris a l’ordre públic’.
1976. Els assassinats de Vitòria, un compromís contra la repressió
Enmig del greu clima de tensió de la transició, a Vitòria (País Basc) el 3 de març de 1976 una vaga acaba amb la policia disparant i matant cinc persones, a les ordre del ministre Manuel Fraga, fundador del PP. Els fets colpeixen molt profundament Lluís Llach. Escriu la cantata Campanades a morts, que s’estrena a Euskadi Nord, arran de la impossibilitat de cantar-la al sud.
Llach defensarà sempre la lluita dels familiars dels joves assassinats aquell dia. Però la cantata incorporarà una nova significació l’any 2000, quan ETA mata Ernest Lluch. Llach, al final de la manifestació de protesta a Barcelona, apareix al costat de les filles del ministre socialista i incorpora fragments de Campanades a morts en els seus recitals per a recordar Lluch.
En el decurs dels anys, Campanades a morts esdevé també un símbol de la lluita per recuperar la memòria històrica. Especialment en els anys més foscs del PP, Llach interpreta la cantata per donar suport constantment als grups que lluiten per denunciar els crims del franquisme i de la transició. En aquest vídeo canta a València, durant la constitució de la Comissió de la Veritat, l’any 2007.
El compromís polític amb Nacionalistes d’Esquerra
El 1979, quan es funda Nacionalistes d’Esquerra, Lluís Llach s’hi uneix. Aquest grup d’esquerres, decebut amb la transició, intenta obrir una nova via basada en la recuperació dels principis de l’Assemblea de Catalunya i incorporant el dret d’autodeterminació i la defensa dels Països Catalans.
Malgrat que ja fa sis anys de la mort de Franco, Llach continua tenint problemes de censura. TVE prohibeix en l’últim moment l’emissió d’un programa especial. Llach reclama danys i perjudicis, guanya el judici i és indemnitzat.
- Concerts per a ajudar Amnistia Internacional
El 1982, amb el disc I amb el somriure, la revolta, Lluís Llach comença a col·laborar amb Miquel Martí i Pol. El disc es presenta en vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer concert són lliurats a Amnistia Internacional.
El concert del Camp Nou
El 6 de juliol del 1982 Lluís Llach fa el recital més multitudinari i insòlit de la seva vida: omple el Camp Nou, amb més de 100.000 persones. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense precedents al país i serà recordat sempre com un clam en defensa dels drets nacionals de Catalunya. Aquell recital és aprofitat per organitzacions com la Crida a la Solidaritat o Terra Lliure per fer-se a conèixer. En un moment en què la transició comença a decebre molta gent, Llach provoca una trobada que molts recorden com el primer gran acte independentista, tot i que la presència d’estelades hi és encara minoritària.
Contra l’OTAN i en defensa de la cultura
En els anys d’estabilització del règim sorgit de la transició, Llach continua intervenint en tot de mobilitzacions. Participa, per exemple, en les sis hores contra l’entrada a l’OTAN a Barcelona i, més endavant, juntament amb més representants històrics de la Nova Cançó, pren part en una tancada de dos dies organitzada per l’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, contra el tracte discriminatori que reben per part de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i de la televisió de Catalunya, TV3.
Llach denuncia Felipe González per haver traït la promesa de no entrar a l’OTAN
El 1982 els socialistes arriben al poder a Espanya i el 1986 es desfan de la seva promesa d’impedir l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN. El PSOE fa un referèndum en què defensa l’entrada a l’Aliança Atlàntica, que el perd al Principat i a Euskadi però el guanya a la resta de l’estat. Felipe González decideix que l’estat espanyol passi a formar part de l’OTAN i Lluís Llach, en un gest insòlit, el porta a judici. Llach ho fa com a votant del PSC, que se’n reconeix, perquè s’han trencat les promeses que el van portar a donar suport a aquest partit a les urnes. Perd el judici, segons el tribunal ‘perquè no hi ha legislació aplicable’, cosa que no impedeix que ordeni a Llach de pagar-ne les costes.
Amb els insubmisos
Lluís Llach continua cantant i expressant el seu suport a tota mena de col·lectius i grups que lluiten per les llibertats civils. S’implica especialment en la lluita dels insubmisos. Amb la cançó ‘Insubmís’ fa visible aquest col·lectiu de joves que es negaven a fer el servei militar i a acollir-se a l’objecció de consciència i que eren jutjats seguint el codi penal. El ministre socialista de Justícia, Enrique Múgica, acusà els insubmisos de ‘utilitzar l’objecció de consciència per desestabilitzar l’estat democràtic’ i diu que tenen el suport de ‘radicals i violents’. Alhora els adverteix que ‘tot el pes de la llei’ caurà sobre ells.
La lluita del col·lectiu insubmís es basava en la desobediència civil i va arribar a ser tan forta que va motivar, de primer, la reducció del servei militar de 12 mesos a 9 i més tard la desaparició total. Pel camí, més de 4.000 insubmisos van ser duts a judici, centenars foren empresonats i fins i tot un, Enrique Mur, morí a la presó.
Artista per la Pau de la UNESCO
El mes de maig del 1999, durant la guerra de Kossove, Llach, que sempre s’ha oposat a les guerres i a la violència, publica un CD amb només dos temes, per dedicar tots els beneficis a l’associació Ajuda per a Kossovo. El 2 de juliol intervé al Palau Sant Jordi en el macroconcert Catalunya X Kossovo. El 5 de novembre, la UNESCO el nomena Artista per la Pau.
Crític fins al darrer concert
El 2007 Lluís Llach posava punt final a la seva carrera amb un concert d’unes tres hores a Verges, que va ser precedit d’una contundent xiulada quan entrava el president José Montilla. Llach va ser molt dur amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó, com havia fet durant tota la seva carrera. Davant gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l’actitud mediocre dels polítics amb l’estatut i va dir que feia vint anys que l’esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.
Quan començar el concert, Lluís Llach va saludar els espectadors de TV3 al País Valencià, en un moment en què el govern del PP és a punt d’interrompre’n les emissions. En aquell moment pronuncia la frase ‘El País Valencià és el meu país’.
Llach, sempre amb el País Valencià
La frase no era per a quedar bé. Llach és un home de Països Catalans i sempre ha lluitat d’una manera molt especial pels drets del País Valencià. Mai no ha mancat el seu suport a cap iniciativa. Especialment quan el PP més atacava la llengua i la cultura, Llach sempre estava disposat a ser-hi. Fins al punt que després de retirar-se ha cantat en diverses ocasions al País Valencià.
El 16 d’abril de 2011, a València, Lluís Llach va cloure la manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià amb el lema ‘Sí a TV3, sí a la llengua, sí a la transparència’, interpretant tres temes: ‘Abril 74’, ‘No abarateixis el somni’ i ‘Silenci’. Ho féu davant les Torres de Quart des d’un tràiler, perquè l’ajuntament de la ciutat no havia donat permís per a muntar un escenari. També l’any passat, quan el nacionalisme va recuperar la plaça de bous per als actes del 25 d’Abril, Llach hi va voler ser i cantar amb un grup de corals valencianes.
Junts pel Sí
Malgrat haver-se retirat dels escenaris, la presència pública de Lluís Llach no únicament no ha minvat, sinó que s’ha enfortit que mai. El seu esforç de cooperació al Senegal amb la fundació que porta el seu nom i la implicació amb tot de projectes i reivindicacions no han deixat decaure la seva veu.
I, tanmateix, va ser una gran sorpresa l’anunci del 24 de juliol de 2015 que Llach s’incorporava a les llistes de Junts pel Sí, com a cap de llista per Girona. El resultat de la coalició independentista va ser històric: va aconseguir el 56% dels vots i 12 dels 17 escons de la circumscripció.
La participació de Lluís Llach en aquestes eleccions serà recordada especialment per l’impressionant discurs que va fer, ‘Mai més subdits‘ davant un pavelló de Fontajau ple de gom a gom.
