09.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 09.06.2016 - 23:17
Ja hi tornem a ser: els mals de tot el món són culpa de la CUP. Aquests marrans, bruts, malcardats, vàndals i tantes coses més són els culpables de malbaratar el somni de tot un país. Els mitjans periodístics carreguen a l’uníson contra els cupaires. D’una banda, els mitjans compromesos amb el procés cap a la independència; d’una altra, i encara amb més alegria, tots aquells que no volen la independència i que furguen victoriosos en la ferida.
Ara, l’arravatament d’ira s’ha produït per l’esmena a la totalitat del pressupost de la Generalitat del 2016. Però no ens enganyem: qualsevol excusa és bona per a criminalitzar aquella gent. Ho diré de manera més barroera: estem des de fa temps en un estadi tal de crispació que qualsevol pet en contra de la CUP esdevé digne d’encapçalar una notícia. O, més ben escrit, una pseudo-notícia perquè em nego a creure que l’ús de qualsevol opinió no argumentada o qualsevol piulada de cent quaranta caràcters, vingui d’on vingui, es pugui considerar periodisme.
Quants dels qui acusen els cupaires d’arruïnar la felicitat dels catalans han estudiat el pressupost presentat per Junqueras? I quants més han estudiat les esmenes de la CUP? Jo no ho he fet. I em fa l’efecte que la gran majoria dels qui atonyinen l’Anna Gabriel i companyia tampoc no ho han fet. El pressupost és l’excusa. L’assumpte s’ha convertit en un acte de fe. Ja va passar l’any passat amb aquell carregós dilema sobre si Artur Mas havia de ser escollit president de la Generalitat o no. Arguments polítics, ben pocs; més aviat vísceres, per l’una banda i –ho reconec en carn pròpia– per l’altra. Ara torna a passar igual: hem canviat de sacerdots, però es tracta de seguir la mateixa religió: caminar cap a la independència al preu que sigui. I qui no segueixi la consigna esdevé un heretge. Si Puigdemont i Junqueras manifesten que sense el pressupost s’acaba el món, direm amén; si els tribunaires com l’Álvaro o la Rahola insulten els heretges, direm amén; si l’Antonio Baños o el Quim Arrufat sembla que s’aparten de l’infern cupaire, no solament direm amén, sinó que els acollirem en el si de la veritat…
Amb tot això vull dir que la CUP ho fa tot bé? És clar que no; molts dels qui els vam votar som els primers de dissentir d’algunes de les formes i dels continguts que la CUP desplega al parlament. És evident que hi ha estratègies polítiques que no saben explicar bé; que fan ben pocs favors a l’assemblearisme quan, en comptes de vendre-ho com un acte de sobirania, deixen que es filtri la idea de l’olla de grills. És evident que poden fer-ho molt millor. No sé si pot servir d’excusa, però també és cert que practiquen un tipus d’exercici polític nou; no s’acullen a les velles maneres. Quan heu vist en el si de partits com ERC o CDC veus discrepants com la de Baños o Arrufat? Quan heu vist que les decisions polítiques no les prenguin uns pocs dirigents en un despatx, sinó en una assemblea retransmesa gairebé en directe?
Amb tot, d’acord, la CUP no ho fa bé. Però i a l’altre cantó? Tots aquells que demonitzen els cupaires, aixequen la veu per criticar les accions del govern de la Generalitat quan ho creguin convenient? Es pot ser independentista i denunciar els casos relacionats amb els Mossos d’Esquadra (ja sabeu què vull dir: la readmissió al cos de culpables confessos; la cobertura gremialista dels policies en el cas d’Ester Quintana…) o amb la defensa d’una escola pública i, per tant, en contra dels centres que discriminen per sexe? Ja m’imagino que, arribats en aquest punt, alguns començaran a exclamar que l’una cosa no té res a veure amb l’altra; que primer fem la independència i després ja ens posarem d’acord… Però aquests plantejaments no s’expliquen per la política, per la raó; més aviat s’expliquen per la fe, com si només existís un credo independentista. Amb l’agreujant que als qui practiquen aquest credo els van faltar uns quants vots, ai las! I d’aquí ve el problema, es pensen que tot independentista participa de la mateixa litúrgia. I no és així.
La política no pot ser, no ha de ser una religió. No podem votar els qui han de governar per les vísceres, necessitem argumentacions polítiques. La independència no pot ser una religió, amb sacerdots i heretges. O almenys hi ha d’haver un espai per a aquells que, essent independentistes, perquè ho som des de molt abans que Convergència canviés d’horitzó, ens plantegem problemes polítics i ideològics. No dic que no anem equivocats, és probable, però si anem equivocats no ho entendrem perquè tots els qui van votar Junts x Sí ho cridin molt i molt fort; perquè ens col·loquin en el bàndol dels independentistes dolents.
Jo, quan sento que la independència és una il·lusió col·lectiva, em poso a tremolar. Per mi fa temps que és una ambició política i, evidentment, hi ha moments de fortes emocions en el trajecte. Però jo no vull cap església que dictamini quin són els bons creients. Que de religions ja en tenim prou. I massa.
