L’Euromed i una democràcia que no funciona bé

Em perdonaran que, per un dia, comence amb una anècdota personal. Dijous passat vaig agafar l’Euromed de Barcelona a València. Com tots els usuaris d’aquest tren, he esdevingut un client absolutament escèptic de Renfe i Adif. Ja ho sé que no arribarà a l’hora. Faig aquesta ruta constantment i no recorde quina és la darrera vegada que vam fer el viatge sense cap complicació i arribant a l’hora estipulada en el bitllet.

Dijous passat la cosa va ser més greu perquè el tren que havia d’eixir a les sis de la vesprada de Sants simplement no va arribar-hi. Vam acabar eixint prop de les vuit, enmig d’un caos considerable que vaig retratar en un piulet, en què mostrava una fotografia de la gent seient per terra a l’estació.

. @renfe supera el rècord de mal servei. L’Euromed ja ni ha arribat a l’estació d’eixida. La gent tirada per terra pic.twitter.com/SvKGdJmuuK

— Vicent Partal (@vpartal) 4 d’agost de 2016

Aquell piulet el van respondre el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Tots dos van deixar clar que la situació era insuportable. Un altre usuari, Vicent Arnau, va aprofitar l’ocasió per demanar-los d’impulsar uns Ferrocarrils de la Mediterrània, dels quals s’havia parlat ja en alguna ocasió i van ser molts els qui van aportar més proves i més anècdotes sobre el mal funcionament de Renfe al corredor del Mediterrani.

@rocofaura94 @generalitat @gencat @KRLS @vpartal @Renfe tota raó. Profundament impresentable. No podem continuar així.

— Ximo Puig (@ximopuig) 4 d’agost de 2016

Portem anys de funcionament indecent. L’Estat espanyol és incapaç de donar un tracte digne als nostres ciutadans. https://t.co/64CdaJMJfq

— Carles Puigdemont (@KRLS) 4 d’agost de 2016

El problema és, tots ho sabem, d’una importància colossal. L’estat espanyol inverteix per damunt del que seria raonable en zones geogràfiques que no tenen gens de sentit estratègic i mentrestant desatén els usuaris de la línia més important, tant respecte del trànsit de passatgers com pel sentit econòmic que té. No solament això. Els serveis de rodalia de Barcelona i València són castigats de manera sistemàtica. Baixar de Vic o Manresa en tren a Barcelona és un drama. L’Ebre aguanta una desatenció inimaginable, una autèntica burla per als habitants, pràcticament incomunicats. El viatge entre Castelló i València és un suplici permanent. I quan la Generalitat Valenciana intenta impulsar el ferrocarril de la costa per la Safor i la Marina hem d’aguantar que se’n diga que no hi ha mercat per a una obra així. Alacant, finalment, viu una situació inaudita de desconnexió respecte a la resta del país i del corredor mediterrani.

L’obvietat del cas és tan gran que no perdré ni un minut més a explicar-ho: El País Valencià i el Principat vivim una situació en termes d’infrastructures, especialment ferroviàries, que només es pot considerar un càstig deliberat. És inexplicable que una planificació racional, basada en criteris de mercat o basada en criteris estratègics, desemboque en una situació com la que vivim. I, per tant, això únicament s’explica per una voluntat política deliberada de castigar-nos. De fer difícil la nostra vida de ciutadans i d’intentar arruïnar el país. No n’hi ha cap més explicació possible per una actuació com aquesta.

El problema és que tal com estem ara mateix no hi ha cap alternativa possible. I això empitjora greument la qualitat de la nostra democràcia i la confiança de la gent en els polítics.

No tinc cap dubte que si les dues Generalitats s’uniren i crearen un corredor ferroviari conjunt aquest funcionaria molt més bé que l’actual i seria un gran negoci i tot. Però el règim del 79 ha ofegat expressament les autonomies per convertir-les en administracions de segona fila, sense capacitat de decisió política. Ni la Generalitat Valenciana ni la de Catalunya estan avui en condicions de portar a terme una obra d’aquesta magnitud.

Més i tot: segur que els impedirien de fer-ho si recorrien al finançament privat. I el contrast històric és enorme: l’autopista que encara avui relliga el país de dalt a baix va ser possible als anys setanta pel finançament privat. Però avui repetir la jugada seria impossible perquè l’estat espanyol ho blocaria immediatament. Imaginem que les dues Generalitats trobassen empreses disposades a crear aquest corredor i operadors interessats a fer-lo –cosa que no tinc cap dubte que passaria. Algú creu que l’estat espanyol no eixiria immediatament com un llop a protegir els privilegis de Renfe i Adif, encara que siga a costa del benestar dels ciutadans?

Ací és on arribem al nus de la qüestió. Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània. Les proves s’acumulen tant que negar això tan sols es pot fer des del punt de vista del voluntarisme nacionalista espanyol més abrandat. Perquè no parlem de trens i prou. Parlem de l’economia sencera de l’Arc Mediterrani que, malgrat que és el pilar bàsic de l’economia de l’actual estat espanyol, viu en una persecució constant de l’estat espanyol mateix.

Si això fos tan sols una qüestió macroeconòmica, podríem prendre’ns-ho amb una certa distància i observar-ho amb curiositat i tot. Però resulta que això que passa interfereix greument en la vida diària de la majoria dels nostres ciutadans i, per tant, en la qualitat de la democràcia que tenim. Perquè una democràcia que no té en compte les necessitats dels ciutadans no és una democràcia avançada. I perquè una democràcia que incapacita el govern mateix per a resoldre els entrebancs diaris dels ciutadans no és una democràcia real.

La impotència amb què els governs valencià i català, i els respectius presidents, sofreixen el desgast permanent de la seua població, veient clarament que és una vergonya el que està passant, és un símptoma clar que no vivim en un règim en què els ciutadans són el centre del servei públic, de que no vivim en una democràcia destinada a millorar la vida de la gent. L’única cosa que ens pot consolar al respecte és que com que l’evidència que som en eixe punt ja no és teòrica sinó que s’expressa en coses tan simples com agafar un tren, ningú no pot estranyar-se que aquest malestar cresca i cresca tant com ho està fent, fins a posar en perill els fonaments mateix d’aquest despropòsit. Perquè és que, simplement, ja no ens queda cap més remei.

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]