15.02.2017 - 02:28
|
Actualització: 15.02.2017 - 07:37
La vesprada d’ahir va ser una vesprada d’emocions fortes en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València. Primer es va projectar el documentari Tarajal, desmuntant la frontera sud, de Xapo Ortega, Xavier Artigas i Marc Serra, i després, L’estratègia del silenci, sobre el tractament a les víctimes de l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006. Totes dues cintes parlen de veritats construïdes pel poder per amagar realitats incòmodes. Posen la càmera on el poder no la vol i mostren a l’espectador allò que el poder no vol que veja. Aproximadament, la definició de periodisme.
Les entrades per a veure L’estratègia del silenci s’havien exhaurit poques hores després de posar-les a la venda. La gent de l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro de València no es volien perdre l’estrena del documentari que protagonitzen. Abraçades, fotografies i emoció. La mateixa emoció que transmeten durant els 88 minuts del reportatge que signen Vicent Peris i la productora Barret Films, autora de Cosins germans, emès per TV3, amb Mediapro.
Abans de la projecció, Peris explicà que un festival d’aquestes característiques era el lloc més adequat per a estrenar el seu film. Un relat en primera persona i des del punt de vista més íntim dels familiars de les víctimes, digué. L’associació i la productora es van trobar l’any 2012, quan feia sis anys que es concentraven cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu de València. Pràcticament a soles. Moltes voltes menystingudes per alguns ciutadans que els retreien que ja havien cobrat la indemnització i què en volien més. Sis anys de silenci també als mitjans públics de comunicació. Sis anys que es van allargassar.
Un seguiment exhaustiu per a documentar la lluita
Des del 2012 ha estat habitual de veure els responsables de Barret Films com a ombres de Beatriz i Rosa Garrote i de la resta de persones de l’associació. Les han acompanyades com a ombres en totes les concentracions, en les reunions, en les seues anades als jutjats, en els viatges a Brussel·les, i en més concentracions i en més reunions.
Però al film, s’hi veuen més coses. Hi ha el context de la visita del papa a València tres dies després de l’accident, amb aquella Rita Barberà, la batllessa de València, dient que tot el que farien els valencians seria poc per a rebre Benet XVI i aquell president Francisco Camps fora de si perquè se sentia el centre del món. Hi ha el simulacre de comissió d’investigació a les Corts Valencianes. Hi ha un o dos treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat que trenquen el silenci i proporcionen algunes escletxes per fer avançar la investigació. Hi ha les negatives reiterades de la jutgessa Nieves Molina a saber què havia passat en aquell revolt entre les estacions de Jesús i Plaça d’Espanya.
I hi ha el silenci de Canal 9. En el film es fa un repàs exhaustiu de les informacions que es van donar aquells dies. I també dels retrets que la presidenta de l’associació en aquell moment, Beatriz Garrote, va fer quan va entrar al plató d’informatius poques hores abans del tancament de Canal 9. També es remarca el programa que ‘Salvados’ que Jordi Évole va dedicar a l’accident i a l’actitud del govern del PP. Per a les víctimes, aquell va ser un punt d’inflexió. Van deixar de ser invisibles, diuen.
El seguiment als membres de l’associació continua amb les eleccions del maig del 2015 i el compromís del Govern del Botànic. La reparació a les Corts, la recepció per part del president de la Generalitat.
I la darrera concentració a la plaça. El 3 de juliol del 2015. El dia que feia nou anys de l’accident. El dia que, com diu el vidu d’una de les passatgeres del comboi accidentat, tornaran a casa, i ells no hi seran. Però havien trencat el silenci.
Vegeu un tast del documentari.
