L’estat no és la seua propietat

Tot el sistema judicial espanyol sembla que fa aigües per totes bandes. Sentències a mesura dels personatges, persecució de determinades opinions i impunitat absoluta per altres, o la situació actual del TC que, després de la reforma aprovada en solitari pel PP (però que la resta de partits espanyols encara no han obligat a desfer) és a la vegada, jutge i part. I pot perseguir, i persegueix, càrrecs electes per les seues opinions. Cal denunciar tots aquests abusos, incoherències i injustícies. Perquè cal fer-los públics a tot el món, perquè ja és l’hora en la qual no podem més i per tant ho podem tot i també perquè, en arribar al mes de setembre, cal que no tinguen la possibilitat de llençar tot el seu arsenal de males arts al damunt d’aquells que encara estarem dins del seu estat. Un estat que, efectivament, és de tots i no només dels qui se l’ha apropiat. Resten 179 dies.

Diria que fins hi tot, amb l’experiència i el nivell que tenim a Catalunya amb jurisprudència, veig molt poques querelles contra l’Estat, un Estat que ens maltracta d’una manera barroera en tots els àmbits; idiomàtic, cultural, social, econòmic i polític. Aquests dies ha sorgit una noticia de que un jubilat ha interposat un recurs al Constitucional contra la reforma de les pensions. I he pensat, caram tot un jubilat dona una lliçó a moltíssima gent, sobretot als partits polítics que sembla que els seus gabinets jurídics estiguin sempre de vacances. Tenim un Estat totalment podrit i ningú els hi aixeca la veu. Totalment d’acord amb l’editorial i òbviament amb la iniciativa del grup de juristes, Drets.

El cas que desenvolupa el Vicent pot anomenar-se sense ser excessiu, de legítima defensa. Si ja hem acceptat que el poder radica en el poble, cal que aquest poble a través del seus democràtics representants i la societat civil organitzada, no en deixi passar ni una a l’estat opressor espanyol. Cal fer servir les seves armes per contrarestar les seves agressions i ho hem de fer tant activament i contundentment com puguem. O potser algú es pensa que quan ens donen una bufetada hem d’ensenyar l’altra cara?
Així, no puc fer altre cosa que donar tot el meu suport per a l’entitat Drets i totes aquelles altres que tenint un sentit de dignitat a dins, creguin que cal contestar i pressionar l’estat espanyol perquè vegin que aquí no acceptem les seves maneres però les utilitzarem fins el dia de la desconnexió. Tenint en compte que si fem això ens acostumarem a fer-ho sempre i arreu i així els nostres drets seran molt més respectats, fins i tot a la nova república. Cap agressió sense resposta!

Que ben explicat! I quanta raó!

Res no mostra tan clarament que ells es creuen que l’estat és seu com l’article de El País del 3/4/2017 (ahir) d’un tal Juan Claudio de Ramón Jacob-Ernst, de nom molt castís, com es pot apreciar.

“No necesitamos ofrecer nada a los soberanistas; esta vez, a los nacionalistas, ni agua.”

“¿Qué hacer entonces? Una estrategia nueva, en dos movimientos. El primero, la afirmación desacomplejada del Estado de derecho. Tomando, si persiste el desacato, las medidas coercitivas que la ley democrática dispone.”

“España ha de dialogar, sí, pero consigo misma y tomándose el tiempo necesario (diálogo al que los nacionalistas están invitados, con tal de que renuncien a monopolizar la representación de sus territorios, cosa para ellos difícil).”

I així anar fent: Ells “ofrecen”, ens “invitan” (o no) al diàleg, nosaltres “desacatem” (perquè la nostra funció és acatar). Traspuen imperi per tots els porus.

I clar, els nacionalistes sempre són els altres, perquè Gibraltar és una colònia, però Ceuta i Melilla no, i tantes altres coses.

Això ja sembla l’inici del fragor de la batalla final. La gran embranzida que ha agafat darrerament Catalunya a nivell internacional, amb cada vegada mes simpaties a la nostra causa i més descrèdit d’Espanya. I la sensació latent de que ja hi han bastants estats que ens reconeixeran d’immediat com a estat. La actitud pragmàtica, ja sense dissimular de la U.E. i per l’exaltació amb el breixit que la posat com embogida.

A Catalunya i Espanya ja no s’hi veu cap mena de diàleg ni negociació, ni Deu que ho va fundar… (quan ja tot haurà passat i creada la república catalana independent, hi hauran negociacions pots-unió, si més no, “a cara de gos”). Mentre tant, una lluita aferrissada i descarnada; amb un odi brutal de Espanya envers Catalunya. En els nostres veïns ja nomes s’hi veu un animal ferit i amb un total afany cec de fer tot el mal que li sigui possible; saben ells que tot està ja ‘dat i beneit’. I quina pena d’haver d’acabar així les relacions entre Catalunya i Espanya!

Joan Orti: Totalment d’acord. No deixar-los-en passar ni una.
A més de portar-los als tribunals, expandir “urbi et orbe” la manera tramposa i amenaçadora de com es va fer la seva Constitución amb els militars feixistes reunits en el mateix edifici que els redactors l’ella fent dringar l’amenaça dels sabres.
L’argument del % de vots que va tenir la seva Constitución és invalidat per la reflexió de la seva redacció sota l’amenaça i el fet de que aquesta Constitución, amb amenaçes totalitàries sempre és millor que allò tenebrós comandat per l’assassí Franco.
Cal afegir com argument la història començant per les martingales, violències i amenaces de Fernando de Antequera contra el pretendent català Jaume d’Urgell, la revolta dels segadors el 1640, i, sobretot, els crims horrorosos de Felip V, que inclouen assassinats, cremes de poblacions, la demolició del Barri de la Ribera feta pels seus mateixos habitants obligats per Felip V. Després d’ell, els bombardejaments de Barcelona des de la Ciutadella o, des de Montjuïc, l’ús de la política contra els interessos de Catalunya de manera continuada.
Diuen que únicament poden usar el dret d’autodeterminació les colònies contra les seves metròpolis i les regions oprimides contra els seus opressors.
No cal remoure massa la història per veure la catalanofòbia com a eix director de tota la política espanyola, afirmació que avalen totes les decisions econòmiques, les múltiples afirmacions dels governants i la inacció de l’aparell de l’Estat espanyol contra l’ambient crispat contrari a Catalunya: “Oiga, es aquí donde se vota contra Catalunya” “Si, pase usted”
Es pot completar l’argumentari a favor nostre amb tota classe de decisions judicials que anul·len articles de l’Estatut català que són vàlides en altres estatuts.
A més dels suggeriments que recullo aquí, i molts altres que s’hi poden afegir amb la intenció de no deixar-ne passar ni una crec que fóra útil una publicació enciclopèdica que abastés el tema de la opressió des de tots els punts de vista: racisme contra els catalans, explotació econòmica, disseny de les grans infraestructures, balafiament dels recursos construint AVEs, alguns dels qual no van enlloc i s’han de clausurar una vegada inaugurats, realització d’estructures de comunicacions a Madrid esmerçant-hi recursos destinats al Corredor Mediterrani.
Aprofitament de l’edifici del Born, que hostatja les ruïnes del Barri de la Ribera, un crit potent envers l’opressió de la monarquia Borbònica contra Catalu