‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’

José Luis Nvumba va néixer a Guinea Equatorial quan encara era colònia espanyola. L’any 1968, així que el seu país va assolir la independència, la família el va enviar a estudiar batxillerat a Espanya. El seu pare va passar nou anys a les presons del dictador Macías. Ell va perdre tot contacte amb la família fins el 1979, quan hi hagué el cop d’estat de Teodoro Obiang. El 1986, havent acabat la carrera de dret, va tornar a Guinea i va topar amb una altra dictadura, la d’Obiang. Malgrat tot, va arribar a ser director general de Justícia.

Per la seva lluita política clandestina, Nvumba va ser perseguit, refugiat a l’ambaixada dels EUA, empresonat al penal de Black Beach i, finalment, va haver de fugir amb pastera cap a les costes del Camerun i demanar asil polític a Espanya, on viu com a refugiat des dels anys noranta. És activista pels drets humans i advocat especialitzat en dret d’estrangeria i asil polític. Ha treballat per a la Fundació Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR) i per al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona.

—L’estat que dóna asil polític a un ciutadà d’un altre país reconeix que aquest vulnera els drets humans. Ateses les relacions sempre interessades entre Espanya i Guinea, és difícil per als guineans d’aconseguir l’asil polític?
—En el meu cas no va ser difícil. Jo era un opositor conegut internacionalment. Però sí, és un problema molt greu perquè afecta la relació entre tots dos països. Expedients d’asil concedits a guineans, n’hi ha molt pocs. L’any passat (2015), hi va haver només quinze demandes d’asil i parlem d’una dictadura extrema. Espanya ha de pensar bé si vol perdre l’ètica per obtenir no sé què d’un dictador com el guineà que, a més a més, és un assassí. I vull subratllar que la majoria de guineans perseguits no tenen possibilitats de sortir del país. Aquí només hi arriben els més forts. De Guinea i de qualsevol altra dictadura.

—És cert, la xifra de desplaçats interns al món és impressionant. Dels 65 milions de desplaçats, uns 52 són dins de les fronteres dels mateixos països, no se’n poden escapar…
—Exacte. Més del doble de potencials refugiats encara es troben dins el país perseguidor. Per què? Perquè el vulnerador no vol que es pugui provar que vulnera els drets humans. Aquests sistemes vulneradors tenen l’objectiu de presentar-se com a legítims i respectuosos amb els drets humans. Impedeixen per tots els mitjans que la gent pugui fugir del país. Jo mateix vaig haver de jugar-me la vida sortint de Guinea il·legalment, per mar, amb pastera, perquè el govern d’Obiang no em donava un visat de sortida.

—Quins són els obstacles més greus que hi ha actualment per a obtenir l’asil polític a l’estat espanyol?
—Se suposa que el principi és la convenció de Ginebra, però les directives i els procediments que s’han creat després ho compliquen. Hi ha dos problemes greus. En primer lloc, interpreten literalment els motius d’asil. Sense fer una interpretació directa, personalitzada i actual del cas. Per exemple, una víctima d’una guerra ja no és un refugiat perquè la causa de persecució no és per motius de raça, nacionalitat, opinió, idioma ni pertinença a un determinat grup social. L’ACNUR reconeix el desplaçament forçós de les víctimes de guerra com a causa d’asil, però la UE, i Espanya, pot no considerar-los refugiats si aplica literalment la convenció de Ginebra. A Espanya, a les víctimes de guerra l’estat els sol donar la protecció subsidiària.

—I el segon problema?
—El de la prova. Has d’aportar una prova que ets perseguit per un motiu determinat. I aquí és fonamental l’assessorament d’un advocat.

—Per exemple?
—L’homosexual que demana asil per persecució. No n’hi ha prou de dir-ho. Quan arriben, si no són assessorats, no saben com han de presentar el seu cas. Cal explicar tot el context des de la infància, la repressió, el desvetllament sexual i la reacció del seu entorn social i familiar, com ha pogut desenvolupar-se en societat i, sobretot, cal relatar les agressions més importants que ha tingut, quan, qui, on… En cas d’agressió per la seva identitat sexual, que expliqui quines possibilitats té d’anar a la policia del seu país i d’obtenir protecció. Sense un bon assessorament, les possibilitats de reeixir són mínimes.

—Les quotes de reassentament europees van contra el dret d’asil universal?
—Sí. No es poden establir quotes. La convenció de Ginebra estableix als estats una obligació permanent. Tots tenen un compromís, qualsevol persona que s’adreci a tu per demanar asil l’has d’atendre i estudiar el seu cas i si, efectivament, resulta que és un refugiat tens l’obligació de protegir-lo. No es pot limitar amb xifres.

—Les quotes causen desigualtats entre els sol·licitants d’asil?
—Sí, per exemple, avui a l’Àfrica negra hi ha molts problemes d’etnicitat i guerres de baixa intensitat. Una guerra de baixa intensitat al Sudan del Sud perd importància quan hi ha una guerra mundial a Síria. Però les víctimes de persecució ho són vinguin d’on vinguin. Sembla que els països receptors ja no vetllen pels drets humans, els seus índexs d’exigència augmenten o disminueixen segons unes altres variables. El focus polític i mediàtic recau en Síria i va en detriment, per exemple, dels països africans amb situacions de violència enquistada.

—Nigèria, per exemple?
—Sí. Aquí són capaços de denegar un expedient d’asil d’un nigerià perquè diuen que Nigèria és una democràcia que li garanteix la seguretat, quan tots sabem que el govern federal no té capacitat de lluitar contra Boko Haram al nord. A més, al nord s’aplica la xaria, que va contra la constitució federal, és a dir, que l’estat nigerià no pot emparar els ciutadans del nord, que són milions. Poden dir que es protegeixi al sud? Impossible, cal tenir en compte, també, l’estructura dels països africans. Si un ciutadà del nord no té arrels als sud, no s’hi pot anar a protegir.

—Segons la convenció de Ginebra, com s’hauria de qualificar el tancament de fronteres que exerceixen els països de la UE?

—Europa, l’estat espanyol inclòs, a través de la legislació d’estrangeria, vol la impermeabilització de fronteres. S’oblida que si té el dret com a estat sobirà a tenir cura de la seva frontera, al mateix temps, com a part de la convenció de Ginebra, ha de donar possibilitats que els potencials refugiats arribin pacíficament a les fronteres de territori espanyol a demanar asil. L’estat espanyol és un vulnerador de la convenció de Ginebra, perquè pretén impermeabilitzar les seves fronteres o exterioritzar-les fent acords amb països extracomunitaris, on no hi ha garanties per als drets humans, i els transfereix l’obligació policíaca de vetllar per la teva frontera. O bé transfereix importants competències estatals, com les de la policia, a persones privades sense capacitat jurídica, com els transportistes, les companyies aèries, navilieres, etc., que han de verificar els papers del potencial refugiat. S’obliden que el refugiat fuig precipitadament.

—La impermeabilització de fronteres vol dir respondre a la crisi humanitària dels refugiats amb repressió. Quines conseqüències té?
—Que massa vegades els potencials refugiats s’han de jugar la vida en el trasllat. Els morts a la Mediterrània i el tràfic de persones són l’efecte pervers de la legislació d’estrangeria. Les xarxes mafioses del tràfic de persones són causades per les lleis d’estrangeria. L’instint de supervivència de les persones és fugir i cercar uns altres entorns per a sobreviure, sigui com sigui. Per això molts cauen en les xarxes de tràfic. En canvi, ara mateix, a Espanya, si ets de Guinea Equatorial i robes tots els diners que puguis com fan en aquell país, no tens cap problema. Arribes, et compres un habitatge de mig milió i ja tens permís de residència. No es tracta tothom de la mateixa manera. Els pobres, les dones i els nens són les pitjors víctimes del tràfic d’éssers humans.

—Quina conclusió personal en traieu, de la gravetat d’aquesta crisi i la manera d’encarar-la?
—No parlem de solidaritat. Parlem de la nostra supervivència. Les mesures d’explotació són el gran inconvenient que impedeix estructuralment un món més just i ordenat. Els vostres dirigents no poden mantenir l’ètica com a governants si quotidianament negocien amb els meus, i hi signen acords que són menjar per als vostres fills i la fam i la mort per als meus. Si les relacions del vostre govern demòcrata amb el meu sàtrapa són així, finalment, això arribarà a vosaltres mateixos. Ja veiem veient a Occident la crisi del sistema democràtic. S’ha perdut l’ètica pública democràtica.

—Què els passa, en clau interna, als immigrants que ja són aquí, sotmesos a les lleis d’estrangeria? Quin és l’estat de la qüestió?

—Per ser resident permanent, necessites cinc anys de treball o cobrar el subsidi de desocupació. Amb la crisi és molt difícil. En aquests primers cinc anys molts cauen en la irregularitat sobrevinguda, perquè són víctimes de la desocupació, de la crisi, etc., i no cotitzen. El problema greu és quan no tenen expectativa a mitjà o llarg termini. Per exemple, jo no dic que a un assassí se li hagin de donar papers, però també tenen antecedents penals els qui han comès un petit furt o un manter. Si comets delictes que es poden sancionar fins a tres anys de presó, pots substituir la condemna per expulsió judicial.

—Hi ha casos d’aquests als CIE que, finalment, no són expulsables perquè el seu país no els accepta i surten al carrer. Quin futur tenen?
—L’expulsió judicial també implica una prohibició de retorn a Espanya durant deu anys, i es comença a computar a partir de la data de l’expulsió. Si no els expulsen, passen al món del ser o no ser, són com zombis, com bombes de rellotgeria. Vol dir que per un petit furt la possibilitat de reinserció social serà més llarga que la d’un assassí, deu anys. Són condemnats a la clandestinitat sense estímul per poder-se regularitzar. Segurament, si no té possibilitats de sobreviure, acabarà essent un delinqüent.

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’