12.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 14.03.2017 - 13:22
La desesperació i la impotència de l’estat espanyol amb motiu del procés de Catalunya cap a la independència s’ha palesat d’una manera més evident aquests últims dies. En veient que els camins emprats fins avui no donen el resultat desitjat, el govern espanyol ha arribat a expressar davant la Comissió de Venècia del Consell d’Europa la possibilitat de declarar els estats d’alarma, excepció o setge a Catalunya. Són un camí emparat per l’article 116 de la constitució espanyola que el govern es reserva si la suspensió de les atribucions de l’autogovern (article 155) esdevé insuficient. Tanmateix, aquests camins són absolutament contraris a l’exigència feta aquest cap de setmana per la Comissió de Venècia sobre els poders excepcionals que l’estat espanyol atribueix al Tribunal Constitucional.
De les vies ‘suaus’ a les ‘contundents’
El govern espanyol ha activat aquests últims anys tots els mecanismes polítics i legals ‘suaus’ que tenia a l’abast. L’estratègia de la por va ser el primer pas. Però va demostrar-se clarament ineficaç. A continuació, van començar les amenaces de tota mena (l’expulsió de la UE, la liquidació de les pensions, el ‘corralito’, la fuga de les inversions i de les grans empreses, etc.). Però tampoc no va funcionar. Després van començar els procediments judicials: les suspensions fulminants de lleis i decrets pel TC, les denúncies contra els responsables del 9-N, els procediments contra els batlles per les mocions i per les banderes… Tot això tampoc no ha impedit l’avenç del procés cap a la independència. Finalment, són ben a punt les inhabilitacions d’Homs, Mas, Ortega i Rigau. Caldrà veure quin càstig apliquen a Carme Forcadell. Però la via penal contra aquests dirigents encara carrega de més raons i simpaties el moviment independentista.
L’estat viu amb una clara sensació d’impotència la imminent convocatòria del referèndum vinculant, perquè és una expressió clarament democràtica i pacífica. L’ús dels mecanismes ‘contundents’ prevists en la legislació espanyola són ara l’últim recurs. Però impliquen alhora un risc molt gran per a l’estat, perquè transiten un camí de no-retorn i amb ben poques possibilitats d’èxit en un context de combat democràtic en ple segle XXI. Si fins ara s’apel·lava a l’activació de l’article 155 de la constitució com la mesura més forta i definitiva, sembla que el govern espanyol veu a venir que seria una mesura ineficaç o insuficient i que caldria acompanyar-la de la declaració d’estat d’excepció.
Greu perjudici als drets fonamentals
La declaració de l’estat d’excepció és una via extrema regulada per la llei orgànica 4/1981 dels estats d’alarma, excepció i setge. Segons la constitució espanyola, se’n preveu l’aplicació ‘quan el lliure exercici dels drets i llibertats, el funcionament normal de les institucions democràtiques i el dels serveis públics essencials siguin greument alterats’. La llei considera que és procedent ‘quan unes circumstàncies extraordinàries facin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les autoritats competents’.
L’estat d’excepció afecta greument els drets fonamentals. Preveu detencions fins de deu dies i escorcolls a domicilis sense ordre judicial prèvia. També preveu la suspensió del secret de les comunicacions i de la lliure circulació i residència; la suspensió de publicacions, emissions de ràdio i televisió i projeccions de cinema i teatre; la prohibició de reunió i manifestació i de vaga. L’autoritat governativa pot ordenar la intervenció d’indústries o comerços que puguin motivar l’alteració de l’ordre públic i pot ordenar el tancament provisional de sales d’espectacles, establiments de begudes i locals de característiques similars.
Actuació contra funcionaris sense ordre judicial
A més, el govern pot ordenar ‘les mesures necessàries de vigilància i protecció d’edificacions, instal·lacions, obres, serveis públics i indústries o explotacions de qualsevol gènere’. En aquest sentit, pot emplaçar ‘llocs armats en els punts més apropiats per a assegurar la vigilància’. Per una altra banda, la llei diu que ‘si cap funcionari o personal al servei d’una administració pública o entitat o institut de caràcter públic o oficial afavoreix amb la seva conducta l’actuació dels elements pertorbadors de l’ordre, l’autoritat governativa el pot suspendre en l’exercici del seu càrrec, passar el tant de culpa al jutge competent i notificar-ho al superior jeràrquic als efectes de l’expedient disciplinari oportú’.
Seixanta dies i prou
L’estat d’excepció pot ser declarat pel govern espanyol mitjançant un decret del consell de ministres prèvia autorització del congrés. Té una durada de trenta dies que es pot prorrogar trenta dies més amb el permís exprés del congrés. Un cop superat aquest màxim de seixanta dies, l’estat d’excepció s’hauria de suspendre. Aleshores, el dubte raonable és què faria el govern espanyol quan, una vegada superat aquest període, l’independentisme continués avançant cap al seu objectiu polític per vies pacífiques i democràtiques.
Un pas més enllà
En un grau més alt, hi trobem l’estat de setge, que es pot declarar ‘quan es produeixi o amenaci de produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya i la seva integritat territorial’. La constitució espanyola preveu que l’estat de setge sigui declarat per la majoria absoluta del congrés a proposta del govern. I el congrés en determina l’àmbit territorial, la durada i les condicions.
És ‘l’última ràtio del sistema, només aplicable quan s’estimi la insuficiència d’uns altres mitjans’, diu la llei. Preveu les mateixes suspensions i restriccions de drets fonamentals que l’estat d’excepció, afegint-hi la ‘militarització de la situació d’anormalitat’. En aquest cas, a més, la llei fa referència a ‘la missió que l’article 8.1 de la constitució atribueix a les forces armades’ (‘garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament jurídic’).
Una mesura ‘discutible però no impensable’
L’estat d’excepció i l’estat de setge són mesures extremes que van ser analitzades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) en el supòsit de la declaració d’independència. Els experts del govern van considerar que era discutible però no impensable que una declaració d’independència pogués constituir un supòsit de fet que justifiqués la declaració d’un estat d’excepció. Perquè caldria fer una interpretació forçada dels efectes d’una DUI per considerar que alteraria greument el normal funcionament de les institucions.
Per una altra banda, l’estat de setge es podria aplicar en cas d’insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya, contra la integritat territorial o contra l’ordenament constitucional que no pogués resoldre’s per cap més mitjà. Segons el CATN, com que la declaració d’independència per si sola no és pas cap insurrecció ni cap acte de força, sinó una actuació vinculada a un principi profundament democràtic, l’aplicació de l’estat de setge demanaria una interpretació molt forçada de la llei orgànica que el regula.
