L’esquerra espanyola entra en pànic

No han calgut ni tan sols vint-i-quatre hores perquè els resultats de les eleccions al País Basc i Galícia hagen sotragat l’esquerra espanyola. El resultat del PSOE ha estat horrorós i és evident que reclama mesures immediates. Pel que fa a Podem, aquesta vegada el seu gust per l’oratòria no ha impedit que deixassen veure els nervis, traduïts en el trencament gairebé simultani dels pactes de govern a Castella-la Manxa i Extremadura. L’esquerra espanyola, doncs, ha entrat en pànic.

Cal reconèixer que Pedro Sánchez és un lluitador. Qualsevol altre polític ja hauria plegat, però ell continua maldant per sobreviure a la desesperada, enfrontant-se sobretot al seu partit. Convocant congrés i primàries, posa sobre la taula un calendari malèfic que condueix quasi inevitablement a les eleccions del desembre. I açò, sobretot, li salva el cap a ell. Perquè no serà gens senzill que el PSOE descavalque el qui és, al capdavall, l’únic candidat conegut que té, l’única cara alternativa a Rajoy, setmanes abans d’unes noves eleccions en què comença a ser evident que el PP ho té tot de cara.

La revinclada de Podem ja és una cosa més complicada. El fet que es trenquen alhora els pactes de Castella-la Manxa i d’Extremadura (aquest, enmig d’una gran confusió) i que s’amenacen tots els altres acords amb el PSOE indica clarament que a la formació de Pablo Iglesias hi ha molts nervis. Que hi ha precipitació. Que hi ha baralles internes que comencen a ser massa públiques. I que no saben quina estratègia seguir per a les eleccions del desembre. Rajoy, com era previsible, ha aprofitat l’avinentesa immediatament per a oferir al PSOE el suport que reclama també del PSOE per a ell. Cal reconèixer que el president del PP té una gran habilitat a l’hora de furgar en les ferides.

Siga com siga, la jugada de Podem és prou arriscada i es podria complicar més encara si també es qüestionen governs com el de les Illes i el País Valencià. Perquè em costa molt d’imaginar que el votant de Podem puga entendre què caram fan, si acaben trencant els acords i obliguen els socialistes a pactar amb el PP o amb Ciutadans. Fa la impressió que intenten pressionar els socialistes desgastant primer els contraris a Sánchez. Però potser tot plegat respon a aquelles sorprenents declaracions de Pablo Iglesias de fa pocs dies, quan demanava de tornar als orígens. Per a ell i el seu partit, però, la mala notícia és que ja no poden tornar als orígens després de les ziga-zagues que han fet. Ja no són aquella força política verge que era creïble tant si feia com si desfeia. I no estic gens segur que els votants tinguen la capacitat i la paciència d’entendre una línia nova. Especialment, si pot acabar arrossegant governs que van ser rebuts només fa un any com un gran alleujament, després de dècades de corrupció i balafiament.

Tanmateix, tinc la sensació que després dels mals resultats de diumenge tot és possible. I intuesc que si els nervis continuen esclatant d’una manera tan visible s’obrirà una gran oportunitat perquè l’independentisme agafe la màxima embranzida. Demà, sense anar més lluny.

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Avui us recomane molt l’interessant apunt de Pere Nubiola que planteja la hipòtesi d’un enfrontament entre bases socialistes i barons liberals, en el qual Sánchez podria haver optat per fer, diguem-ne, de Corbyn.

Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]