Les sis claus de la minicrisi per un referèndum

Quan falten tan sols cinc mesos per al referèndum sobre la independència, la sensació d’apropar-se al moment decisiu impregna les accions de partits, institucions, entitats, mitjans de comunicació i ciutadania. Aquesta sensació afavoreix també que reneixi aquests dies una certa tensió entre tots aquests actors, com els nervis d’abans del partit. Però, què en sabem del soroll d’aquests dies entre els partits del govern? Com és que hi ha tibantors i dubtes quan ja hauria de ser tot molt més clar? Quin és el convenciment de la majoria independentista sobre el referèndum? VilaWeb ha parlat amb membres del govern, de la majoria parlamentària i de les entitats per dilucidar on som i què hi ha de cert en el renou d’aquesta setmana.

D’entrada, és evident que les informacions publicades per diversos mitjans sobre els malentesos o les divergències dins el govern de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras són fruit de tres factors: l’anomenada serp mediàtica de Setmana Santa, la guerra psicològica de l’estat espanyol i les seves llargues extremitats i una certa por de la repressió o un càlcul partidista. Aquests tres factors no tenen un mateix origen, però coincideixen ara en el temps i creen aquesta imatge de conflictivitat que pot afectar la confiança entre independentistes. Analitzem a continuació quins són els fets i els moviments que hem pogut identificar en aquest context:

L’alè de l’estat al clatell
Hi ha una gran pressió sobre cadascun dels passos que fa el govern en relació amb el referèndum, o que es puguin interpretar que tenen a veure amb el referèndum, tant per part de l’estat, a través de la fiscalia o de la intervenció dels comptes de la Generalitat. L’alè de l’estat al clatell motiva nervis, que poden portar a situacions de tensió puntual com l’originada per l’encàrrec de Vice-presidència a Governació perquè licités el contracte per a la compra de les urnes del referèndum. El camí cap al referèndum es fa dins la legalitat espanyola, la fiscalia és al damunt no tan sols del govern sinó de les empreses proveïdores de serveis a la Generalitat, i qualsevol pas es mesura perquè no es faci en fals.

Una reunió que ja era prevista
La polèmica per les declaracions de Marta Rovira sobre la proposta de recórrer a una borsa de desocupats per a l’organització del referèndum i la brega entre departaments per l’encàrrec de les urnes són símptomes de la tensió per aquesta pressió. Però la reunió de dimarts de Puigdemont no fou convocada d’urgència, sinó que ja era prevista de feia dies, dins la dinàmica de contactes periòdics entre Junts pel Sí i la CUP per a compartir l’estratègia sobre el referèndum. Algunes fonts consultades es refereixen a la reunió com ‘l’estat major’ del procés. No hi va haver crides explícites a la unitat per part de Puigdemont, sinó un repàs de la situació actual.

Mirades de reüll
Les diverses fonts consultades coincideixen a dir que entre els membres de consell executiu hi ha cohesió pel que fa a l’estratègia cap al referèndum i als passos que cal fer, i coincidència en la determinació d’arribar fins al final i assumir les conseqüències que se’n puguin derivar. Una estratègia que es porta amb molt d’hermetisme, fins al punt que la informació circula d’una manera molt limitada fins i tot dins dels partits que integren Junts pel Sí i que comparteixen govern: ERC i PDECat. Tots dos estan d’acord amb l’objectiu i amb l’estratègia a seguir, però sovint encara hi ha entre ells un intercanvi de mirada amb un deix partidista; de mesurar-se, pel fet que en el fons es disputen en bona part el mateix electorat. El camí a fer és compartit però encara es miren de reüll. En aquest sentit, segons una font participant en les reunions de ‘l’estat major’, dimarts es va veure un exemple més ‘d’un joc que fan entre Esquerra i PDCat’. I afegia: ‘Cadascú culpa l’altre. Comença a haver-hi llargues llistes de retrets entre tots dos partits, i això no és bo.’

La inhabilitació de Junqueras

Amb tot, el soroll, és a dir, l’amplificació de les desavinences puntuals, per una declaració desafortunada o algun entrebanc en el recorregut, prové més aviat de l’entorn dels partits que no pas del nucli de l’executiu. El paper dels mitjans espanyols és determinant en aquest tauler: alguns diaris de Madrid i diaris unionistes catalans han fet córrer des de començament d’any la brama que no hi haurà referèndum i que es faran eleccions, i han assenyalat Oriol Junqueras com l’home del govern que abona aquesta tesi per les bones perspectives electorals que té ERC; i perquè si Junqueras, de qui depèn en bona part l’impuls del referèndum, acabés inhabilitat no podria presentar-se a uns nous comicis. Dins Junts pel Sí, tant a ERC com al PDECat, es deixa clar el compromís de Junqueras d’arribar fins al final amb el compromís pel referèndum, i es presenta la situació de la manera següent: la pitjor inhabilitació d’una futura candidatura de Junqueras (o de qualsevol dirigent independentista) seria ser el responsable d’haver frenat el referèndum.

Prudència, judicis i presó
Sigui com sigui, les fonts consultades coincideixen a dir que no hi ha més complicació ni desavinença entre els dos partits del govern que la que hi ha hagut des del principi de la legislatura. I, en tot cas, ara hi ha algunes expressions de prudència en les passes que s’han de fer per avançar cap al referèndum. Els judicis pel 9-N són recents i encara ressonen els interrogatoris i les proves documentals presentades pels fiscals. De fet, aquells judicis, més enllà de l’escarment per als condemnats, l’estat els va fer servir d’espantall o d’advertiment per a navegants. Abans de l’aprovació d’una nova legalitat, cada passa que faci el govern –observada amb lupa per l’estat– és susceptible d’arribar als tribunals. En aquest sentit, sí que hi ha veus dins Junts pel Sí i la CUP que es pregunten si algú dubta de les conseqüències implícites de formar part d’un govern que ha de fer la independència. En paraules d’un diputat de la coalició: ‘Les inhabilitacions i la presó són dues realitats que ningú que vulgui fer la independència no pot eludir. Qui hagi arribat a aquest moment sense tenir clar això, val més que deixi pas a qui estigui disposat a executar el pla sense tremolor de cames.’

Inevitable?
Les fonts consultades per VilaWeb també coincideixen en una conclusió final: a hores d’ara, el referèndum és inevitable. Ja ningú no té la capacitat de fer-se enrere. Uns i altres assenyalen una única hipòtesi per la qual el referèndum no es podria fer: una intervenció violenta de l’estat espanyol i el risc de la integritat física dels ciutadans de Catalunya. Més enllà d’aquesta hipòtesi –davant la qual caldria veure com reacciona la població al marge de les consignes dels partits o del govern– tot indica que no hi ha alternatives realistes al referèndum. Per convicció, per estat de maduresa, per camí avançat, però també per interès dels implicats. ‘En unes eleccions, tots hi sortirien perdent. Unes eleccions després d’haver renunciat al referèndum? Això seria un suïcidi per a qualsevol polític independentista que ho intentés’, diu un dels testimonis consultats.

Pràcticament ningú no expressa dubtes sobre la voluntat dels màxims dirigents d’arribar al final. L’absència de dubtes és real? O passa que ningú no vol ser assenyalat com el primer que va començar a cedir? De moment, la pinya és absoluta. Falten cinc mesos per al gran moment de l’independentisme. S’ho jugarà tot en poques setmanes. Abans i després caldrà aguantar l’escomesa de l’estat espanyol, que mirarà de fer fracassar la independència per tots els mitjans a disposició. I aquesta és una altra idea que té el consens de les fonts consultades: no serà un camí planer i tan sols amb un compromís fort i la complicitat de ciutadans i institucions es podrà arribar a port.