Les propostes literàries de Bromera per a aquest Sant Jordi

Edicions Bromera va presentar ahir a Barcelona les seves propostes literàries per a aquest Sant Jordi. S’hi destaca la novel·la guanyadora del premi Ciutat d’Alzira, Amics per sempre, de Lluís Anton Baulenas, un títol irònic d’una obra demolidora contra l’esperit babau i acrític de la Barcelona Olímpica, de somriure permanent, incapaç de veure-hi més enllà de la seva autocomplaença, opaca a la tragèdia de la guerra dels Balcans, per exemple, que es lliurava aquell mateix 1992. A més, hi trobem el dietari de Jaume Subirana, Cafarnaüm, premi d’assaig Mancomunitat Ribera Alta, inscrit en la tradició del dietarisme i la prosa catalana de no-ficció. De Maria Carme Roca, ens arriba la novel·la La noia del club, sobre del món de l’esport femení en la Barcelona dels anys trenta. Bromera també publica el nou text teatral de Marta Buchaca, Una família normal, premi de teatre Ciutat d’Alzira.

Ahir tots els guanyadors eren a la conferència de premsa, llevat de la poetessa Eva Baltasar, que havia de presentar el llibre de poemes Neutre, premi Ibn Jafadja, però Renfe-Adif li va impedir d’arribar a lloc. Enhorabona, Renfe-Adif, un altre dia gloriós dels transports ferroviaris catalans.

El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, va presentar també les novetats en l’àmbit de la traducció. Hi sobresurt una de les darreres obres que va deixar escrites el Nobel Dario Fo, De sang gitana, publicada pòstumament, sobre la vida del boxador gitano alemany Johann Trollmann, una brillant carrera que l’ascensió del nazisme trinxa, com trinxa la seva vida, que esdevindrà impossible. També arribarà l’última novel·la negra que va escriure Pierre Lemaitre abans de l’èxit del Goncourt, Recursos inhumans. Els seguidors de Lemaitre han de saber que aquesta novel·la no és protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven. I abans veurem a les llibreries una nova novel·la negra de Benjamin Black, pseudònim de John Banville, Fins i tot els morts. Banville i Lemaitre passaran per Barcelona i oferiran una conversa dins la programació de Kosmópolis al CCCB, el 24 de març. Bromera també publicarà l’últim premi Goncourt, Una dolça cançó, de Leïla Slimani, traduïda per Lluís-Anton Baulenas. És un thriller psicològic que presenta una visió crítica de la societat parisenca actual.

Després, hi van intervenir els autors. Començà la dramaturga Marta Buchaca, que va presentar Una família normal, un drama, tot i que ella se sent més còmoda amb la comèdia. És la història fragmentada d’una família. Una història tràgica, perquè la mare mor a causa d’un accident i el pare és incapaç de perdonar la filla, que sembla que és responsable de la mort de la mare, tot i que aleshores és una nena, només té deu anys. ‘Sempre m’ha interessat el món de la família i la idea de la mort. Són gairebé una obsessió. Hi surten sempre, en les meves obres de teatre.’ Ara espera que el text pugui pujar dalt els escenaris la temporada vinent. Ja sap segur que el dirigirà Pau Miró.

Lluís-Anton Baulenas va parlar d’Amics per sempre: ‘El projecte d’escriure aquesta novel·la neix fa vint-i-cinc anys, el 1992. Aleshores ja publicava ficció (aquest octubre farà trenta anys que vaig publicar la meva primera obra de ficció). Em va causar sorpresa que el món intel·lectual i literari no reaccionés davant la guerra cruenta de l’ex-Iugoslàvia. Vaig escriure una obra de teatre sobre aquell fet; després vaig publicar la novel·la El fil de plata, que s’aproximava a la guerra, a través de la nostra guerra civil, perquè encara m’era difícil d’escriure sobre la guerra dels Balcans. De fet, no m’hi vaig poder posar fins fa cinc anys, quan tot s’havia refredat. La novel·la coincideix amb els vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics i veiem que la commemoració que en volen fer manté aquest punt de vista cofoi, tot i que Barcelona 92 va ser una barreja de coses bones i de coses no tan bones. Però aquestes últimes es continuen eludint. La novel·la Amics per sempre critica els Jocs Olímpics de Barcelona, des de l’amor a la meva ciutat, que sempre manifesto en les meves novel·les.’

‘Avui ens trobem amb el problema dels refugiats, sobre el qual la Unió Europea no sap què fer. Fa vint-i-cinc anys, la Unió Europea tampoc no sabia què fer en la guerra de l’ex-Iugoslàvia. El protagonista d’Amics per sempre és un jove barceloní d’uns trenta anys que viu completament al marge del conflicte, però raons de feina el porten als Balcans. L’atzar li canvia la vida quan es troba involucrat en aquesta guerra i, tot i que la seva vida perilla, al final pot sobreviure i tornar a Barcelona, psicològicament destruït. L’han tractat literalment com un gos i així se sent.’ Baulenas diu que no és una novel·la trista, sinó dura.

Sobre els aspectes que critica de la Barcelona Olímpica, es destaca l’operació indiscriminada i preventiva que va engegar el jutge Garzón contra l’independentisme, fora de tota legalitat, i els habitatges de la Vila Olímpica, que havien de ser de protecció oficial i la pressió de les grans constructores ho va impossibilitar.

Tot seguit, el poeta Jaume Subirana va parlar del seu dietari literari, Cafarnaüm, construït amb fils argumentals relacionats a partir d’allò que mira l’autor i de com ho mira: ‘Hi ha la suma de l’observació, la reflexió i el comentari. A vegades introdueixo la citació d’un text, una escena viscuda o una escena imaginada. De tant en tant, hi apareix algun aforisme. M’agrada pensar que aquest dietari literari entronca amb la gran tradició de prosistes catalans de no-ficció. Tots tenen maneres diferents, però amb tots em sento vinculat: Josep Pla, Marià Manent, Pere Gimferrer, Biel Mesquida o Enric Sòria.’

El dietari, diu Subirana, té un doble filtre: ell sempre porta a sobre un quadern on va anotant idees i pensaments. Una part passen al seu bloc (‘Flux‘). I tot plegat ho torna a filtrar a l’hora de construir el llibre, un artefacte que ha de fer un nou sentit.

La darrera d’intervenir fou l’escriptora Maria Carme Roca, parlant de La noia del club. Va explicar que el subtítol, ‘Amor i superació a la Barcelona dels anys 30’, és un bon resum d’allò que el lector hi trobarà: ‘La protagonista, la Flora, és un personatge de ficció, però podria ser real. És una jove que als anys trenta es va voler obrir camí en el camp de la natació. Perquè als anys trenta moltes dones van voler obrir-se camí per mitjà de la cultura i dels esports. Per un desig de sortir de casa, de voler ser dones modernes… Aquelles dones de la República eren tan trencadores com femenines.’

‘L’època em permet de parlar també de persones reals increïbles, com ara Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Carme Monturiol, Teresa Vernet, Anna Murià, i també d’alguns homes. De fet, faig un petit homenatge al periodisme d’investigació que es feia en aquell temps, que feia gent com ara Irene Polo, Josep M. Planas, Tísner… I proposo un joc literari: cada capítol l’encapçalo amb un petit fragment de diari o revista o d’obra literària. Ha estat divertit, però també ha estat una feinada.’