01.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 02.11.2016 - 07:30
Aquest cap de setmana el Tribunal Constitucional espanyol ha acceptat la reforma que el govern del PP li ha imposat. Amb això, l’estat espanyol ha entrat en el club dels països on un polític pot ser apartat del càrrec per un tribunal sense judici previ, una violació gravíssima dels principis que regeixen el sistema democràtic occidental. Fins i tot la vice-presidenta del tribunal, Adela Asua, ha dimitit, amb l’argument que la norma va contra la constitució que els altres jutges del Constitucional diuen defensar.
La decisió implica un enorme salt endavant en la política de repressió dissenyada per l’estat espanyol, un salt que només pot pronosticar un augment notable de la confrontació amb les institucions catalanes. El rerefons de tot això té un nom especialment clar, Carme Forcadell, però n’hi ha més. Tots els altres electes catalans, començant com ja sabem per Joan Coma, resten ara més subjectes que mai a les arbitrarietats del poder executiu espanyol, expressades per un poder judicial que ha demostrat una vegada i una altra ser un simple titella al seu servei.
Tot plegat anuncia un hivern tens i una primavera més que tensa en què les nostres institucions hauran de prendre decisions fortes i en què els ciutadans serem cridats a defensar-les a ultrança. No em preocupa ni l’una cosa ni l’altra, que sé que les farem. Només em preocupa un aspecte estratègic, sobre el qual crec que els polítics catalans haurien de reflexionar.
Des del començament del procés d’independència, el 2012, les institucions espanyoles sempre han anat a remolc de les catalanes. I aquesta ha estat una de les claus de l’èxit de l’estratègia que ens ha menat a les portes mateix de la república. Ibarretxe va fracassar, entre més coses perquè el seu pla depenia finalment de la reacció d’Espanya. Però en el cas català cada vegada que Espanya reaccionava Catalunya ja anava dos passos més endavant, i no ha trobat mai la manera de marcar el ritme.
Tanmateix, amb la institucionalització de la repressió política contra els electes, ara les institucions catalanes podrien caure en un bucle enormement perjudicial, que és el d’actuar primordialment a la defensiva. Jo no sé com s’ha d’evitar, això, ni en tinc cap recepta màgica, però estic segur que cal evitar-ho i per això espere que els partits polítics i les forces socials en vagen parlant i en siguen conscients. Perquè marcar el ritme des de Catalunya i prendre avançada han estat determinants fins avui i cal que aquesta capacitat es mantinga intacta fins al final.
