Les dues Catalunyes, encara?

De tant en tant, veiem reaparèixer el debat públic sobre ‘les dues Catalunyes’. Va passar fa unes setmanes amb unes declaracions d’un diputat de CSQP, que sembla que s’havien tret de context i que feien referència a la imatge que han alimentat durant força temps Pablo Iglesias i companyia, i en discussions de Twitter després del pregó de la Mercè d’enguany. No tinc cap intenció d’entrar a valorar el pregó en qüestió (o n’hauríem de dir ‘crida’, com proposa en Bibiloni?); en definitiva, els pregons acostumen a ser discursos personals i nostàlgics, i a mi aquell m’era massa llunyà en temps i en espai. De fet, el que em va saber més greu del pregó barceloní va ser que es pronunciés en castellà. El cas és que ens hem fet un fart de topar amb discursos maniqueus sobre allò de la Catalunya treballadora i la Catalunya burgesa, on la primera és feta d’immigrants espanyols i la segona, de catalans de soca-rel. Una concepció ben allunyada de la realitat que alguns s’entesten a mantenir.

Aquests ‘alguns’ sempre cauen per la mateixa banda, és la banda dels qui ens voldrien dividits, dels qui voldrien justament que existissin dues Catalunyes. Enarboren la bandera de la lluita de classes contra el moviment independentista amb la intenció de dividir el catalanisme popular. Però per força se’ls han d’acabar les piles, perquè aquest discurs lerrouxista no s’aguanta i ja no ens l’empassem. Suposo que recordar que ja hi havia una classe treballadora catalana abans de les onades migratòries i que era a les cases riques on es parlava castellà els trencaria els esquemes. Com els els deu trencar veure avui un moviment farcit d’indepes que parlen castellà i de pencaires que parlen català. Volen trencar el cadenat del 1978 i sembla que encara hi visquin, al 1978.

Han passat dècades, han passat anys d’integració i normalització lingüística que han cohesionat el país, i deu ser això que els pesa. Que sí, que cadascú ha crescut en unes circumstàncies determinades, que l’han dut a tenir un imaginari propi i una cultura pròpia, a més de la comuna. I la llengua en què pensen i somien uns serà una, i la d’uns altres, una altra. Però tots formem part de la mateixa comunitat. Jo sóc filla d’un berguedà i d’una cordovesa (superoriginal, sí). Sóc de trinxat i de salmorejo. La meva llengua natural amb la mare era el castellà, però em queia malament la gent que li responia en castellà quan ella hi parlava en català amb accent delator. M’ho prenia com un menyspreu, com un deixa-ho, que no ets dels nostres, encara que ho devien fer per allò mal entès de la bona educació. Per què ho dic? Perquè de petita ja devia intuir que res no és més cohesionador en una comunitat que la seva llengua.

I arribats aquí, crec que és bàsic recordar que som en un lloc precís del mapa en un moment concret. Vull dir que el país que som té una cultura i una llengua pròpies, i no és tan sols que aquestes només ens tinguin a nosaltres, sinó que tenen un estat en contra. Que el pregoner de Barcelona pot fer el discurs en castellà i no passa res, com també poden parlar en castellà els diputats des de la tribuna parlamentària, però pobre de qui s’atreveixi a parlar català a les corts espanyoles, que li tancaran la boca. (Potser sí que allà encara són al 1978, o abans.) Que aquí hi ha hagut un intent de genocidi cultural, sembla que ens n’oblidem. I la cultura negada, la llengua prohibida i la identitat amagada han estat una. No només durant els anys de franquisme oficial, quan no podíem inscriure els nostres noms tal com ens anomenaven a casa, ni teníem diaris en la nostra llengua, ni ràdio, ni cinema, ni escola catalana. I no perquè no volguéssim, sinó perquè ens ho van arrabassar tot. Allò ja venia d’abans (recordem el ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’?) i ha continuat fins avui. I no, no té gens de sentit fer anar el discurs de les dues Catalunyes quan la cosa menys exòtica i més comuna és tenir alguns dels pares o avis provinents de l’estat espanyol, avui que les aules universitàries, els tallers i les empreses són tan plens de Boixaders i Espejos com de Robinsons, Ahmeds, Collins, Kumares o Da Silves. Però, siguin quins siguin els nostres orígens familiars i les nostres circumstàncies personals, hauríem de ser conscients de quin és i com és aquest país on ens ha tocat viure i que només ens té a nosaltres.

Acabo amb Manuel de Pedrolo, que d’aquesta qüestió en va escriure força: ‘Existir no és merament el fet de viure, en brut, sinó una actitud. Personal i col·lectiva. I volem, ho volem molts, que sigui autèntica.’