24.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 25.10.2016 - 12:53
El debat sobre això que en diuen la ‘desobediència’ passa ràpidament del terreny de la teoria al de la pràctica, senyal evident que el final del procés s’acosta. De les conseqüències de tot plegat i com cal fer-hi front, ja en vaig parlar en ocasió de l’actuació dels regidors de Badalona, el 12 d’octubre passat. Avui voldria continuar-ho argumentant, arran la situació creada per la denúncia contra Joan Coma.
Coma va decidir de no presentar-se a l’Audiència espanyola on havia estat convocat ahir al matí. Això incrementa l’enfrontament que Catalunya sosté amb l’estat. Si no vaig errat, és el primer càrrec electe català que es nega a acceptar que els tribunals espanyols jutgen les accions polítiques que fan les nostres institucions. I això és un salt polític d’una dimensió important.
Tanmateix, m’imagine que ell és conscient també que ser el primer el posa en una situació especialment delicada. Malgrat el suport popular i institucional que rep, suport al qual em sume incondicionalment, és més que probable que acabe essent detingut. Deduesc de les seues paraules que ho sap. I que per això ahir va demanar en públic als Mossos que no acatassen l’ordre de detenir-lo, però immediatament després demanà també als seus companys que si el detenien no volia violència ni agressivitat cap als qui se n’encarregassen: ‘Que ho respectin, des de la calma i sense insults’, digué, exactament. (Mireu al respecte també l’entrevista que li ha fet Josep Rexach on va més enllà encara, aclarint que el conflicte no és amb els Mossos sinó amb l’Audiencia.)
Els Mossos, com és ben sabut, són policia a les ordres del govern, però també actuen com a policia judicial. I quan fan de policia judicial reben ordres directes de la justícia, no del govern. És fàcil de preveure que ben prompte l’Audiència espanyola demanarà als Mossos que detinguen Coma i el lliuren a la Guàrdia Civil, que seria, en circumstàncies normals, l’encarregada de portar-lo a declarar a Madrid.
Em sorprendria molt que això no fos així i, en el moment en què ens trobem, sense haver aprovat la llei de transitorietat, no sé veure de quina manera que siga legal això es podria evitar. Hi insistesc: legal. Evidentment, el govern de Catalunya podria desobeir també ell, actuar il·legalment i negar-se a executar les ordres judicials ordenant als seus funcionaris l’incompliment. Cosa que significaria un pas endavant en l’enfrontament amb l’estat d’una dimensió colossal, immensament més gran que el que ha donat Joan Coma. I, sincerament, no veig el govern de Catalunya disposat a assumir ara les conseqüències d’un pas d’aquesta dimensió.
Aleshores què passa si els Mossos no desobeeixen i acudeixen a detenir Coma, fent funcions de policia judicial?
Doncs passarien unes quantes coses, totes elles importants. Primer que el gest del regidor de Capgirem Vic compliria la funció de posar en relleu els límits que té ara mateix el govern de Catalunya. Perquè el mateix govern que li dóna suport obert i unànime ha de detenir-lo a les ordres d’un tercer, en aplicació d’una decisió injusta que rebutja. És evident que la posició del regidor de Capgirem Vic els pressiona, els obliga a qüestionar-se tot allò que fan i els causarà una incomoditat manifesta. El govern té un problema, doncs.
L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.
I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles.
Entenguem-nos: la desobediència no es pot exigir a ningú. O t’ho creus i ho fas en llibertat o és un contrasentit: la desobediència només pot nàixer de la pròpia llibertat. Però, evidentment, no és igual desobeir tu sol que, per exemple, trobar-te amb mil càrrecs electes autoinculpats per haver fet la mateixa cosa que tu has fet. O trobar-te amb nou-cents ajuntaments i el parlament aprovant mocions basades en les teues paraules exactes i enviant notificacions a l’Audiència on diguen que ho han fet i que també volen ser cridats a declarar. No és igual per a qui fa el pas, però, sobretot, no seria igual per al país. Ni per a Espanya. Que aleshores sí que tindria un problema d’un abast tal que no el podria ni gestionar.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
