16.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 17.05.2017 - 10:14
Roger Evans es demanava ahir si això que passa a l’aeroport de Barcelona no és comparable a la tradicional actitud espanyola a la tanca de Gibraltar. A mi em sembla una pregunta pertinent, per bé que no té una resposta senzilla.
En posaré un exemple de l’agost de 2013. Gibraltar havia abocat setanta-cinc tones de ferro i formigó a les aigües marítimes, com una mesura per a frenar la pesca il·legal de vaixells espanyols. El govern espanyol va reaccionar amb una frase que era una amenaça: ‘Les polítiques contràries a Espanya tenen un cost.’ I quin va ser aquest cost? Paralitzar el pas de la frontera. D’avui per demà, a travessar la tanca de Gibraltar s’hi tardava dues hores, pel cap baix. Dues hores per a fer un trajecte que normalment es fa en minuts. Aquest era el cost de les ‘polítiques contràries a Espanya’, un cost que tenia conseqüències directes: molts treballadors espanyols arribaven tard a la feina, molts ciutadans de Gibraltar no podien eixir del penyal i la circulació esdevenia un caos. Ho pagaven, sobretot, els espanyols que treballaven cada dia a Gibraltar, però això no semblava que tingués gens d’importància. Com que aquesta reacció es manifesta sovint, la cosa ha arribat a ser tan escandalosa que una de les webs més populars entre els gibraltarencs és una que els serveix per a veure en temps real la cua de cotxes que hi ha a la frontera.
En el cas de l’aeroport de Barcelona, se sap que AENA envia al Ministeri d’Interior, quaranta-vuit hores abans, la llista de vols que hi haurà a l’aeroport cada dia. La policia espanyola sap perfectament, per tant, quants passatgers han de passar el control de passaports i a quina hora. És veritat que hi ha dies amb més trànsit i dies que no n’hi ha tant, però mai, mai, no hi ha sorpreses. No s’hi improvisen vols en quatre hores. Els passatgers són els que són i les hores en què un nombre determinat i concret de gent han de passar els controls són les que són. La pregunta és com pot ser que amb dos dies no puguen fer res per evitar el caos?
Segons la policia espanyola, el problema és que no tenen prou personal. Les normes de control de passaports han canviat aquest mes d’abril i ara els policies han de comprovar els noms de tothom en les bases de dades, sempre que isques o entres en la zona Schengen. És evident, per tant, que hi ha raons tècniques que han complicat l’operativa policíaca, que l’han alentida. Però també resulta bastant sorprenent que aquest canvi, que no ha estat improvisat per les autoritats europees, no haja anat acompanyat de la dotació de recursos per a resoldre’l. Perquè una cosa és fer un poc més de cua per ensenyar el passaport i una altra, ben diferent, haver-hi d’estar tres hores, com ha passat aquests dies a l’aeroport barceloní. A Barajas, certament, també hi ha hagut cues en alguns moments, però no es pot comparar amb això que ha passat al Prat.
Cal, doncs, que algú explique clarament per què no es fa res per resoldre aquesta situació, si sabien des de fa un any que s’aplicarien les noves normes i si sabien –com saben amb quaranta-vuit hores per endavant i amb detall exacte– quanta gent passaria per cada cabina. Entre més motius perquè, si les explicacions són només les respostes tan poc encertades d’Enric Millo, alguns podríem començar a creure que hi ha alguna cosa més que pura incompetència.
[Bon Dia] –El PP a la Diputació de València va votar ahir contra el pressupost de l’estat espanyol, cosa que causà una nova trencadissa amb el PP espanyol. Passen coses importants en la dreta valenciana que cal seguir amb molta atenció. Tant en la dreta política com en la dreta econòmica. I si la incomoditat organitzada creix potser serà només qüestió de temps que aparega un partit d’estricta obediència valenciana per la dreta –i no parle de res semblant a allò que representà en el seu moment l’inefable senyor Lizondo…
–Ahir es va acabar la seua vida comercial l’MP3. El Fraunhofer Institute va anunciar que deixava de llicenciar aquest format que el 1993 va revolucionar el món. L’MP3 va ser el primer vehicle que ens féu arribar músiques amb facilitat, totes, als nostres ordinadors. Sí, és cert que va crear la pirateria. Però també va canviar la cultura musical per sempre. I el negoci en aquest terreny. Jo recorde sempre, quan sent la paraula MP3, un disc dur que l’enyorat Jordi Vendrell tenia ple de música persa. A Barcelona era molt difícil de trobar-ne abans de l’MP3 i ell era tan feliç escoltant-la i intentant que m’interessàs…
–Avui va de records. El nou escàndol de Trump, la filtració als russos de materials de la intel·ligència israeliana, em fa tornar als anys daurats del periodisme americà. Primer el Post publica la història i desferma un terratrèmol que sacseja Washington i més enllà. I al cap de poques hores el Times respon amb una dada que, a partir del seguiment del fet, hi afegeix encara una dimensió més gran. Tots dos diaris s’han adaptat meravellosament a internet i dècades després continuen pilotant les grans crisis polítiques dels Estats Units.
