La wikipedia de la catalanofòbia s’estrena amb més de mil casos

La Base de Dades de la Catalanofòbia, que compila i classifica episodis de catalanofòbia, acaba de superar el llistó del miler de casos. Concretament, s’hi comptabilitzen 1.016 casos, des de principi del segle XX fins a l’agost d’enguany. La base de dades, desenvolupada amb tecnologia wikimèdia en col·laboració amb VilaWeb, recull tots els casos concrets d’aquest fenomen, coneguts principalment per mitjans de comunicació i internet.

Al banc de dades, cada cas es correspon amb una fitxa detallada a la pàgina, on consten les fonts. Aquesta tasca ingent és encara en procés de construcció. Ara com ara, hi ha disponibles totes les llistes preliminars de casos per dècada i per tipus. A més, per fer-ne difusió, se n’ha fet una anàlisi estatística, a fi d’extreure’n les conclusions que us oferim tot seguit.

El concepte de catalanofòbia hi és tractat des d’una perspectiva àmplia, tenint en compte situacions que han afectat o perjudicat persones o entitats pel simple fet d’haver emprat el català, de ser catalanes i de defensar posicions nacionalistes, tant si el concepte de nació s’aplica a Catalunya, com a qualsevol dels territoris de parla catalana o bé el conjunt dels Països Catalans. També hi entren casos de persones que, tot i no enquadrar-se en aquests criteris, han estat titllades de catalanistes. Així doncs, el projecte respon a una doble finalitat: rescabalar la memòria històrica de tots els damnificats per aquesta xacra i alhora esdevenir una eina de recerca útil per als investigadors i font de coneixement per al públic en general.

El fenomen de la catalanofòbia hi és entès com una conseqüència (indesitjada o no) de l’anticatalanisme polític, d’arrel espanyolista, però també francesa i jacobina. És a dir, lluny de tractar-se d’un problema merament psico-social, aquesta qüestió és d’arrel eminentment ideològica. Per mirar de reforçar aquesta perspectiva, també s’ha intentat recollir, tant com ha estat possible, les manifestacions discursives de caràcter catalanòfob adreçades contra determinades persones o bé contra determinats col·lectius (catalans, nacionalistes catalans o valencians, partits o entitats nacionalistes, independentistes, etc.). En definitiva, allò que més recentment s’ha anomenat el ‘discurs de l’odi’ (hate speech), autèntic cultiu de conductes d’intolerància i discriminació.

La catalanofòbia en dades
La major part dels més de mil casos registrats (68%) corresponen al segle XXI: el 25,7% a la primera dècada i el 42,3% entre el 2010 i l’agost del 2016. A més de l’evident detonant que significa el procés sobiranista en curs al Principat, hi ha també una raó metodològica. Com que la compilació de dades s’ha fet sobretot per internet, el nombre d’informacions d’anys recents és més gran. Ultra això, la proliferació de xarxes socials i de mitjans de comunicació digitals ha fet que fos més fàcil tant de produir-se casos nous com de detectar-los i denunciar-los públicament.

Sigui com vulgui, gràcies a la web i a publicacions diverses també s’han pogut recuperar molts casos dels anys setanta (16,8%) produïts sobretot al País Valencià, quan s’hi visqué la coneguda ‘batalla de València’. El nombre de casos de totes les dècades del segle XX que s’hi han inclòs és significativament menor. Tot i que molts tenen una gravetat difícil de mesurar, s’hi han inclòs els que tenien una especial significació, per a donar una perspectiva històrica al projecte.

Al gràfic es fa palès com els valors més alts de tota la sèrie històrica són el 2013 i el 2016 (del gener a l’agost), amb 79 i 84 casos, respectivament. Són nombres que superen de molt anys anteriors. A més del testimonial pic del 1939 –any de l’ocupació franquista a Catalunya– (17 casos) i del 1978, amb la batalla de València en ple apogeu (55 casos), el gràfic mostra la crescuda i l’empitjorament de la catalanofòbia al segle XXI en tres cicles consecutius. Entre el 2002 i 2006, la mitjana fou de 20 casos anuals. Entre el 2007 i el 2011, 41 casos per any. Als darrers cinc anys de la sèrie, però, es registrà una escalada de la catalanofòbia sense precedents. Entre els 2012 i el 2016, la mitjana és, de moment, de 73 casos l’any.

Aquest gràfic mostra una anàlisi temporal des del gener del 2012 fins a l’agost del 2016. Durant aquests 56 mesos, la mitjana fou de 6,5 casos mensuals. Aquesta tercera onada de catalanofòbia del segle XXI comença pròpiament a mitjan 2012. L’octubre d’aquell any fou quan hi hagué més registres (13 casos), fins al març i al juliol d’enguany (16 casos). Juntament amb aquests tres mesos, hi hagué un total d’onze mesos en què s’arribà quasi a la desena. D’aquests, el punt culminant fou el mes d’octubre en tres anys (2012, 2014 i 2015), el març i l’agost dues vegades (2015 i 2016) i l’abril dues més (2013 i 2014). També sobresortí el mes de febrer del 2014. Tot i que no es poden fer gaires generalitzacions, pels biaixos esmentats, sembla que del baix nivell del primer semestre del 2012 i els punts crítics dels mesos del 2016 se’n pot inferir una clara tendència a l’alça en la sèrie temporal analitzada.

La casuística és ben variada, com es desprèn de la classificació d’aquest gràfic. Cinc formes de catalanofòbia responien al 53,1% dels registres: el vandalisme contra entitats (16,6%), la discriminació lingüística oral (15,2%), el discurs de l’odi fora d’internet (8,7%), les intimidacions i amenaces (6,9%) i l’atac contra la integritat física (6,1%). Tanmateix, el 50% restant dels casos es disgrega en 31 formes diferents de catalanofòbia i per aquesta raó és recomanable de temptejar alguna mena d’agrupació classificatòria per extreure’n una visió de conjunt més completa.

En la tipologia proposada als gràfics de sobre es pot observar que el 43% dels registres de catalanofòbia responen a hostilitats contra persones o entitats, el 20% al conjunt de la discriminació lingüística, el 17% a casos de discurs de l’odi (incloent-hi el ciberodi), el 13% a la repressió de símbols (especialment d’estelades i del CAT a la matrícula) i el 7% a uns altres factors que fan de més mal classificar (com ara el boicot comercial i la repressió a manifestacions catalanistes).

Als gràfics precedents, s’hi constata com la presència d’aquests grans grups ha variat en el curs de les dècades. Si als anys 1970, les hostilitats contra persones i entitats abastaven un 75% dels casos, el quadre s’ha anat diversificant considerablement. Als anys 1990 emergeix la denúncia de la discriminació lingüística, que entre el 2010 i el 2016 ja és el principal factor de catalanofòbia, amb el 30% dels registres. Les hostilitats tenien un gran pes encara a la primera dècada del segle XXI (56%), però després recularen a la segona posició (24%). No pas gaire lluny del discurs de l’odi (22%) i de la repressió als símbols (19%), que irrompen amb força en la dècada present, quan ocupen respectivament la tercera i la quarta posicions.

Anàlisi territorial

Si bé quan es parla de catalanofòbia solem pensar en Catalunya i en el conflicte político-territorial amb Espanya, l’anàlisi evidencia que més de la meitat dels casos s’han registrat al País Valencià (55%). El Principat hi ocupa la segona posició, amb el 24% dels casos, seguit de lluny pels casos de la resta de l’estat espanyol (9%). A les Illes s’hi han detectat el 5% dels casos i a internet (sense determinar-ne la procedència), el 4%.

Es fa palès que els casos provinents del País Valencià han predominat sobre la resta, durant les dècades dels anys 1970, 1980, 1990 i 2000. Però aquests darrers set anys, per primera vegada, han estat superats pel Principat, que ja anaven creixent des dels anys 2000. Els casos a la resta de l’estat espanyol també han tingut un creixement fort aquests últims anys, mentre que a les Illes ara pràcticament es manté el mateix nivell que a la primera dècada del segle XXI.

Desglossant les dades per províncies i per comarques dels Països Catalans, s’observa com la majoria dels casos coneguts i amb informació suficient es concentren en les unitats més poblades. La demarcació de València (453 casos) gairebé triplica els registres de la de Barcelona (164) i la mateixa proporció es manté entre aquesta i les Illes Balears (56) i Alacant (50), respectivament. A una certa distància, apareixen Girona (35) i Castelló (29), seguides per Lleida (16) i Tarragona (15). Finalment, trobem 8 registres corresponents a les comarques de la Franja, a la província d’Osca.

Per comarques, al País Valencià s’observa com la ciutat de València concentra 56% dels casos coneguts. Si hi afegim les tres comarques de l’Horta (16%) la xifra representa el 71% dels casos. Llevat d’això, pràcticament només resta comentar la presència a la Safor (5,3%), a l’Alacantí (3,8%), la Ribera Baixa (3,6%), la Plana Alta (2,6%), el Baix Vinalopó (2,4%) i la Ribera Alta (1,7%).

Al Principat de Catalunya, la concentració també és força notable. El Barcelonès acumula el 44% dels casos coneguts, seguit de lluny per l’Alt Empordà i el Maresme (8,1% respectivament) i el Vallès Occidental (7,2%). En un altre nivell, apareixen els registres de les comarques del Gironès (3,1%), el Bages (2,7%), el Vallès Oriental (2,7%), l’Alt Urgell (2,2%), el Baix Camp (2,2%), el Baix Llobregat (2,2%), Osona (2,2%), el Segrià (2,2%), la Selva (1,8%) i el Tarragonès (1,8%).

A les Illes, el predomini absolut és per a la comarca de Palma (60%), seguida per Menorca, Migjorn, el Pla de Mallorca i Raiguer, que registren cadascuna el 8% dels casos coneguts. Finalment, la Serra de Tramuntana (6%), Llevant (2%) i Eivissa tanquen la classificació dels casos coneguts i amb prou informació.