La transmutació del Tribunal Constitucional

Fa uns quants dies el Tribunal Constitucional va desestimar finalment els recursos interposats per la Generalitat i el govern basc contra la reforma legal que atorga al TC el poder d’executar les seues resolucions de manera coercitiva, contra qualsevol autoritat o funcionari públic. La intencionalitat política d’aquesta reforma, tramitada durant la campanya per a les eleccions del 27-S, no es va dissimular gaire, perquè la presentació va anar a càrrec del candidat del PP. I no és cap secret que els nous poders d’excepció es varen dissenyar amb la finalitat concreta d’actuar contra l’independentisme català si guanyava les eleccions.

Amb independència de l’anomalia sistèmica i infidelitat que significa en democràcia utilitzar el TC com a jutge i part, dues mesures concretes són les més polèmiques de la reforma: la suspensió de càrrecs públics o funcionaris i l’execució de les sentències per part del govern central. Tot i que la majoria de magistrats ha validat la reforma que introdueix aquestes mesures coercitives, la decisió ha estat censurada durament en tres vots particulars.

L’argument central de la sentència del TC consisteix a negar que la suspensió de càrrecs o funcionaris públics es pugui considerar una veritable sanció. Admeten, doncs, que si ho fos no seria compatible amb la naturalesa de la institució. No sabem si la majoria de magistrats són conscients fins a quin punt aplicar certes mesures coactives contra càrrecs d’elecció popular pot ser una amenaça per a la democràcia i per al dret de participació política d’aquells càrrecs. Però és prou evident que els nous poders que li va atribuir el govern del PP al TC poden ser fàcilment utilitzats antidemocràticament i atemptar contra els drets humans.

Cal recordar que els tribunals constitucionals hi són fonamentalment per a assegurar el respecte als drets humans i als procediments democràtics que són al mateix temps garanties. Aquest era el seu paper també a Espanya fins que es va entrar en aquesta espiral de politització i hostilitat a la diversitat que el desnaturalitza completament. En aquests últims temps, el govern del PP ja ha abusat de la suspensió automàtica que significa recórrer al TC per paralitzar tota mena d’iniciatives polítiques. Ara, a més, el TC podrà vulnerar els drets que hauria de protegir, dictant una sentència inapel·lable i, a continuació, suspendre del càrrec aquell qui no la compleixi, sense necessitat d’escoltar-lo prèviament. En això, a més, el TC serà bàsicament jutge i part, i les seues decisions no es podran sotmetre a cap control ni a cap revisió ordinària, com la resta de les que adopta.

Tenint en compte que aquestes nous poders responen a la missió de defensar la supremacia de la constitució (que bàsicament vol dir que per la unitat d’Espanya tot s’hi val), hi ha raons per a estar preocupats. Si es considera que aquests procediments són de naturalesa sancionadora, aplicar-los vulnera quatre drets fonamentals: el dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior, i potencialment el dret de participació política dels càrrecs electes:

1. a) El dret a un jutge imparcial, perquè en aquest procés el TC serà la part perjudicada. Farà requeriments i castigarà l’incompliment de les seues resolucions. D’aquesta manera, quedarà inhabilitat per a protegir els drets fonamentals, sense que cap altra institució estatal pugui fer aquest paper.
2. b) El dret de defensa, perquè el TC podrà acordar mesures coercitives sense escoltar les parts en el procediment, fins i tot per iniciativa pròpia.
3. c) El dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior. En aquests casos, no es podrà apel·lar mai a la sanció imposada. Només portar el cas, a posteriori, al Tribunal Europeu de Drets Humans, que no podrà impedir l’execució de les mesures abans de revisar-les, com fan els tribunals d’apel·lació.
4. d) Finalment, la suspensió d’un càrrec electe en aquestes circumstàncies (si és un funcionari o un càrrec de govern no és el mateix cas) vulneraria el dret de participació política, i entraria en conflicte amb el principi democràtic. A més, és clar, de la llibertat d’expressió en seu parlamentària, essencial en un sistema democràtic.

Atès que en el debat entre democràcia i llei el TC determina quina és la llei i què és llei, la seva posició privilegiada comporta una responsabilitat afegida. Amb tot, ha assumit el rol de protegir, no pas la supremacia de la sobirania popular i els drets humans, sinó una cosa més ambigua que és la supremacia de la Constitució. Indirectament, allò que es protegeix és la indivisibilitat de l’estat, cosa que si no es fa amb respecte als principis de sobirania popular i drets humans acabarà legitimant l’exercici arbitrari del poder. És a dir, el TC ara assumeix i dóna per bons uns poders il·limitats per a defensar la unitat d’Espanya.

Alguns juristes espanyols han argumentat que hi ha alguns altres tribunals constitucionals, com els d’Àustria i Alemanya, que tenen poders semblants als que ha assumit el TC. Això no és cert. Aquests tribunals intervenen també en processos d’impeachment (destitució de càrrecs de govern), sempre a instàncies del parlament o òrgan que els ha nomenats. Comparar-ho és ignorància o mala fe. Les noves atribucions del TC són realment excepcionals en tots els sentits.

Antoni Abat (@AbatNinet), professor de dret a la Københavns Universitet
Josep Costa (@josepcosta), lletrat i professor associat de teoria política a la UPF