03.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.04.2017 - 20:24
Junts pel Sí (JxSí) ha manifestat aquesta setmana la intenció de reformar el reglament del parlament per permetre d’agilitar la tramitació de la llei de transitorietat jurídica. Això ha fet saltar les alarmes de mitjans i partits no independentistes, que en diversos editorials han qualificat la proposta de ‘antidemocràtica’, ‘atemptat contra la democràcia parlamentària’ i ‘cop parlamentari’. Però aquest mecanisme de ‘tramitació exprés’ ha estat habitual en la política espanyola, i una bona part de les lleis en què se sustenta l’estat espanyol s’han aprovat d’aquesta manera.
Què es vol modificar?
La reforma del reglament del parlament comprèn diversos aspectess: el vot delegat, la conciliació horària i la tramitació de les iniciatives legislatives populars, entre més. Però si l’oposició s’ha indignat és perquè també preveu de modificar la tramitació ordinària per la lectura única.
La tramitació ordinària d’una llei és un procés que pot durar setmanes i, fins i tot, mesos. En canvi, amb la lectura única, la llei pot ser aprovada en pocs dies.
En la tramitació ordinària, un projecte o proposició de llei és portat a la comissió parlamentària corresponent i, abans no s’aprova, hi ha debats, compareixença d’experts, esmenes i la possibilitat de demanar un dictamen previ al Consell de Garanties Estatutàries.
En el cas de la lectura única, el ple del parlament, a proposta de la mesa i una vegada s’ha escoltat la junta de portaveus, pot acordar que es tramiti la llei directament: hi ha un debat parlamentari on es discuteix si el text s’aprova o no. Òbviament, les majories necessàries per a l’aprovació són les mateixes que en la tramitació ordinària.
Al Parlament de Catalunya només es pot fer servir aquest mecanisme si ho demana el govern o un acord de tots els grups. I la reforma del reglament proposada preveu que els grups parlamentaris també puguin demanar a la mesa la tramitació per lectura única.
És un mecanisme habitual?
La tramitació per lectura única és un mecanisme habitual en la política de l’estat espanyol, recollit en tots els parlaments autonòmics i a les corts espanyoles. En el cas del congrés, és necessària la petició de dos grups parlamentaris o una cinquena part dels diputats per a fer aquesta mena de tramitació.
El Tribunal Constitucional s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, la qual, diu, permet a l’oposició d’exercir els seus drets, tenint en compte que participa en els actes i tràmits anteriors a l’aprovació de la llei, com ara: formular al·legacions, fer exposicions orals en què manifesten la posició política i possibles discrepàncies i votar la llei, que pot ser aprovada o no. En cap cas ‘no s’ha d’interpretar com una mesura il·legítima respecte del dret de participació dels parlamentaris en la discussió i aprovació legislativa’, diu la sentència 27/2000 del TC.
A l’estat espanyol, i en molts altres estats, hi ha mecanismes encara més directes i immediats. És el cas del decret llei, que permet que un govern pugui aplicar una llei de manera provisional, amb tots els seus efectes i conseqüències, i només requereix l’aprovació de l’assemblea legislativa un mes després. En canvi, la lectura única obliga a tenir una majoria parlamentària per a aprovar la llei; simplement, agilita el tràmit.
L’estat de dret, en dubte?
Per lectura única s’han aprovat una gran part de les lleis més significatives de l’estat espanyol. Es podria considerar que les bases de l’estat actual s’han establert a través de la lectura única. Un dels casos més comentats és el de la reforma constitucional del 2011, pactada entre PSOE i PP, i que en una setmana fou aprovada al congrés. Però no és l’únic cas. L’altra reforma constitucional, la de 1992, també va ser tramitada per lectura única. La llei que reformava el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el 2004, que va tenir l’oposició del PP i els jutges, es va aprovar pel mateix mecanisme, i també la que va fer efectiva l’abdicació del rei Juan Carlos el 2014. Cal afegir-hi la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) el 2016 i la reforma del Tribunal Constitucional, que només va tenir els vots de PP i els seus aliats.
Per tant, les principals lleis que estructuren l’estat espanyol han estat aprovades per mitjà d’aquesta tramitació, que no s’ha considerat mai cap mecanisme d’ús excepcional ni amb biaix antidemocràtic. Però els mateixos partits que l’han feta servir i no l’han qüestionada, s’hi oposen ara que es proposa en la reforma del parlament català. Sembla que posin en dubte la democràcia mateixa i la legalitat de tot el sistema que defensen.
Mecanisme emprat per tots els partits
La lectura única ha estat utilitzada per tots els partits. Aquesta mateixa setmana, Ciutadans i PP l’han feta servir per tramitar la llei sobre el vot telemàtic a la Comunitat de Madrid, tot i tenir l’oposició de Podem i PSOE. El tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) per part del PP també es va fer mitjançant aquesta tramitació.
El PSOE també n’ha fet un ús constant; i Podem, que ha demanat la lectura única per agilitar tràmits, fins i tot retraient a la resta de grups que no la fessin servir.
En trobem un altre cas al País Basc, que ha tramitat per lectura única la llei que regula les aportacions dels tres territoris històrics a la hisenda general del país. També en va fer ús Juan José Ibarretxe l’octubre del 2008 en la llei per a una consulta popular.
Per tant, el mecanisme ha estat constant en la política a tot l’estat espanyol, per part de tots els partits i sense que se n’hagin posat en dubte la legalitat ni la legitimitat. Sembla que el problema per als partits que ara s’hi oposen és que es tramiti la llei de transitorietat jurídica per aquest mecanisme, més que no pas el mecanisme en si.
Com influeix la modificació en les ‘lleis de desconnexió’?
La tramitació per lectura única és una via ràpida que, segons JxSí, només es farà servir si s’impedeix que la llei de transitorietat jurídica es tramiti de manera ordinària i no hi pugui haver debat parlamentari. Amb aquest mecanisme, la llei es podria aprovar en pocs dies, o hores, i s’evitaria que el TC la impugnés.
Per tant, sembla pensada per al cas que hi hagi una situació excepcional que impedeixi el desenvolupament normal de la política catalana, com ara que el TC intervingués en l’activitat parlamentària mitjançant inhabilitacions o impedint que es debatessin les lleis.
Amb el reglament actual, la llei es podria tramitar per ‘la via ràpida’ a iniciativa del govern català, però això podria accelerar la intervenció de l’estat contra el president i els consellers de la Generalitat. De manera similar als requeriments que s’han fet contra la mesa i la presidenta del parlament, la petició per part del govern permetria de dirigir-se directament contra els membres de l’executiu, fins i tot abans del referèndum. En canvi, si la iniciativa la presenta el grup parlamentari, es fa més difícil que s’inhabiliti el govern, i això permetria d’arribar fins al referèndum, que és la fórmula amb més consens.
Per tant, la modificació estableix una via alternativa per a fer ús dels mateixos tràmits que s’han utilitzat tantes vegades, però ara sense exposar el govern. És una estratègia arran de l’intent de judicialitzar i blocar l’actuació de la majoria del parlament.
En cap cas no sembla que la modificació sigui ‘un frau de llei antidemocràtic’, perquè simplement permet de fer ús d’aquesta tramitació als grups parlamentaris, més enllà del govern. Aquest mecanisme continua requerint l’aprovació de la mesa i el vot favorable de la majoria de diputats, i és àmpliament utilitzat en més cambres i per més partits. L’única cosa que canvia la reforma és que obre una alternativa que no exposa l’executiu català i que no permet que la llei sigui impugnada al TC durant el tràmit. Pot ser que d’aquí vingui la reacció airada de l’oposició.
