La ruptura democràtica és la clau que buscàvem

Enmig del silenci espès que envolta la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, l’acte d’ahir va fer evident que hi havia un factor que reunia les condicions per a ser la clau de l’acord: portar a terme una autèntica ruptura democràtica.

Curiosament, aquest concepte és vell i molts el consideraven caducat. Però ara es pot revifar amb més força que mai. Al final del franquisme els grups opositors parlaven tots de fer aquesta ‘ruptura democràtica’ amb les institucions del règim. Començant per la monarquia. Dissortadament, però, quasi tots van caure en la trampa de la famosa ‘reforma democràtica’. Una reforma que al final significava el pacte amb un règim encara fort i enquistat en les institucions. Quaranta anys després, tots sabem quin preu tan car que ha costat aquell error i quin esguerro d’estat que ha acabat creant aquell pacte. Un estat encara avui impregnat de les formes, de l’estil i la manera de fer del franquisme sociològic, i ben sovint polític i tot.

Que ara, al Principat, es recupere el concepte i que una nova generació es presente disposada a rematar la feina a mi em sembla la millor de les notícies possibles.

M’ho sembla perquè obre el focus de la independència i perquè posa al mateix temps el dit en la nafra. Obre el focus de la independència en una línia que molta gent insinuava, sentia, però no concretava: una revolució democràtica que vol posar fi a un model autoritari i supremacista de relació amb els ciutadans. I amb les nacions.

El retorn a les essències que va encapçalar José Maria Aznar, i d’ací ve tot, engega un pèndol històric que només pot portar a un altre retorn, en aquest cas al projecte radicalment democràtic que consisteix a desmuntar les estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de completament noves. I he dit les de l’estat del 1939, posant el dit a la nafra, perquè al final aquesta és la ‘legitimat’ que empara les institucions que ens governen, començant per la monarquia mateix.

Si durant dècades molts catalans van pensar que això es podia fer a poc a poc i dins Espanya, ara una majoria més que suficient ha optat per fer el camí ràpidament i fora d’Espanya. Això, que és el que passa, supera el nacionalisme i acosta al procés gent de procedències, sensibilitats i emocions diverses. Que necessàriament han d’anar unides si volen que una operació tan ambiciosa tinga èxit.

I, com molt bé va aclarir ahir la CUP, aquesta ruptura demana la desobediència a les institucions espanyoles i a les seues ordres.

Aquesta, efectivament, és la clau de tot. I segurament aquesta és també la ròtula que unirà Junts pel Sí i la CUP, que posarà en comú l’acció de sensibilitats tan extenses que van des de la democràcia cristiana a l’anarquisme. Sensibilitats, totes, necessàries per a fer un procés com el que volem. No hi ha cap manera millor d’explicar a Europa que aquesta revolució és per a la democràcia que ensenyant que per això mateix tothom camina junt, fins i tot ‘la gent d’ordre’, fins i tot els ‘revolucionaris’ més extrems.

Si assumim que aquesta tasca de desobediència i ruptura institucional l’ha de fer el conjunt del país (com la podia haver feta el 1976 guiada per l’Assemblea de Catalunya i, en menor mesura, pels organismes paral·lels al País Valencià i a les Illes), la conseqüència gairebé ineludible és una crida a la unitat d’acció democràtica, que simplement obliga a l’acord, si més no entre la CUP i Junts pel Sí.

Tinc la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que ahir es van ensenyar les bases –unes bases molt i molt sòlides– dels mesos vinents. I si no mireu com s’han posat de nerviosos alguns. I com estaven de tranquils i contents, satisfets, uns altres.