Aquest és l’origen del problema dels independentistes

Ara diria que trobo repugnant que algú que ha cremat una fotografia sigui encausat, detingut, portat a Madrid, assegut davant un jutge… Ara diria que és penós que s’alteri la vida d’algú que ha expressat lliurement la seva opinió o el seu rebuig per una institució anacrònica i gens democràtica com és la monarquia. Ara diria que és llastimós que cremar una imatge del rei d’Espanya sigui considerat delicte penal en un estat de la Unió Europa. Ara diria que és insultant que un ciutadà sigui vigilat i investigat per haver-se expressat lliurement i que hi hagi idees polítiques que no siguin permeses. Ara diria moltes més coses que fa pena haver de dir de tan òbvies com són.

Però, dit tot això, vull dir més coses que m’interessen més ara que hem pres la determinació de marxar de tota aquesta martingala monàrquica del passat. Ara que volem construir una república de ciutadans lliures.

Els mesos que vindran sembla que seran marcats per dues línies paral·leles. La que marcaran els sobiranistes amb les batusses i els entrebancs de fabricació pròpia. I la que marcaran les actituds despòtiques, autoritàries i antidemocràtiques de l’estat espanyol contra els avenços que anem fent. Per dir-ho gràficament: les pugnes pels mossos i el pressupost, d’una banda, i els processos judicials contra Forcadell, Mas, Rigau, Ortega, Homs, Venturós, Coma, els cinc cremadors de fotos i tot allò que vingui d’ara endavant, d’una altra.

Però la dificultat principal vindrà de dues maneres d’entendre aquesta revolta democràtica que s’ha alçat a Catalunya. Perquè uns voldrien fer la independència com si no tinguéssim cap estructura d’autogovern, des de la resistència popular… com si això fos una revolució contra el poder de tota mena. I uns altres volen fer-ho tot sense trencar cap plat, com si es tractés d’anar a cal notari a signar els papers d’una transmissió patrimonial amb costos burocràtics i prou.

I aquesta és la dificultat més profunda que caldrà superar els mesos vinents. Perquè no som un poble enmig de la selva Lacandona, però tampoc no hi ha cap notari esperant-se ni ningú que vulgui signar res amb nosaltres. I l’equilibri entre l’una cosa i l’altra és difícil. De la mateixa manera que costa de fer la primera independència que no serà violenta, però que tampoc no haurà estat dialogada ni pactada amb l’estat matriu.

I aquestes diferències entre la revolució contra el poder en general i la independència de notari són les que menen a aquests debats constants sobre la desobediència, l’actuació dels mossos i el pressupost autonòmic. Perquè uns ho voldrien cremar tot i els altres no voldrien que es cremés res. I això no entén de majories ni de suports majoritaris. Perquè si tres volen cremar i un s’oposa a governar amb mentalitat d’estat, tenim garantits el conflicte i l’espectacle. Que suposo que no ens mamem el dit i sabem que hi ha agents mediàtics, polítics, institucionals i infiltrats disposats a explotar qualsevol diferència que sorgeixi entre independentistes, per més petita que sigui.

I el cas és que tampoc no sembla que s’hagi pensat amb sentit d’estat en aquesta estructura decisiva que és la policia catalana. Primer era pilotada per Espadaler (no cal afegir-hi cap comentari: n’hi ha prou d’observar-ne la trajectòria) i ara per un conseller que sembla que no s’ha ocupat de renovar els comandaments més disposats a ajupir-se davant la llei espanyola que no a dirigir una policia democràtica i al servei del país. Aquests són els que han de preparar el terreny per al xoc de legitimitats més dur que viurà Europa durant anys? Doncs anem bé.

Que la policia ha d’aplicar la llei vigent, em sembla una obvietat massa gran. Que hi ha moltes maneres de gestionar uns recursos limitats, també em sembla evident. Perquè ho sabem tots, que la policia no pot perseguir tots els delictes que es cometen a tots els racons del país, oi? I sabem que han d’aplicar uns criteris i unes prioritats definides pels comandaments del cos, oi? Certament, una policia democràtica no pot actuar arbitràriament. No pot aplicar la llei a uns sí i a uns altres no. Però sí que pot definir unes prioritats d’actuació i no unes altres. I, sobretot, pot mirar de desactivar grups d’agents i comandaments que actuen amb criteris que no tenen res a veure amb el mandat democràtic del 27 de setembre.

En definitiva, si volem tenir la maquinària a punt per a la desconnexió –si així ho vol la ciutadania amb el seu vot al referèndum–, potser que tinguem més sentit d’estat tots plegats. I sentit d’estat vol dir ser conscients de quina és la realitat de què partim i tenir la valentia de posar la policia del país al servei del mandat democràtic de les urnes.