24.01.2017 - 22:00
Parlo des de Cornellà de Llobregat. Però no pas per explicar aspectes biogràfics. Més aviat voldria contribuir a reflexionar sobre una part del paisatge català que, de tan a prop que és de Barcelona (el monstre que tot s’ho menja, deia Màrius Verdaguer en una novel·la), sol passar desapercebuda. Una ciutat on viuen més de vuitanta mil persones i on passen coses que expliquen una part d’un país que no sé si es té prou en compte.
D’entrada és una ciutat paradoxal. Venim de ser una part important del ‘cinturón rojo’ els anys finals de la dictadura, una població que aleshores es mobilitzava per tota causa en favor de la justícia democràtica i que omplia els actes culturals aparentment més minoritaris. En aquells temps en deien ‘ciutat dormitori’, però era mentida, hi havia una ebullició espaterrant, la cultura era activa; és ara que Cornellà ha esdevingut una ciutat apàtica i endormiscada. Quaranta anys d’ajuntaments democràtics l’han segrestada i l’han convertida en una ciutat pensada per al consum i el conformisme, la cultura passiva.
Una ciutat que, segons l’Informe de Política Lingüística de la Generalitat del 2015, és la tercera població per la cua quant al coneixement de la llengua catalana. Tenim aquest detestable privilegi. D’una altra banda, al municipi hi ha quasi un 13% de la població sense feina (el 2012 havia ultrapassat el 20%). I, malgrat això, és una població cara, amb uns preus altíssims de lloguer i venda d’habitatges. I amb uns impostos municipals més alts, encara.
Si no m’erro, Cornellà també té el miserable honor de ser el municipi català amb més superfícies comercials per habitant i metre quadrat. L’alcalde Balmón fa campanyes dient que ‘compris a casa’, en referència als comerços de proximitat, però abans ell i el seu antecessor, Pepe Montilla, ens han endinyat un Hipercor, un Centre Comercial Llobregat (conegut per Eroski), l’Splau i ara fa poc un gran Lidl. No podem passar per alt que l’Splau ens va venir acompanyat d’una altra penyora que ningú no havia demanat: l’estadi del RCD Espanyol. (Per cert, aquest estadi va arribar mentre José Luis Morlanes era regidor de Cornellà i membre actiu d’aquell club de futbol, i no sembla que hi hagués prevencions ètiques de cap mena al consistori.)
Mentre ens omplien el municipi de centres comercials, quantes zones verdes i quants equipaments culturals importants van arrelar a la ciutat? Cap. Ho llegiu bé: cap d’important i cèntric. No és únicament això, és pitjor: es desaprofiten aquells equipaments que ja existeixen i que podrien fomentar una cultura activa, de participació; en resum, una cultura crítica. El secret és que aquests ajuntaments d’esquerres (sic) no volen una cultura dinàmica, volen que els ciutadans no els destorbin. Una anècdota: l’any 2007 es va organitzar al castell de Cornellà una exposició col·lectiva d’artistes vinculats a la ciutat. N’hi va haver alguns, Marc Anglès i Jairo Ríos, que, amb l’esperit revoltant que ha de tenir l’art, van posar un anunci publicitari davant mateix del castell, que deia que aviat aquell edifici històric seria derruït i s’hi farien pisos de luxe. Ho podeu veure aquí. En una ciutat que s’havia lliurat a l’especulació urbanística salvatge, fent pujar el valor del sòl, era una denuncia encertadíssima. La resposta de l’ajuntament: la censura! Marc Anglès mateix ho explica. Per als socialistes de Cornellà, l’art no ha de remoure res, només ha d’entretenir i fer passar l’estona. Des d’aleshores que al castell s’hi han vist poques exposicions –o cap– incòmodes per al poder, talment com si l’ajuntament fos governat pel PP, per Ciutadans o per l’antiga Convergència.
Ho volen controlar tot i convertir la ciutat en una mena de lloc asèptic. De tant en tant, es rememora aquell focus d’antifranquisme que era el Baix Llobregat. Però oculten que la ciutat continua tenint problemes en el present. Un exemple d’última hora: Balmón s’ha caracteritzat pel fet de perseguir la joventut no encarrilada: fora els ocupes, fora els grafits. Això sí, permeten els grafits que han autoritzat prèviament, com un que uns nois han acceptat incomprensiblement de pintar al pont de la Renfe: un arbret presumptament bucòlic i un colibrí aletejant davant una flor. Com si la gent que viu a la ciutat no hagués de suportar la crisi i visquéssim en un paradís. L’ajuntament vol convertir Cornellà en un aparador domesticat.
La ciutat és governada des del 1985 pels socialistes, moltes vegades amb majories absolutes, moltes vegades ajudat gregàriament pel PSUC i, després, per Iniciativa. Sempre amb aquesta política sectària, censora, de control màxim. S’omplen la boca de polítiques progressistes, però no han preguntat mai al poble sobre les seves decisions: l’estadi de l’Espanyol, els centres comercials, la falta d’una cultura realment progressista, el creixement urbanístic irrefrenable i, evidentment, sobre l’exercici democràtic de saber si els cornellanencs volen ser catalans o espanyols. No pregunten ni deixen preguntar res, tampoc. Potser perquè saben que, malgrat de tot, l’índex d’independentistes també ha crescut molt en aquestes contrades. En realitat, ells no pregunten perquè s’escuden en les votacions legals, les quals els asseguren un lloc vitalici, almenys de moment. Persones com Antonio Balmón o el regidor Antonio Martínez Flor –segur que n’hi ha més– han viscut tota la vida del diner públic, no se sap que tinguin cap ofici fora de la política, i s’aferren als càrrecs com les paparres.
La seva política ha contribuït a convertir aquell antic focus de reivindicació democràtica en un fals paradís per a ells i els seus afins. I em sembla important que se sàpiga que en la construcció d’un nou país (amb independència o no, Catalunya ja no serà allò que era), cal tenir en compte aquests aparadors, aquests regnats tan legals com, al meu entendre, il·legítims que s’han perpetuat durant més de trenta anys. Cornellà forma part d’una Catalunya paradoxal que decidirà moltes coses en el futur, malgrat els seus governants i no gràcies a ells.
