La paradoxa informativa, la geografia del crim, els Mossos i el dia que vam ser un estat

La set informativa de les primeres hores d’un atemptat és inversament proporcional a la informació real i contrastada de què es pot disposar. Per tant, hi ha un exercici molt delicat, un equilibri precari que s’ha de fer des del periodisme, de mirar d’oferir continguts sense caure en el parany dels rumors, les falses informacions o la manca de rigor i contrast. Ahir, una vegada més i potser amb més contundència que mai, aquest exercici es va posar a prova. Cadascú sap les informacions falses que va donar i després va corregir discretament, els encerts i l’ús d’imatges truculentes i completament innecessàries en cerca del clic i l’audiència. L’equilibri és difícil per a tothom qui es dedica a informar des d’un mitjà de comunicació i hauria de ser el lector qui jutgés la nostra feina.

La paradoxa informativa
Probablement ara passarà allò que explicava Carles Capdevila en aquesta entrevista. És una mena de paradoxa informativa habitual en aquests casos. Ahir, després de l’atemptat, milers de periodistes i centenars de mitjans hi van dedicar tota l’atenció i totes les hores de televisió. Però la informació que servís per a explicar què ha passat era ben escassa. Avui encara hi haurà molta atenció. Alguns ja en trauran conclusions i miraran de fer anàlisis dels fets. Però la informació encara no serà prou bona ni completa. L’atenció dels mitjans anirà disminuint així que vagin passant els dies. En canvi, la informació que permeti d’explicar què ha passat creixerà també amb el pas dels dies. I quan es pugui fer un relat complet i revelador de l’atemptat, ja ningú no hi dedicarà ni un minut de telenotícies ni una plana de diari. Així ha passat en tots els atemptats. Les imatges espectaculars, colpidores, feridores i violentes ens atreuen molt i ajuden a vendre diaris i a fer créixer les audiències de les ràdios i les televisions. Els arguments, els matisos i les explicacions de causes i efectes ja no són tan rendibles.

El gihadisme, el crim organitzat i els Països Catalans
Aquests últims anys, haver de parlar de la majoria d’edat de Catalunya en forma d’estat independent m’ha donat l’oportunitat d’entrevistar uns quants experts en seguretat, defensa i intel·ligència, he preparat informes sobre aquesta qüestió i, per tant, he hagut de llegir força papers. El cercle sobre el mapa de Catalunya –i dels Països Catalans, no ho passem per alt– sempre hi era present per assenyalar un dels punts més delicats de la lluita contra el gihadisme, la màfia i el crim organitzat en general. Per raons econòmiques, de mobilitat, de connectivitat, geostratègiques… els Països Catalans són un racó atractiu per als criminals. Per aquesta raó, a Barcelona, València i Mallorca hi ha una concentració tan gran d’agents i d’agències d’intel·ligència de tot el món. Per aquest mateix motiu, els Mossos d’Esquadra ja fa anys que es preparen com cap altra policia per a encarar la lluita contra el gihadisme i el crim organitzat. Els grups d’intervenció especialitzats dels Mossos s’han entrenat i s’entrenen periòdicament amb les millors policies del món, en qüestions operatives i d’intel·ligència policíaca. De fet, el reconeixement dels Mossos entre les policies europees i de més enllà en aquesta qüestió és important. I la feina preventiva que han fet fins ara ha servit per a evitar uns quants atemptats.

Prevenció i actuació de resposta
L’única manera d’aturar un atac com el d’ahir a la Rambla és preventivament. I la tasca coordinada de prevenció que fan els Mossos amb centres educatius, presons, centres d’acollida i serveis socials és decisiva. Amb tot, quan un atac d’aquest no s’ha pogut detectar abans no es produeixi, cal una intervenció molt precisa de resposta. I ahir els agents dels Mossos van demostrar que també estan molt ben preparats per a aquesta situació. A Barcelona es va fer el desplegament necessari, però la reacció ràpida de Cambrils va ser exemplar. Caldrà analitzar-ne molts detalls quan se’n tingui tota la informació possible. Però la primera observació no pot ser pas negativa, encara que algun diari (o director de diari) hagi volgut posar en dubte la preparació dels mossos dient que ja havien estat avisats. En conclusió, la millor feina (també policíaca) per a evitar un atemptat és preventiva. Però també cal saber actuar quan es produeix el fet. I avui ens hem de felicitar de tenir la policia que tenim.

Com un estat
Des del primer minut de l’atac, la reacció del govern català ha estat impecable. Ràpida, professional, serena i seriosa. Ho podem comprovar amb els mitjans internacionals que, quan volen informar dels fets, es posen en contacte amb els ‘catalan ministers’. És sorprenent l’absentisme total de l’estat espanyol. De fet, és coherent amb el fet d’haver exclòs els Mossos d’Esquadra de la coordinació amb les policies europees i internacionals en matèria de lluita contra el gihadisme i el crim organitzat. Aquesta decisió té uns riscs molt greus que ja hem denunciat manta vegada i que no semblen preocupar els governants espanyols. Ahir Rajoy va comparèixer tard i malament. Les imatges dels uns i dels altres són un veritable poema. Si ningú dubtava de la preparació i la capacitat de Catalunya per a encarar per si mateixa el futur, ahir va tenir una bona resposta. Encara més: amb la independència, els Mossos tindrien coordinació automàtica i directa amb les policies de tot el món. Ni Guàrdia Civil ni policia espanyola. Ahir, els qui van actuar i van anar a combatre la barbàrie van ser els Mossos i va ser també el govern català. Tinc la impressió que uns i altres s’han guanyat el respecte de tot el món.

El nostre compromís
Acabo recuperant la reflexió del principi. La millor informació no la tindrem avui ni demà. Segurament, tampoc la setmana que ve. Cal temps per a lligar tots els caps, tenir totes les dades i saber què ha passat realment, qui ha actuat d’aquesta manera, per què a Barcelona i a Cambrils, quins errors s’han pogut cometre (si és que se n’han comesos), quant temps fa que es preparava l’acció, quina era la idea inicial (recordem que la policia vincula l’explosió d’Alcanar amb l’atemptat), etc. Caldrà que tots fem un esforç –mitjans de comunicació i ciutadania– per no caure en el sensacionalisme i la set dels primers minuts i hores i per no deixar d’informar quan s’hagi perdut el batec accelerat dels nostres cors. Aquest ha de ser també el nostre compromís amb les víctimes, amb nosaltres mateixos i amb un futur una mica millor.

@PereCardus, periodista